La falsa dicotomia entre ciència i religió (Prou confrontació!) - Sufi.cat
3145
post-template-default,single,single-post,postid-3145,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

La falsa dicotomia entre ciència i religió (Prou confrontació!)

La lectura del llibre Genealogía del monoteísmo. La religión como dispositivo colonial, d’Abdennur Prado, em porta pensar que la dicotomia entre ciència i religió, malgrat estar molt establerta, no és tal. En la seva pitjor cara, una i altra s’assemblen força, i sovint han anat juntes. Moltes vegades una i altra ens mostrat quina és la fesomia de l’ego colonitzador, enlloc de dedicar-se simplement a fer religió i ciència, respectivament.

Prenguem aquest fragment de l’obra citada:

“La transformación de todo (la naturaleza, los animales, los seres humanos) en medios para la consecución de un propóstico transcedente: la evangelización del mundo, el progreso de la humanidad, el trinfo de la razón, la producción en masa y el crecimiento económico. La ciencia moderna, la conquista del mundo y el capitalismo van de la mano.” (Abdennur Prado, Genealogía del monoteísmo. La religión como dispositivo colonial, 2018, p. 60)

No segueixo, i no incloc tampoc fragments anteriors, encara que també són una bomba. Amb aquest material en tenim prou i de sobres.

La mirada supremacista: a la conquesta de l’altre

Dit ras i curt: Probablement, fa uns 550 anys la religió va començar a conquerir ànimes, per evangelitzar-les, i després la ciència es va afegir a la conquesta del món, de l’ànima de la naturalesa i del sentit de la vida, i entre una i altra han articulat una manera d’estar en món supremacista que necessita un objecte al qual explotar i dominar.

Si l’altre –l’indígena, el medi– deixa de ser com un altre i passa a ser vist com un igual el colonialisme s’acaba i la conquesta desapareix. Ha arribat el segle 21, i amb ell, l’hora de canviar la manera de veure les coses: cal que els nostres ulls deixin enrere la mirada supremacista que fa més de mig mil·lenni que contempla el món.

En nom dels progrés i en nom dels evangelis: un mateix ego conqueridor

Si la religió catòlica va voler evangelitzar les ànimes dels infidels, la ciència moderna ha volgut apropiar-se del món, per tal de controlar-lo i adaptar-lo, en la mesura que li ha sigut possible, a la seva voluntat. En nom de Déu s’han matat, torturat i adoctrinat moltes persones, i en nom de la ciència i del progrés s’ha destruït mig planeta o tres quatres parts, i ni una ni altra conquesta han aportat cap benefici que ho justifiqui.

De la mateixa manera que en nom dels Evangelis es va conquerir Amèrica, en nom de la ciència ens hem fet amos de món, i ens els mirem des de sobre. Ens hem pensat que la realitat es podia cosificar i objectivar, com si el medi on vivim fos separable de nosaltres i se’l pogués contemplar des de fora. Ens pensem que hi ha una realitat objectiva, i aquesta pretesa objectivitat és una creença tant crèdula com la de la sacralitat dels actes dels religiosos que conquerien.

Una i altra visió del món, en les seves formes dominants, ens han portat de deixar-nos de veure a nosaltres mateixos com a part d’aquest món que habitem. Tant l’una com l’altra han mirat el món –o una part del món, uns individus del món– com una realitat exterior, i no només això: l’han inferioritzat i l’han sotmès.

L’imperialisme colonialista com a estat mental

Crec que no caldria ni dir-ho, però per si de cas: No estic pas fent referència, ni de lluny, a tots els científics i a tots els religiosos. Ben al contrari: estic posant el focus a un fenomen, el de la colonització del món, que resulta innegable, i que tant ha trobat justificacions amb arguments de naturalesa religiosa com amb raons científiques i de progrés.

L’imperialisme colonialista és un estat mental, una manera de relacionar-se amb el món. Aquesta manera de fer és compartida tant per creients com per no creient, això poc hi té a veure. El mal no és la ciència doncs, ni la religió. De cap manera. El problema és la mirada supremacista, la mirada que dissòcia a l’altre –per ser d’una altra cultura, per pertànyer a una altra espècie– i l’inferioritza. Aquest mal no és només cosa del capitalisme neoliberal, perquè el comunisme d’estil xinès es comporta exactament de la mateixa manera. El problema és una manera de fer.

El capitalisme neoliberal, el patriarcat, el progrés tecnològic, la ciència moderna o l’evangelització no han sigut sinó excuses o eines que han posat a la seva disposició uns egos conqueridors… que se n’han servit, precisament, en perjudici de la ciència i de la religió ben enteses, que han tingut menys veu i menys èxit, i no han aconseguit evitar ni els genocidis ni la destrucció parcial del planeta.

Oblidar-se de la unitat essencial

Entenc que el problema, per tant, és la mirada colonitzadora i supremacista. Al meu entendre aquesta sorgeix quan es veu a l’altre com un objecte absolutament dissociat de l’un mateix. Quan un creu que pot aïllar-se’n, de l’altre, i considera que pot deixar de participar de la realitat en la qual aquest viu, fàcilment pot passar a creure que pot sobreposar-s’hi. Crec que tant en nom de la religió com de la ciència s’ha mirat, i es mira, des d’aquest prisma.

Recuperar la idea d’unicitat, i reivindicar el valor d’una unitat essencial que–se l’anomeni com se l’anomeni–  en fa de la realitat en únic és imprescindible per a la convivència pacífica. Res pot quedar al marge de res. La creença de que els objectes son aïllables ha estat compartida tant per uns com pels altres, les dues formes de conquesta parteixen d’una cosmovisió moderna que entén la persona, i més concretament, l’home nascut a Europa, com un individu amb dret a posar-se per damunt dels que no son d’aquesta condició.

Dues formes de conquesta, una mateixa mirada

Si la religió va justificar la seves conquestes en una pretesa de salvació de les ànimes dels infidels, la ciència no va dubtar en agafar el testimoni d’aquesta sanguinària cursa i va emprendre la conquesta de la naturalesa. Des d’aleshores, la vida de moltes societats i espècies ha passat a la història.

La urgent necessitat d’acabar amb el canvi climàtic i d’aturar el desgel del món no és pas gaire diferent a la d’acabar amb el capitalisme o amb la conquesta de les ànimes dels infidels: la transformació social, la protecció del medi ambient i la dignitat de les persones son un sol tot inseparable. No podem pretendre acabar un dels tres problemes si no ens proposem resoldre els a la vegades. Son les tres formes que visibilitzen com la mentalitat conquistadora ha destrossat la vida: la de les persones, la de tantes comunitats, pobles i creences, i la de la naturalesa. No podem separar les tres lluites perquè les tres lluiten contra una mateixa cosa: la mateixa mentalitat colonialista dominadora, l’ego conqueridor que trepitja als altres i al món amb total impunitat.

Trencar amb l’ego conqueridor: entregar-se de nou a la naturalesa

No es tracta de conquerir ànimes sinó de deixar-se conquerir per elles. La qüestió és estimar, no dominar. No es tracta de que ens sedueixi l’afany de diners o poder. Ni tan sols l‘ambició de coneixement i estris tecnològics. Només ens ha de preocupar l’estima que ens tenim els uns als altres i l’estima que tenim pel món que ens allotja i ens dóna vida.

Conviure vol dir viure amb. Això és el que hem d’aprendre a fer. Re-aprendre, vaja, perquè em penso que abans de que la mentalitat colonial es fes hegemònica, el més natural era entendre que els altres, siguin humans o animals, son tan dignes com nosaltres i mereixen el mateix respecte que demanem per nosaltres.

No hem de conquerir el món: ens hem de deixar conquerir per ell, per renéixer en ell. Cal una resurrecció, diré per utilitzar el llenguatge de la religió colonitzadora per excel·lència, i demostrar així que no té perquè perdre la seva vigència. Hem de morir com a individus separats del món per néixer, de nou, com a fills de la Terra, com a éssers vius.

Tornar a la vida

Només qui s’aparta de la vida pot estudiar-la amb objectivitat… i pot trepitjar-la amb total impunitat. En canvi, qui se’n sent ben a prop no pot pas trepitjar-la. Qui viu la vida plenament i des de dins no pot sinó abraçar-la i cuidar-la, i no entén la pròpia com a separada de la dels altres, sinó que les veu en interrelació.

Per fer-ho de nou, cal que deixem de mirar-la des de fora. La pretensió d’objectivitat i de raó justifiquen la conquesta tant com abans ho havia fet una suposada pretensió de la salvació dels infidels. Els discursos poden semblar diferents, però els actes destructius no han diferit pas massa.

No es tracta, per tant, de lluitar contra la ciència o contra la religió. Sobretot, es tracta de deixar d’enfrontar-les entre elles, perquè el què cal trencar és la lògica de la confrontació. Del què es tracta, això sí, és d’entregar-se al món i a la vida, de deixar enrere la pretensió d’abastar i entregar-se a ser abastat. Cal un canvi d’actitud, una nova mirada. Ni hem de conquerir als altres ni hem de conquerir el món. Només hem de viure la vida, amb els altres i amb el món.

Estimar-nos i tornar a la naturalesa

Sentir la vida dins i a fora nostre. En nosaltres i en els altres. Se’ns assemblin o siguin ben diferents. Els entenguem o no. Vet aquí el discurs que, tots junts, creients i no creients, hem de procurar que s’imposi, perquè de moment la veu que s’imposa ho fa per sotmetre i confrontar.

Hem de seduir-nos els uns als altres amb amor, competir en bones obres, conquerir els cors dels altres, perquè els cors mai es conquereixen per la força. Els cors només s’obren quan ressonen. Podrem conquerir persones i animals, però mai podrem conquerir els seus cors si no és amb la força de l’amor. Els cors es tanquen si no hi ha amor.

L’amor no es basa ni en dogmes ni en teories. L’amor no entén de jerarquies ni aspira a tenir la raó. L’amor només vol sentir, sentir-se, i si se’l sent ressonar en els altres sona molt més fort. La força de l’amor se sent amb una petó o una abraçada, amb una carícia o amb una mirada, i tots aquests fenòmens poden ser observats amb una mirada científica o amb una mirada religiosa, però això ja és anar més enllà. Cal que tornem a recuperar la senzillesa, que ni la religió ni la ciència ens portin a perdre-la.

Posar l’amor al centre

Cal tornar a posar l’amor al centre de la ciència i al centre de la religió. Suposo que tant l’una com l’altra van néixer precisament per la força de l’amor. Amor cap al coneixement, amor cap a la font de vida. Però fa més cinc segles que una conquesta va allunyar el focus d’aquesta interioritat que anomenem cor i que és on simbòlicament ubiquem l’amor, i va posar la mirada en l’altre i va provocar que es despertés un ego colonial.

Des d’aleshores, l’objecte d’estudi gairebé sempre ha estat l’altre, ja fos aquest altre persona, una societat o una part de la naturalesa. Avui, trencar amb aquesta mentalitat supremacista es revela indispensable. Hem de tornar a la naturalesa, hem de defensar la justícia social, i aquestes dues necessitats tan urgents passen per rescatar l’amor que encara queda dins els nostres cors.

De ben segur que si recordem que dins nostre hi tenim un cor que estima podrem entendre que no n’hem quedat mai aïllats, ni dels altres pobles ni de la naturalesa. Ni als uns ni als altres no els podrem conquerir mai, aleshores, perquè nosaltres només som si ells també hi son. Sense el vosaltres el nosaltres no té sentit. Si no hi ha vida al món de fora el món interior perd tot el seu sentit. Quan trepitgem als altres no som ningú.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies