16 Abr La unitat essencial que regeix les diferents maneres d’estar en el món

No es parla prou de la unitat essencial de les religions, conviccions no religioses, sistemes de creences, ideologies polítiques i maneres d’estar en el món en general. Més aviat es parla de les diferències que hi ha entre elles. Val a dir que aquestes diferències, o al menys això és el què em sembla a mi, son infinitament menys destacables al que tenen en comú.

Com hem vist, el principi dels iguals-diferents ens permet apreciar que rere les més diverses maneres d’entendre les coses un vincle inherent a elles les converteix en més-iguals-que diferents. A partir d’aquí, caldrà que posem en valor que ens assemblem més que no pas ens diferenciem, i que ens esforcem per acceptar-nos: tots estem a un mateix nivell i, al mateix temps, cadascú té el seu nivell. A la vegada, tots ens assemblem i tots som diferents.

Fins que no trenquem els amb la rigidesa dels blocs que ens empresonen en categories fermes no podrem viure en pau i harmonia perquè ens pesarem que les nostres diferències no tenen remei.

El principi dels iguals diferents en en món de les tradicions religioses

Totes les religions remeten a un principi d’unicitat que la tradició Ubuntu descriu amb una senzillesa exquisida: Tu ets tu per allò que jo soc jo; tu ets com ets per la mateixa raó que jo soc com soc.

Si parlem en aquest llenguatge ens estalviem parlar de Deu. Però crec que si podem la paraula Déu pel mig la cosa segueix significant el mateix: Tu ets tu i jo soc jo perquè Déu ho ha volgut així.

No hi veig una gran diferencia. Hi veig la diferencia, però sobretot, hi aprecio la semblança. Vosaltres no? Si deixem de donar importància a la paraula Déu i donem la prioritat al missatge que se’ns vol transmetre, entenem que Déu no té perquè ser-hi. N’hi ha prou amb que hi hagi un vincle relligador.

Sense parlar de Deu o parlant-ne

Podem remetre’ns per tant, a allò que fa que les coses siguin com son, sense que això impliqui que tenim necessitat de parlar de Déu.

Quan la Maria Mercè Marçal ens diu que deu a l’atzar tres dons, haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida ens està dient el mateix que un creient que els atributs que el determinen es deuen a Déu, que als ulls de la nostra poetessa és vist com un atzar que ens determina.

El transcendent

Totes les persones deuen la seva naturalesa a unes circumstàncies que els son transcendents. L’atzar, el Déu o l’allò que hem vist és, dit de tres maneres diferents, una mateixa cosa: la determinació.

La determinació –ja sigui per atzar o provingui de Déu, ja expressi un dao viu i sempre en procés o doni cos a un Atman- és determinació. Tots l’accepten encara l’anomenin l’anomenem diferent. I si no l’accepten explícitament a la determinació, ho fan implícitament quan s’hi revelen i la volen canviar.

Totes les tradicions religioses, totes les conviccions i totes les maneres d’entendre el món remeten sempre a un factor, la determinació, el qual s’escapa de la nostra voluntat i que, en última instancia, regula la nostra vida i la conforma, la genera i li dona continuïtat, fins que l’esgota i se l’endú.

No hi ha ningú que pugui estar en el món i, alhora, se’n cregui independent.