13 Des La naturalesa búdica del convers

Quan m’han preguntat sobre la naturalesa del convers he sentit, un cop més, una sensació de rebuig. Provaré de justificar-ne el perquè en una plana o dues.

El convers no sol considerar-se convers, a si mateix, a no ser algú li hagi imposat la conversió. Aquí no parlaré de quan una religió és imposada perquè aquest no era el cas a que feia referència la pregunta.

Si la conversió ha sigut voluntària no es pot parlar estrictament d’una conversió. Més ben dit: Anomenar-ho conversió és quedar-se a un nivell molt superficial o primerenc del fet en qüestió. Fer servir aquesta paraula denota un gran desconeixement de la qüestió que ens ocupa. Demostra no entendre les coses com a processos, sinó com a blocs estancs.

Les nostres creences canvien, com ho fan les activitats espirituals que realitzem i com ho fa la nostra manera d’entendre el món o la religió. Canviar és transformar-se, avançar és aprendre, i adquirir una nova forma no implica per força un trencament amb les formes anteriors, sinó que principalment indica continuïtat respecte elles.

El camí de Siddharta Gautama

Quan Siddharta Gautama va decidir emprendre un camí en solitari ho va fer perquè va entendre que la via espiritual era, principalment, un camí interior. I perquè es va escapar dels hindús que l’envoltaven? Ho va fer perquè en ells hi va veure una religió rígida, basada en el compliment formal de la doctrina però allunyat de les sensacions que aquesta se suposa que atorga, és a dir, amb moltes formes i poques essències.

L’espiritualitat s’ha de poder assaborir, i dissortadament, la majoria d’hindús que envoltaven a Siddharta Gautama escanyaven la religió i l’estrenyien tant que l’ofegaven. Siddharta es va escapar d’aquesta religió opressora i va buscar el seu camí personal. No li deia ningú què havia de fer, però tampoc acatava sense més. En fer el seu propi camí Siddharta no creava no una nova religió, sinó que realitzava la mateixa/seva religió –l’hinduisme– però d’una manera pròpia, autèntica, viva, genuïna, interna. és a dir, realment. no només portes enfora. La religió era fake i ella va retornar a la seva naturalesa espiritual natural.

Si la conversió ha sigut voluntària
no es pot parlar estrictament d’una conversió.
(...) Canviar és transformar-se, avançar és aprendre,
i adquirir una nova forma no implica per força
un trencament amb les formes anteriors,
sinó que principalment indica continuïtat respecte elles.

Quan les coses perden sentit cal tornar-los a donar vida, i això va ser el què Siddharta Gautama va necessitar: Al seu voltant els religiosos s’havien oblidat de l’espiritualitat. Quan Siddharta es va realitzar va aconseguir la il·luminació, i aleshores va ser reconegut com el Buda, el despert. Siddharta no va despertar convertit en creient d’una nova religió, Siddhartha havia realitzat la religió en ell.

Siddharta va poder esdevenir Buda perquè va renunciar a les formes –trastocades– que la seva religió havia pres. Va fugir de la religió establerta perquè la religió, per ser-ho realment, ha de ser una cosa viva –és a dir, viscuda, realitzada, palpada, sentida–: ha de fer palesa l’espiritualitat. En el moment en que la religió es converteix en una cosa formal, en el moment que es converteix en una institució, en el moment en que toca el poder, aleshores es corromp i deixa de ser, realment, religió, per convertir-se en qualsevol altra cosa.

Buda no va fundar una nova religió. Buda no va fundar res. Buda va realitzar l’hinduisme en sí mateix. Més ben dit, Buda va renunciar a l’hinduisme per abraçar la religió primordial.

Totes les religions en son una de sola, quan son religions autèntiques, perquè totes menen a la font original. Ara bé, quan s’allunyen de la seva comesa espiritual i enlloc d’acostar a la font, n’allunyen, aleshores deixen d’assimilar-se a la religió primordial, autèntica, i es converteixen en una religió més. Això és el què li passava a l’hinduisme de la desapareguda república Sakia, on vivia Siddharta Gautama: havia perdut la seva essència. No li servia, al nostre Gautama, per realitzar-se, despertar i poder esdevenir un Buda. Si la religió va prendre una forma nova va ser per necessitat, poder continuar essent útil.

La nova forma que prenia la religió era aquella perquè aquella forma era la que ara prenia vida. El nostre cos també canvia de forma constantment, i no per això passem a ser una altra persona. La nova forma que pren una cosa és diferent a l’anterior si el què veiem en ella és la seva forma. ara bé, si el què mirem és la seva essència aleshores podem copsar que la nova forma no fa altra cosa que donar continuïtat al què la vella forma ja palesava.

Jesús era (sempre) jueu

I el mateix que va fer Buda és el què va fer Jesús: Jesús no va fugir del judaisme. Jesús va tornar-li, al judaisme, el seu esperit vivaç. Jesús no va trencar amb el judaisme, sinó que va retornar-lo a la seva naturalesa primordial. I per això va fundar una nova religió: No va fundar una nova religió sinó que va retornar la seva religió a la seva naturalesa primordial. Va fer-ne, del judaisme, un altre exemple de religió primordial. Cada revelació comporta un canvi, una renovació, perquè les formes s’esgoten i són impermanents. Però una cosa perdura rere la impermanència: Les coses canvien permanentment. Són les coses el que s’esgota, no la força motora que produeix els canvis. Cada renovació és una bufada d’aire fresc.

I no cal ser un profeta per realitzar-ho. Quan una persona s’encarrega de realitzar la religió en ell, la crea de nou, perquè la fa a la seva manera. Cada camí de realització implica una renovació de la religió, perquè cada persona és diferent i cada camí és diferent.

Els diferents profetes no ens han aportat religions diferents. Els diferents profetes ens han revelat sempre la mateixa religió, i ens han ensenyat les diferents maneres de realitzar-la. Mai cap profeta s’ha considerat a si mateix el fundador d’una religió. Al contrari: el profetes sempre han parlat de que calia tornar la religió a la seva dimensió connatural, a la seva naturalesa primordial… en la forma que, concretament, prenia en aquell indret i aquell lloc. Si jo ara parlo en català és perquè és la meva llengua, i és perquè aquesta llengua serveix perquè m’entengueu. De ser una llengua morta jo no faria servir el català. La renovació que implica cada revelació és deguda a la naturalesa canviant del món. De no ser canviant el món Al·là només ens hauria enviat un profeta, Adam, i tot seguiria igual que aleshores. Però que es renovin les formes de la revelació i del món no significa que hi hagi diverses religions. Tots els profetes ens remeten sempre a una sola religió: la única, la de Déu.

La doctrina de la unicitat de Mohammed

Quan el profeta Mohammed va dir, als habitants de la Meca de fa més de 1400 anys, que el santuari sagrat on cadascú resava al seu Déu només servia per a la idolatria, perquè cadascú resava a un Déu diferent i, en realitat, de Déu només n’hi havia un, va posar de manifest el disbarat que imperava en aquell moment en aquell lloc.

No és que el profeta Mohammed creés una nova religió. Ben al contrari. Simplement va dir als jueus i als cristians que era absurd que les seves creences fossin considerades religions diferents. Mohammed només va tornar la religió a la seva font original. Va tornar la religió a la seva unitat essencial. És a dir: No va separar, va unir. Però qui vulgui entendre que va fundar una nova religió –un nou bloc, un nou grup– creurà que el món està fet de coses separades, deslligades entre si, i enlloc de veure que tot tendeix a la unitat de la qual prové, pensarà que tot son coses diferents, estàtiques i isolables unes d’altres.

Qui tenia interès en que les religions seguissin essent múltiples, perquè tenia interessos en que així fos, va fer per manera de perseguir a Mohammed, i per això es va haver d’exiliar a Medina, una ciutat anomenada ciutat. Sempre hi ha qui enlloc de buscar la unitat persegueix la separació. La vida no és altra cosa, de fet, que la tensió entre una força que separa i una força que uneix, i de fet és aquesta força separadora-unificadora el que revela la unicitat de tot l’existent, no la unitat homogènia i uniforme de les coses. Si Al·là és u no és perquè tot sigui una mateixa cosa, sinó perquè res escapa definitivament al vincle que ho manté tot interconnectat. Unicitat no vol pas dir uniformitat sinó interrelació, i d’això van les religions: essent diverses en són una.

Tres persones converses?

Buda, Jesús i Mohammed no són tres conversos, encara que poden ser vistos com a tals si volem entendre que les religions son diferents entre si, i que entren en competència les unes amb les altres. Tampoc són els fundadors de les seves respectives religions. Simplement són profetes que guien de nou al recte camí, al camí del mig, al camí ascendent, al camí de la unitat, i que amb el seu esforç esdevenen exemple de bon comportament del bon creient. Són profetes perquè revelen que rere els canvis s’hi amaga una constant, perquè indiquen, d’una nova manera, el mateix missatge que la naturalesa sempre ha revelat.

Buda, Jesús i Mohammed son profetes d’una mateixa religió: la verdadera, la primordial. Totes les altres son falses. Totes les altres religions, aquelles que volen distingir-se de les altres i ressaltar les seves diferències i no allò que tenen en comú, són falses. No són religió, de fet, són una altra cosa perquè no relliguen amb l’origen, i recordem que el terme religió ve de relligar: una religió és allò que reuneix i re-vincula de nou amb allò amb què sempre hem estat units. No hi ha més d’una religió o, si ho preferiu, hi ha tantes religions com persones, perquè cada una ha de realitzar aquell relligament en si mateixa.

Quan una persona s’encarrega de realitzar la religió en ell,
la crea de nou, perquè la fa a la seva manera.
Cada camí de realització implica una renovació de la religió,
perquè cada persona és diferent i cada camí és diferent.

Un retorn a la religió primordial

Quan el nostre camí intern personal ens porta a un relligament, estem duent a terme un camí espiritual. La religió és allò que ajuda a fer-ho. Si no és el cas és que no és una religió.

El convers no fa, per tant, un salt a una nova religió: el convers retorna a la religió primordial i si la seva religió pren un canvi de forma és perquè les formes antigues no li permetien aquesta trobada. Allí on una religió no es presti a la trobada amb la religió primordial, allí el creient necessitarà realitzar un canvi. Creure que aquest canvi es redueix a fer-li el salt a una religió per passar-se a una altra és creure que, realment, les religions són vàries, i que no tenen a veure amb l’espiritualitat i amb la unicitat sinó amb les institucions, amb les formes, amb les barreres, amb el poder. Amb els blocs. I a qui li interessen els blocs és a qui desvincula, no a qui relliga. El religiós que desvincula i separa no és realment un religiós, sinó que és un idòlatra. I dissortadament d’aquests n’hi ha molts –i en totes les religions! ;-)–

La naturalesa búdica del convers

Justament d’això i d’aquests fuig el convers: Fuig de la religió corrompuda i de la mentalitat excloent, i emprèn un camí cap a la religió autèntica. El convers no fa un canvi de religió. Només es despulla de la religió podrida que el retenia i se n’allibera: abraça la religió autèntica, transreligiosa, primordial, original: aquella que sí que li permet realitzar-se. Aquella que, sigui la que sigui, prengui la forma que prengui, li aporta un camí útil i vertader que mena al despertar.

El convers relliga el seu camí amb la religió primordial, i això vol dir que no separa sinó que uneix: ha tingut un petit despertar, búdic, i encara que potser no es troba al més elevat dels cels, està allunyant-se de la separació, la disgregació i el sense sentit que és l’infern. El convers, si ho és de cor, està en el camí del Buda, és a dir, de Jesús, de Mohammed.