07 Feb Interrelació

Ens alimentem d’altres formes de vida, respirem un oxigen que agafem del nostre entorn. Ens pensem que la nostra vida és dins nostre, però alhora sabem que l’aliment que li dona la força per viure és a fora seu.

Per què seguim creient, aleshores, que la nostra vida és realment nostra, i que és el nostre cos el que la sosté, si tant depèn d’allò que té lloc a dins com a fora seu?

La nostra vida, totes les vides, son sostingudes per allò té lloc dins d’un cos, però també per allò que té lloc a fora dels cossos. Perquè hauríem de creure aleshores que la vida és allò que té lloc ens els cossos? No sabem apreciar que tot és vida, que arreu hi ha vida, i que els cossos no son més que objectes que intercanvien la força de la vida, i que la transformen per fer-la, justament, vivible per altres cossos?

Gràcies a la vida dels arbres respirem oxigen, és a dir, vida. Gràcies a la vida dels vegetals mengem verdures, és a dir vida, gràcies a la vida tenim vida? Perquè ens creiem de que vides n’hi ha vàries? Perquè ens pensem que només té vida allò que té forma i cos? No ens transcendeix de tant, la vida, que escapa a ser associada als cossos que la demostres i als objectes que la palesen? No és la Vida una sola cosa, en majúscules, que no pot quedar atrapada en cap dels cossos que la manifesta perquè en tots ells hi resideix només de manera temporal i, per tant, ella és molt més que els objectes que permeten fer-nos-la aprehensible?

Quina lògica ens porta a pensar que a dins hi ha quelcom diferent que a fora? Quin ego és aquell que es creu separat del món, tan lliure dels altres com per tenir individualitat pròpia, si tot el què el conforma a un, tot el què el manté en vida, és extern a ell? Qui ens pensem que som, per creure’ns que som realment algú?