09 Abr Les tres persones: Una veu singular, un món plural, un buit original

Penso en les tres persones, del singular i el plural, que conjuguen els verbs de la nostra llengua i protagonitzen les accions dels nostres mots. M’adono, perplex, que aquests tres personatges son ben bé d’ordre universal o gairebé: en totes les llengües, o en quasi totes, apareixen aquestes tres persones gramaticals que no, no son personatges concrets, però que potser podem veure com rols als quals ens cenyim els individus o etapes que recorrem en la nostra vida.

Hi ha algun idioma que no tingui les tres persones, o que en tingui més? Suposo que no. Aquest aspecte tan invariant em corprèn, i em porta a imaginar-me tres posicions o etapes d’un itinerari, un recorregut que comença quan un s’adona que extingeix i que acaba quan ell s’adona que s’extingeix, o que ho haurà de fer.

Tres maneres de relacionar-nos amb el món

Si tenim tres persones –tres en el singular, les mateixes tres en el plural– deu ser perquè tenim tres maneres de relacionar-nos amb el món, tres maneres d’ubicar-nos-hi, contemplar-lo i dirigir-li la paraula.

La primera persona implica existència, un jo, un ésser, una entitat viva que es reconeix viva. La segona persona ens porta a la següent etapa. Aquest jo no només reconeix una joitat, l’existència d’un jo, sinó que també aprecia l’alteritat, un no-jo, amb el qual dialoga i al qual converteix en receptor del seu discurs. El jo es transforma i es converteix en emissor. Segueix essent un jo, però ja no és un jo únic en el món, sinó un jo acompanyat. Tu també hi ets.

El món esdevé plural

Un jo és un punt de vista, un dins, un espai-cosa des d’on relacionar-se amb el món. Un no-jo és aquest món amb el qual ens relacionem. Ara bé, Aquest món que hem descobert a fora nostra va molt més enllà del tu que havíem descobert. Per això aquest no-jo pot prendre dues formes, una de propera i una de llunyana, una de coneguda per la vista i el tacte i una de reconeguda, recordada potser, però inefable per moments, distant.

Es fa necessària una tercera persona: allò-que-no-és-jo pot ser present –o receptor del nostre missatge, si ho preferiu– o absent. Si és absent vol dir que no és a ell/a a qui dirigim la paraula –encara que pot ser que li xiulin les orelles, però això és tota una altra qüestió–, i això ens porta a entendre la naturalesa d’aquesta tercera persona, que existeix però no és present, o que és real però no existeix. La tercera persona ens obre les portes a relacionar-nos amb un món ple de misteri, distant i invisible, però recognoscible i identificable, del qual –tant si en sabem molt com en sabem poc– hem de tenir cura de no judicar massa, perquè en caure més enllà del nostre abast pot no ser ben bé com ens pensàvem que era o, que ho sigui, però que ara mateix deixi de ser-ho ja, i no ens n’adonem.

De la tercera persona al misteri que evoca

La tercera persona ens indica que tenim dues maneres de relacionar-nos amb aquest altre que la segona persona ens feia descobrir: presencialment o en la seva absència. La tercera persona ens porta a un nou escenari, inconegut però real: La primera persona deia existeixo, hi sóc. La segona, tu ets, també, però la tercera, en canvi, no hi és, malgrat que també és. És com la segona, en certa forta, però no sabem la seva forma, i això li dona una aura de misteri de la que mai podrem desembarassar.

La tercera persona no hi és. Està a una altra banda, més enllà, a fora d’allò a què tenim accés. Si la segona persona ens servia per entendre que el món conté un exterior, la tercera ens diu que aquest món exterior és inabastable. A fora del nostre abast i més enllà del nostre camp de visió hi ha molta vida més. Així les coses, la nostra existència queda condemnada a ser relativa.

El món ens presenta al buit

El dos ens parlava de l’altre, però el reteníem immòbil amb nosaltres, el podíem tocar amb els braços. El tres, però, és ben bé una altra cosa. Ja no és rígid ni palpable: obliga a un moviment inevitables, ens explica que el temps és necessari, perquè les coses no son estàtiques o sempre-aquí. No tot és present.

I tot i això, no tenim més que el present: la nostra limitació esdevé insuportable, la nostra vida, relativa. Tot el què podem tenir –el moment present, l’espai on ens trobem– no ho son tot. Però són tot el què podem tenir. L’indret que la tercera persona habita és un espai ulterior al nostre, cau al més enllà, ens resulta inefable i incognoscible, malgrat que recognoscible. No hi tenim accés a no ser que ens desplacem o tingui lloc un canvi. De moment, és absent.

El món ens ha presentat el buit… sense que aquest hagi aparegut mai.

El retorn a l’origen

Reconèixer una tercera persona ens porta a avançar, perquè ens ensenya que el món és dinàmic i que cada etapa és impermanent. Gràcies a que hem conegut al tres sentim l’anhel d’una completesa que no tenim. La tercera persona ens ha parlat d’un indret on no ens trobem, i ens indica que hi ha vida, allà.

I aleshores recordem el buit original, que tot ho permet però a res s’aferra. La tercera persona ens volia mobilitzar. Al posar-nos en marxa ens ha recordat que sempre hi ha un buit –inexistent però tothora present– que dinamitza la vida. Gràcies al tres ens adonem que no és cap al tres cap a on volem anar, de fet, sinó cap a on el buit ens mani. Ell és ell i nosaltres som nosaltres. Però ell ens ha dit grans coses: Ens ha indicat que hi ha camí, ens ha xivat que hi ha un no-estar-aquí que també possible, que hi ha vida lluny d’on som nosaltres, que hi ha un món secret a l’altra banda, i que tu i jo hi podem anar.

La tercera persona ens acompanya a l’inevitable. Ella no apareix, però el que sorgeix és el final de la pel·lícula, la finalització de la nostra relació amb el món: ja no hi ha més manera de parlar-hi, ja no hi ha ningú que t’hi acompanyi, ja no hi ha camí que hi accedeixi.

La presència i l’absència

La tercera persona no es presenta, no, però ens presenta un món que consisteix en buscar-se i no trobar-se, en aparèixer i desaparèixer, en entrar-hi i sortir-ne, en néixer i morir. La vida és pura presència, i en ella hi ha l’absència. No hi ha vida completa si no és que és incompleta.

En descobrir-ho i conèixer el món, reconeixem que no el coneixem del tot. I canviem i ens movem, per conèixer-lo, i aconseguir-ho només de manera parcial. I així és que retornem, sempre, a l’origen d’on venim, a la vida d’on sorgim, perquè res no hi ha que duri per sempre, cap persona pot pretendre romandre més enllà del pas de temps.

En l’ell o ella hi ha l’amiga, l’estimat, la promesa que dona una sortida a la nostra limitació, una porta a possibilitats ara impossibles, i per sempre inefables, perquè mai l’abraçarem sense extingir-nos, mai la trobarem si és que no marxem d’on som tu i jo ara.