01 Des Estem en crisi

Tots sabem que estem en crisi: La crisi ambiental i la crisi econòmica son innegables, la injustícia social està a l’ordre del dia. La fraternitat entre les persones sembla l’excepció i no la normal. Avui, moviments com el feminisme i l’animalisme han d’existir, però de fet és anormal que ho facin: normal fora que la igualtat de drets de les persones hi sigués de per si, i que el respecte a la vida digne dels animals estigués assumit de facto.

Però això no és així. Estem en crisi i tots ho sabem. El què no sabem és perquè. O sí?

Sí, alguns ho saben, crec. De fet, ahir, i molt encertadament, els ponents de la taula rodona del Diàlegs BCN van donar-nos una pista. Però la pregunta va caure del cel, perquè va ser formulada per una persona del públic.

Els excessos del neoliberalisme

“Fins ara deia que la crisi actual es deu als excessos del neoliberalisme salvatge, que destrossa la vida allà on aquesta es manifesta, i provoca tota mena de desigualtats i injustícies”, va dir aquesta persona. “Ara, però, després d’haver escoltat les ponències, em pregunto si la crisi és deguda a un excés de neoliberalisme o si es deu a una insuficiència d’espiritualitat.”

Una insuficiència d’espiritualitat

Insuficiència d’espiritualitat. El concepte. Quina gran definició, vaig pensar de seguida. Quina idea tan lúcida. Cert, vaig dir-me. És perquè no entenem, que el món és sagrat que no el cuidem. És perquè no creiem que la vida sigui sagrada, que no la respectes. És perquè creiem que els altres son menys del que són, que no els respectem.

En efecte, cal tornar la vida i la naturalesa a l’àmbit del sagrat. Cal reivindicar la sacralitat de tot això que tenim tan a la vora, perquè com que no ho considerem sagrat no ho valorem.

La naturalesa no és tinguda per un ésser viu. La vida no és tinguda per un element sagrat. El respecte per la dimensió espiritual de les coses s’ha perdut, i això ha provocat que perdem el respecte a les coses.

No entendre que les coses son sagrades és faltar-los al respecte. No entendre que la vida és sagrada és no entendre el sentit de la vida. Doncs sí, ahir ho van dir molt bé, en el fòrum Diàlegs BCN, i ho va dir des del públic.

L’espiritualitat és vida

L’espiritualitat és vida i la vida és espiritualitat. Mentre tinguem per dissociats aquests dos àmbits i no entenguem que en són un de sol, estarem obrint les portes a les crisis, perquè les crisis que ens destrueixen no són altra cosa que una manca de respecte a la sacralitat de les coses a les quals es falta el respecte.

Fins que no siguem conscients de que l’espiritualitat impregna la nostra quotidianitat, fins que no recordem que la nostra quotidianitat és sagrada, viurem separats del món, i el destruirem. Fins que no reivindiquem que a la nostra quotidianitat també li correspon ser considerada sagrada estarem considerant que hi ha dos mons.

Un sol món

I no n’hi ha dos, de mons, només hi ha una sola realitat. No hi ha un món espiritual i un món material. Hi ha una sola realitat, feta d’elements visibles i palpables, però també d’intangibles i inefables. Fins que no entenguem que la vida és totes dues coses no la respectarem amb tota la seva magnitud. Així és com estem enderrocant el món.

La crisi del món modern és una crisi d’espiritualitat. La crisi d’espiritualitat deriva en una crisi de valors, i la crisi de valors deriva en tota mena de crisis: l’ecològica i l’econòmica, la de la justícia social i de gènere. En el festival DiàlegsBCN no s’ha dit, però em penso que aquest és un dels missatges que ha arribat: La necessitat d’espiritualitat és inherent en l’ésser humà, encara que aquesta espiritualitat es pugui definir de moltes maneres diferents i tant prengui formes religioses com culturals, artístiques i de tota mena.

Hi ha tantes maneres d’entendre i apreciar l’espiritualitat com persones diferents hi ha al món. No cal que estiguem d’acord amb com la definim, l’important és que la reconeguem, perquè si no tenim en compte la sacralitat del món –i de nosaltres en ell– tot se’n va en orris.