De la crisi al despertar espiritual - Sufi.cat
4349
post-template-default,single,single-post,postid-4349,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
De la crisi al despertar espiritual. Rendir-se

De la crisi al despertar espiritual

Moltes persones s’obren a l’espiritualitat en temps de crisi. Un procés de separació, la pèrdua d’una persona propera i estimada, una malaltia greu o un accident, una situació econòmica desfavorable, etcètera, aquestes i altres situacions són tan crítiques que, per la profunditat del seu abast, ens transformen com a persones.

Una experiència profunda és una experiència profunda, i això marca. Algunes d’aquestes experiències són molt boniques, com tenir un fill o trobar una parella o una amistat amb qui ens entenem. D’altres, en canvi, són realment tristes o doloroses. Tot i això, tant les unes com les altres, estan dotades d’una gran profunditat, i ens ensenyen que la vida és realment fonda.

Això ens ensenya a valorar-la, i a acceptar-la pel què és, tal com és, al marge de les idees que ens n’havíem fet.

La dimensió de profunditat de l’existència

Quan sentim la profunditat de la vida ens adonem del seu valor. És per això que podem valorar les experiències difícils. No és que en si mateixes siguin bones, però ens aporten quelcom que té un valor, i això sí que ho és, de bo.

Les crisis ens desmunten els aferraments. Ens ensenyen que la nostra concepció de les coses no és real, i ens porta a acceptar que allò que ens sosté pot deixar de fer-ho.

La crisi pot ser greu, i portar-nos a l’abisme. Si arribem a aquest punt, potser ens adonarem que no hi ha res ens pugui sostenir plenament. Som fràgils i volàtils, i res del que coneixem té la capacitat d’estar sempre amb nosaltres. Res del que ens sosté pot fer-ho per sempre. Res que pugui ser conegut és permanent. Quan s’assumeix aquesta premissa la inestabilitat passa a ser la constant. Les variables prenen més força que cap pla.

A mar obert

Adonar-nos d’aquest fet ens porta mar endins, en el sentit que penetrem a una dimensió de l’existència en la qual la superfície és inestable. A mar obert ens afonem que estem venuts, que estem indefensos. L’existència allí és molt volàtil. Ja no té la fermesa que ens pesàvem que tenia.

Morim abans de morir. Entrem en un estat d’acceptació en el qual admetem que ja no som, nosaltres mateixos, els artífex de la nostra pròpia vida, perquè els nostres passos no depenen només de les nostres determinacions. Les circumstàncies imprevistes prenen un pes preponderant. Allò que creiem important perd rellevància, i allò que arriba, impensat o indesitjable, passa a tenir més valor del que abans li havíem atorgat. A mar obert descobrim la nostra petitesa.

I a la inversa, perquè al mateix moment que descobrim la nostra petitesa ens adonem de la grandesa d’allò que ens mou.

La nostra petitesa ens obre les portes a allò més gran

Quan que la força que ens mou és poderosa l’alegria ens arriba altre cop. Ja no som nosaltres els que dirigíem la pel·lícula de la nostra menuda existència, però hi ha quelcom que sí que ho fa. Ja no som nosaltres mateixos els que hem de tenir força i energia per tirar endavant: aquesta força ens ve donada. És un do, un present.

Aquesta és precisament la grandesa de les situacions desfavorables: ens donen quelcom que no apreciàvem o no sabíem valorar, que no volíem ni desitjàvem, i que tanmateix també existeix. Això eixampla molt les nostres vides, perquè les omple d’allò que no contenien. En allò amb que no comptàvem hi ha l’element més valuós.

Les crisis ens arriben perquè ens porten a viure quelcom que ens feia por, o mal, o ens generava rebuig. Però també ens porten a adonar-nos que potser podem suportar-ho. Això ens obre a un nou estat, al de l’entrega, que ens ensenya que som capaços de tolerar molt més del què ens pensàvem. Allò que no volíem acceptar ha esdevingut, i reconèixer aquest fet ens posa molt a lloc.

La grandesa ens omple

Obrir-nos ens fa grans. Ens tornem més madurs i assenyats. Més feliços i senzills. Però no perquè nosaltres els que ens fem grans, pròpiament dit, sinó perquè en descobrir que som petits, ens obrim a tot allò que ens fa ser grans.

I aleshores aprenem a gaudir de la vida a alta mar. Amb les tempestes, les marees, els taurons. Aprenem a entregar-nos a les circumstàncies que esdevinguin, siguin quines sigues, perquè hem entès que ens depassen.

La vida és molt gran que el què teníem previst per a ella. Si només la cenyíssim al que ens pensem que és, seria menys profunda i, per tant, menys rica. Quan aprenem a valorar la profunditat de la vida reconeixem que la seva bellesa resideix en la seva profunditat, i no tant en el criteri superficial amb el qual nosaltres ens ens feiem una idea d’antuvi.

Per valorar la vida cal viure-la, no imaginar-se-la. Qui la viu amb plenitud s’adona que és molt gran del que podia imaginar-se. Aquesta és la seva grandesa precisament: És infinitament més gran que el que nosaltres seriem capaços de concebre. És la vida, què us penseu? No hi ha cap idea concebible que pugui detenir les seves mides. Obrir-se a la vida és el regal més gran que podem rebre, i resulta que és la vida qui s’ha obert cap nosaltres. Què més podem demanar? Encara volem dir-li com ha de ser?

Viure la vida

Per aprendre què és la vida cal viure-la. I viure-la no és altra cosa que obrir-se al que regala. Si ens tanquem al que ens entrega, i no la gaudirem. Només la gaudirem en part, però a la llarga ens condemnarem a sofrir-la. A la vida només se la gaudeix plenament si se l’acull amb obertura.

Si neguem que és transcendent, i la volem tancada i finita, limitada, aleshores caurem al parany de creure que els que som grans som nosaltres, perquè ens pensarem que sabem què li convé, i que coneixem com governar-la o dirigir-la. Ai las! Se atormenta una vecina… Si ens pensem que sabem com van les coses és que la crisi no està lluny.

Viure la vida amb obertura és entendre com en som de petits, i adonar-nos que és la Vida la que és gran. Això, amb permís, només ens ho ensenyen les experiències més difícils, perquè son elles les que realment ens trenquen els aferraments i, ens fer-ho, ens obren a l’obert.

Les experiències difícils ens ensenyen on resideix el valor de la vida. Ens mostren quina és la seva força, absoluta al costat nostre. Per això són un regal meravellós, encara que inevitablement ens facin mal.

Sobreviure a alta mar

Qui sobreviu a alta mar aprèn a fer-ne de la inestabilitat la seva llar. Ha après a entregar-se, a conformar-se, a apreciar la naturalesa canviant de la realitat. Ha deixat enrere els prejudicis, i s’ha obert a la consciència del present, sense desitjar-lo d’una o altra manera, sinó acollint-lo tal com és.

Ha renunciat a tots els aferraments als quals podia subjectar-se. S’ha obert a l’esdevenir. Que sigui el que hagi de ser, s’ha dit, i ha saltat al buit sense paracaigudes, sabedor que cap paracaigudes para el cop.

I ha sobreviscut a la caiguda. S’ha adonat que sense que hi hagi res que ens subjecti seguim vius: La Vida se sosté per si mateixa. Té la seva pròpia manera d’avançar, inherent i natural. Dotar-la de qualsevol altre força és, de fet, obligar-la a progressar a contracorrent, d’una manera artificial.

La vida ens porta. Obrim-nos-hi!

La Vida ens porta. No som pas nosaltres els que la conduïm a ella. Probablement, però, qui no s’ha banyat al mar, perquè encara no ha pres prou mal i no ha passat un ensurt dels grossos, encara no ho sap. Encara no ha trencat amb la seva manera de veure les coses. Encara creu que el camí d’aquesta vida consisteix a caminar cap a un horitzó visible.

Però no, l’horitzó canvia de lloc a cada pas. No hi ha manera d’atrapar-lo. Creure que podem saber a quin horitzó hem d’apropar-nos nos és obrir-nos a l’obert, és aferrar-se a la fal·làcia de les creences i les ideologies.

Rendir-se: de la crisi al despertar espiritual

El camí espiritual ens porta a deconstruir les creences, els artificis i els prejudicis, que volen decidir com han de ser les coses abans que aquestes es presentin. La via espiritual és un camí que ens obre al què hagi de ser, a cada moment, en cada situació, ens agradi o no ens agradi, perquè la Vida decideix, i no volem pas colonitzar-la.

Sabem que si ens rendim a ella hi sortirem guanyant.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies