20 Feb Islam, iman, ihsan

És sabut que Islam és el nom d’una tradició religiosa. En efecte. Islam, però, també és un verb, en àrab, i podríem traduir-lo per sotmetre o entregar, en el sentit de sotmetre’s o entregar-se a la força que impulsa un moviment que sembla propi, però només aparentment, perquè el propi moviment d’un cos no es deu a la seva pròpia força sinó que, per ser-hi, aquesta força ha de provenir d’altri.

Allò que podríem considerar la nostra pròpia força no és realment pròpia, ja que se serveix d’altres forces de les quals s’alimenta. En última instància, allò que impulsa totes les coses que es mouen és un mecanisme inconegut: nosaltres poc en sabem de la naturalesa d’allò que ens regala la força per viure. Sabem que la vida ens és donada, però no sabem com ni perquè.

Acceptar-ho com un do, és a dir, assumir que la vida és vida malgrat desconèixer-ne la causa, és rebre-la amb els braços oberts. És acollir-la sense pretendre interferir-hi o dominar-la. És acceptar-la com un regal, gratuït i impagable, que tanmateix no podem entomar com una cosa pròpia perquè no romandrà sempre amb nosaltres. De la mateixa manera que la vida ens és donada ens serà presa.

Intenció

Entregar-se a aquesta ultimitat que impulsa sense mostrar-se és adquirir l’actitud que s’anomena islam, és realitzar l’acció que dóna nom a aquest verb, i aquesta actitud pot tenir poc o molt a veure amb l’Islam nom, és a dir, l’Islam com a tradició religiosa. D’accions fetes des de l’islam, és a dir, amb la consciència de que la font que les impulsa les transcendeix, n’hi han que son efectuades per persones que es consideren musulmanes, però també per persones que no se’n reconeixen musulmanes.

La clau radica en el com: Com s’està actuant? Si l’acció, a part de ser una acció, vol servir al motor que l’aviva perquè aquest pugui desplegar-se i, a través d’aquesta acció, fer palès el sentit que l’ha fet aparèixer, aleshores aquesta acció té aquesta vocació de servei, és servidora de –Abd al–, se cenyeix intencionadament a la font que l’esperona i, per tant, és islam. Fer-ho és ser un muslim, un musulmà.

De l’islam a l’iman

Actuar segons aquesta manera de comportar-se porta a l’iman, que es podria traduir per discerniment, i que engloba tant les nocions de coneixement com de fe. Iman és el coneixement d’allò que pot ser conegut i la fe o la confiança en allò que no pot ser-ho.

No tot ens és donat, no tot pot ser conegut per nosaltres, no tot està a les nostres mans. Assumir què ho pot ser i què no és tenir discerniment, és a dir, ser un mumin, un creient, que no vol dir altra cosa que habitar en la dimensió de l’iman.

L’iman s’assoleix gràcies a haver-se comportat seguint l’islam, és a dir, havent tingut una actitud oberta i receptiva vers la vida. Qui vol tenir control sobre la vida s’adona que se li escapa de les mans. En canvi, qui la rep amb humilitat i l’entén com un do que no li pertany però que li és entregat gratuïtament pot apreciar-ne la seva naturalesa real.

La vida seria com un tresor que, malgrat que no és nostres, el contemplem com si ho fos. I podem contemplar aquest tresor cada dia de les nostres vides. Això si, aquest tresor no és nostre, i és el seu amo qui decideix quan deixarà d’ensenyar-nos-el.

En la mesura que aquest tresor ens és mostrat, tenim coneixement de la seva existència. En la mesura que aquest tresor no és propietat nostra, tenim humilitat i l’entreguem al seu amo… un amo a qui no coneixem però a qui respectem perquè d’Ell en sabem que ens mostra el tresor.

Tenir iman és tenir aquesta actitud ambivalent respecte al Creador, és tenir-ne constància malgrat no tenir-hi accés, és creure en ell malgrat no poder-lo veure. Adquirir l’iman és el pas necessari per passar de l’islam a l’ihsan, que l’objectiu de la via espiritual que porta el nom d’islam, i que compren en ella aquestes tres estrats.

De l’islam a l’ihsan passant per l’iman

Ihsan es pot traduir per excel·lència de comportament. És la saviesa aplicada, perquè el savi no és un que sap moltes coses, sinó algú que actua amb discerniment, algú que executa les accions tal com el seu cor li mana fer-ho, en base al coneixement adquirit.

De l’ihsan poc en podem dir. Ihsan és la meta a la que apunta l’islam sufí. Ihsan és l’estat que s’assoleix si es realitza aquest camí progressiu que podem dividir en tres etapes que, al mateix temps, son tres atributs d’un mateix estar-en-el-món que s’anomena islam: la manera d’estar en el món que s’anomena islam és oberta, i aporta discerniment –iman– i excel·lència –ihsan–.

Islam és –permeteu-me que tanqui amb la mateixa noció amb que hem obert, perquè inclou les altres– un camí progressiu, una via oberta, un procés d’educació espiritual. Aquesta manera d’entendre l’islam poc té a veure amb una religió tancada, amb el fet de reduir l’islam a un credo i a seguir unes normes.

L’islam, si és entès com un verb i no com un nom, és viscut com un procés, com una acció, com un procés de canvi, la realització del qual promou el progrés espiritual, i és que assumir l’islam és penetrar una via oberta.