14 Feb La difícil tasca de discrepar (i tenir criteri propi)

Està bé quan discrepes i et diuen que no pots, que hi ha unanimitat en el tema.

És com si la teva opinió no comptés. És com si la teva discrepància només fos acceptada en la mesura que altres persones també l’han compartit. És com si la unanimitat no depengués de la teva aprovació o de la teva discrepància. És a dir, és com si la teva pròpia opinió no comptés res.

Tenir criteri propi

Tenir criteri propi és quelcom que no sol estar ben vist. Quan un pensa per si mateix i aporta arguments assolits per ell mateix ha descobert, sol ser considerat un ingenu o un ruc. De vegades no s’escolta el pensament d’algú pel fet, precisament, que procés de si mateix.

Presenteu un treball a la universitat, per exemple: si el firmeu amb el vostre nom i no hi poseu ni una cita, semblarà que no és tan interessant com si referencieu altres autors. Poc importa si el que diuen el altres és més interessant que el que aporteu vosaltres. La part que aporteu serà més tinguda en compte si la poseu al costat del pensament d’altres persones.

No dic pas que no sigui interessant escoltar als altres, llegir-los, citar-los. Naturalment que ho és. El què vull dir és que les aportacions que un pugui fer, molt sovint, es legitimen en funció del que han dit altres. No és gaire rellevant que diguem coses que en si mateixes ja són interessants o és important que siguin dites, ho és més que continuem altres missatges.

És com si els altres ajudessin a fer més interessant el que diem.