12 Jun A favor i en contra del criteri propi

El criteri propi està en hores baixes. Ha perdut una mica el nord, o el centre, i està molt escàs de forces. Sembla que el valor que reclama està confinat al fons de l’armari.

Al lloc seu s’hi ha emplaçat una pretesa objectivitat que poc té a veure amb el sentit comú. Un discurs hegemònic ha aconseguit governar les masses i convèncer-les de que el seu discurs és compartit per la majoria, és dir, democràtic, i que si bé és cert que tenim dret a discrepar, també tenen dret a que ens l’imposin.

La pluralitat, el diàleg

S’ha creat com una mena de monstre que no parlem la pluralitat. És com si divergir fos pretendre fer la guerra. És com si posar en dubte o començar una discussió signifiqui trencar amb la lògica establerta. I no. Discutir pot voler dir aprendre. Preguntar no vol dir posar en dubte. Quan s’aparten les preguntes és que alguna cosa no va bé.

És més fàcil no pensar per un mateix que haver de lluitar per aconseguir-ho. Reflexionar porta a decidir. Tenir criteri propi implica emmerdar-se, equivocar-se, haver de rectificar i de demanar disculpes, i adonar-se, tot sovint tot això s’ha dut a terme sense que ni tan sols l’objectiu fos clar. No fer-ho, en canvi, permet delegar responsabilitats.

Els objectius clars?

Ens han ensenyat que les nostres accions havien de tenir una finalitat. Hem cregut que si no la tenien no eren lògiques. Res més lluny de la veritat. Tenim tot el dret del món a actuar segons el dictat de l’espontaneïtat. Ser lliures d’objectius no implica estar venuts al poder. No saber quin rumb és l’adequat no vol dir ser un inconscient. Un pot actuar de cor, fer el què sent, i no tenir clar quin camí seguir.

Crec que si hem renunciat al criteri propi és perquè ens hem deixat convèncer per aquells que sí que tenen les coses clares… i interessos en imposar-les. Hem deixat que fossin altres els que marquessin el rumb i definissin els objectius. Crec que aquest ha sigut l’error: És un dret humà no tenir les coses clares. Penso que, per no caure en la vergonya de reconèixer que desconeixem què cal fer a cada moment hem deixat de fer el més important, que és escoltar-nos a nosaltres mateixos i secundar la nostra veu.

Aquest error em sembla més imperdonable. Però penso que encara som a temps de corregir-lo. Mai és tard per escoltar la veu del cor, perquè la seva veu no es pot silenciar. Pot revestir-se i recobrir-se amb altres sons, però qui l’escolta tard o d’hora acaba per sentir-la. El problema que tenim té solució. L’alienació s’ha degut a que hem cedit l’autoritat a qui ens trepitjava, però només cal que ens escoltem i ben de pressa podrem posar-ho tot a lloc. Quan es troba el remei eficaç la millor no tarda a arribar.

El cor: la guia

La solució està al cor. Per recuperar el criteri propi caldrà lluitar contra totes les inèrcies que se’ns enduen. Adquirir criteri propi significa estar disposat a quedar-se sense eines i sense rumb, perquè el camí no es reconeix al primer dia. Fins i tot, a quedar-se sense amics, perquè no sempre és fàcil avenir-se amb qui no comparteix els mateixos valors. Però actuar de cor és retrobar-se amb l’alegria i la satisfacció de saber-se lliure. Al costat nostre hi tindrem sempre la veritat. No la d’altres perspectives, sinó la que nosaltres mateixos som capaços de copsar. Perquè per limitada que resulti no perd la seva efectivitat. Una certesa no té perquè il·luminar al món sencer. N’hi ha prou amb que sigui verídica.

El nostre cos és el més fidel aliat que podem tenir en totes i cada una de les decisions que podem prendre… encara que les prenguem sobre la marxa, sobretot al començament d’aquest camí sincer, perquè la guia encara és massa feble com per poder-se dibuixar amb claredat.

L’inici del camí espiritual

Així és com comença el camí espiritual. Un camí podeu anomenar d’altres maneres si ho trobeu més oportú. Del que es tracta és que el camí sigui el sincer, coherent i conscient possible. La idea és despullar-se d’artificis i vestir-se poc a poc d’allò que dicta una veu intrínseca a nosaltres, inherent, que de tan propera i natural molt sovint ens ha passat desapercebuda.

Poc a poc aquesta veu serà més clara. Però és normal que al principi sigui poc precisa, i que ens parli més del que li molesta que del que li agrada. La primera part del camí espirtiual –o el que és el mateix, la primera part del camí cap al criteri propi– passa per una etapa de deconstrucció en la qual el rumb i l’objectiu no son prioritaris, i ho és la sinceritat i la coherència. No poques ànimes sinceres han passat per una etapa animalista i rebel. Destructiva i instintiva.

Pot ser útil que t’informin que després de l’etapa amarga en vindrà una de dolçor. A mi em va ajudar saber-ho, em va permetre alliberar-me i entregar-me plenament sense pensar-me que estava boig.

Punt de partida: l’alliberament

El punt de partida del criteri propi és el desig de llibertat. El primer pas és acceptar que més important que la meta és el camí. La clau no és pretendre construir cap edifici, sinó senzillament actuar de cor. Cal estar previngut, aviso de nou, perquè la força que lluita contra el criteri propi, avui, és una força que governa el món. Una força alienant no votada per ningú s’ha imposat i, sense ni tan sols fer un cop d’estat, governa el planeta sencer.

Fer les coses de cor no és tendència. Els hashtags no solen parlar de la nostra interioritat, perquè un trending topic només parla de coses compartides. Com podem pretendre que els altres parlin d’allò que sentim nosaltres?

Actuar segons el mandat del cor és anar a contracorrent, és dirigir-se segons una corrent interna. És admetre que pertanyem a una minoria de la qual només nosaltres formem part. És obrir-se a seguir un camí que ningú fins ara no ha marcat. És una novetat, un repte, i per això també resulta excitant. Tota la força que perdem en adonar-nos que estem sols en la nostra completa defensa, la recuperem en adonar-nos que el món se’ns obre perquè vol que nosaltres siguem tal com som.

El nostre camí particular és únic. L’haurem de dibuixar a mesura que avancem. Caminante no hay camino, deia Antonio Machado. Se hace camino al andar.

A favor del criteri propi

A favor del criteri propi no hi tenim només la força de l’empoderament. També podem dir que que fomenta l’esperit crític, i això vol dir que ajuda a millorar el món. A part de la llibertat de pensament i de la sinceritat dels nostres actes, el nostre criteri propi també li aportarà al món que ens envolta un raonament fets amb plena transparència, un esperit crític és una benedicció per qualsevol col·lectiu.

Lluny de ser un anti-sistema, qui pensa per si mateix és un altre-sistema, perquè proposa manera de transformar-lo, de renovar-lo, i això que més en contra hi lluita a favor: només quedarà en vida allò que es transforma, ens diu la teoria del canvi. Adaptar-se o morir. Transformar-se significar accedir a la continuïtat.

Així doncs, les reflexions i les meditacions de qui pensa per si mateix son unes eines molt valuoses per la societat. El criteri propi dels seus membres dona fruits.

Aquesta és la segona etapa del camí: La reconstrucció. L’actitud que pot mantenir-se és molt constructiva, pacient, raonable. Aporta un gran enriquiment. Les veus que al principi podien suposar un trencament acaben resultat beneficioses, si són crítiques és que proposen una millora. El món que no ha volgut escoltar-les ha sigut un món porug, fràgil, en crisi. Una societat força no té por de les discrepàncies, perquè es beneficia del diàleg i les opinions contraposades. Només un poble pobre té por a perdre el poc que té. Qui sap de la riquesa que l’envolta no s’espanta de voler-la revisar.

En contra del criteri propi

Permeteu-me que ara hi posi una nova dificultat. Primer he proposar envalentonar-nos per lluitar contra el sistema. Ara proposaré que ho fem per enfrontar-nos a la pròpia personalitat. Més ben dit, a l’ego.

El criteri propi no te perquè ser només una cosa bona. En aquest món no tot es blanc o negre. Amb això no vull dir que el criteri propi pugui ser perjudicial, al contrari, ja he defensat que ho era, i molt. El què vull dir és que pot portar a que hom es cregui que aquest criteri és, com el seu nom equívoc indica, propi. El cas és que no ho és. De propi no en té res.

Cap criteri és el tot independent, lliure, propi. Res és fet per un mateix, originat exclusivament en un si mateix. El criteri propi prove sempre d’influències, el criteri propi beu dels altres. I també prové d’un espai intern –hem parlat de la veu del cor– que es troba a l’interior d’una interioritat tan profunda que ja no pertany a un mateix. M’explico: nosaltres som nosaltres, però ni allò que tenim dins ni allò que tenim for a ens pertany.

Si en sortir cap a fora ens trobem amb un espai que ja no és nostre, cap viatgem cap a dins ens passa exactament el mateix: La veu del nostre cor no és nostra. És divina o sagrada, natural o inherent. Té vida pròpia. No és provocada per nosaltres. No som nosaltres qui la proclama. És un do. Ens ve. Ens arriba. I nosaltres l’escoltem. Només això.

La nostra vida no és nostra

Les sensacions que sentim ens venen donades. L’experiència que tenim és regalada, o prestada, però no és provocada per nosaltres. La nostra vida no és nostra. Nosaltres la vivim i la percebem, però no la posseïm.

Només és nostra en la mesura que la sentim. I ens la fem encara més nostra en la mesura que l’obeïm. Però de nostra no en tenia res, d’entrada. Ha vingut com ens venen la veus de fora, és a dir, sense que nosaltres en tinguéssim el menor control. Ni la vida que vivim ni les veus que sentim son originades per nosaltres.

Una veu universal

Però la veu interna, sense ser nostra, és la més naturals de totes les veus que podem escoltar. És la veu de la nostra consciència, encara que la consciència no és nostra, per molt que l’anomenem així. És allò que té testimoni de nosaltres, i per poder-ho fer s’ubica més endins de nosaltres mateixos.

Cal que no ens confonguem. La nostra consciència no és pas nostra. La veu que ens parla no és nosaltres. La vida que vivim ens ve donada. No som els amos ni els senyors de res. Ni tan sols del que ens pensem que posseïm. No tenim res. Qui s’ho pensi que es prepari per quan ho perdi, a veure si té dret a alguna mena de devolució.

El criteri propi és una veu universal, dirigida a la particularitat. La veu del cor és la veu de la Creadora dels mons, dirigida a una persona en concret. La veu del cor és com la força originadora del món, però dirigida a una sola criatura. De la mateixa manera que una veu li va dir al món que sorgís, una veueta et diu a tu que emergeixis. Que facis, que actuïs. Que obeeixis. Que siguis, per tant, però no per tu mateix.

A través teu

La veu del cor és l’instrument que el món fa servir per desplegar-se segons la seva pròpia intencionalitat, en allò que vol fer a través teu.

La veu del cor emergeix del silenci de Déu –de la consciència, d’allò que sap fer, de la naturalesa­– i arriba a les criatures. El criteri propi no és volgut o desitjat per un mateix, i és per això que no és propi. Però sí que és allò que un mateix ha sentit per si mateix. És la veritat que li ha segut revelada de manera exclusiva, i això té el seu valor.

És per això que el criteri propi, tot i que no té res de propi, és el millor que podem entregar als altres: és la veu que nosaltres hem escoltat, sentit, percebut. El criteri propi és aquella part del discurs de la naturalesa que ens ha sigut revelat a nosaltres. Exclusivament a nosaltres.

Del món al món a través de nosaltres

El criteri propi és el millor que li podem donar al món, perquè és allò que el món ens reclama a nosaltres. El criteri propi és la part més universal que podem trobar en nosaltres. El criteri propi és una veu que emergeix de la nostra interioritat, on nosaltres ja no som nosaltres, i ens porta a fora, on nosaltres també deixem de ser nosaltres. El criteri propi és allò que ens travessa.

El criteri propi és el que el món espera de nosaltres, i per això ens ho demana. Tenir criteri propi significa, per tant, comportar-se manera absolutament natural. No té res a veure amb tenir un pla o un objectiu. Per tenir criteri no cal tenir objectius clars ni idees inspirades. N’hi ha prou amb saber-se part de la naturalesa, i acceptar que la força que l’ha creat també sap dirigir-la. Perquè hauríem de pensar que allò que ha fet que el món fos com fos no està capacitat per saber com ha de ser a continuació? Quina mena d’ego ens porta a pensar que un criteri propi por ser més beneficiós que un criteri universal?

El criteri propi, això sí, s’adapta a les peculiaritats d’un mateix, i no li parla en rus a algú que desconeix aquesta llengua. A un elefant no li demana que es comporti com un peix. I és per això que és propi. Però només per això. És propi perquè adopta una forma peculiar, però la seva força és de caràcter universal, com tot el què trobem en aquest món. Tot és de tots i res és de ningú. Tot és vincle, però tot es particularitza d’una for a peculiar.

A favor i en contra del criteri propi

Si nosaltres som nosaltres es perquè el món ho ha fet així. Nosaltres som nosaltres, però no ho som per nosaltres mateixos, gràcies a nosaltres. L’univers ens ha volgut fer com ens ha fet.

Si som qui som, no és per decisió pròpia. La possibilitat del criteri propi, per tant, és un regal que ens ha sigut atorgat, i que podrà ser-nos retirat, perquè no hi ha res que ens sigui propi, permanentment.

No hi ha res que sigui i que no sigui, també i alhora, universal. Farem molt bé de secundar el nostre criteri, però també farem molt bé de reconèixer que no és propi. Nosaltres estem al seu servei.