27 Mai Vestir la nuesa. Dotar de veu l’inenarrable

Dins nostre s’hi troba una ànima sincera. No hi ha mentida que l’alteri ni suborn que la transformi. És tal com és, no pot avariar-se. Això sí, pot quedar ocultada. Pot ser que romangui eclipsada. Pot passar desapercebuda i resultar inadvertida. La seva naturalesa és silenciosa, la seva forma desvestida, la seva essència és casi insípida.

Però és real i sempre-viva. Descobrir-la és una meravella, cuidar-la és un esforç. Recordar-la és un propòsit, i vestir-la és possible. Fer que la nuesa comparegui és vestir-la amb les seves pròpies pells.

Sembla una paradoxa, però dotar de veu l’inenarrable és un miracle concebible.

La veu del cor

La veu del cor és la forma que pren aquesta essència quan s’expressa. És la manera com se’ns presenta, l’aspecte que assumeix per desvelar-se. No sempre fa servir la veu parlada. De vegades utilitza les imatges. Altres cops, simples sensacions. En tot cas, son sempre-certes, les aparences que utilitza. Sempre naturals i sempre lliures. Si no és el cas és que no vesteixen la seva nuesa, sinó que retraten una altra veritat.

La veu del cor vesteix la nostra nuesa interna, la nostra essència primordial, el nostre ser connatural. Aquest vestir-la no és gens fàcil, perquè les vestimentes de seguida agafen modes, les fesomies empren màscares. L’alteritat és la primera de les trampes. L’alienació, la més fàcil de les sortides.

Però vestir-se no vol dir sempre pervertir-se. Compartir i dialogar no té perquè ser sinònim alterar-se. No desapareix per força, la veu del cor, encara que qui parli sigui el cap, que qui es mogui siguin els braços. Fer servir la ment o el braç no té perquè significar deixar de fer servir el cor. La qüestió és la connexió: que el dins i el fora conjunyeixin, que les formes i l’essència s’unifiquin.

Vestir la nuesa

El meu compromís amb aquest blog va en aquest línia. Això és el que intento. Aquí hi escric allò que sento. No treballo per ningú altre. No publico per cap medi. No cobro de cap amo ni depenc de cap autoritat que no sigui la meva pròpia força interna. Això sí, el que m’envolta m’influencia. La meva veu interna pren les propensions que el món li deixa, perquè és en el món de fora on pren la forma, i naturalment aquest defora té la seva ascendència.

Comparteixo allò que he percebut, viscut, descobert. Pot semblar que em contradigui. És inevitable. També es contradiuen el dia i la nit, l’estiu i l’hivern, el fred i el calor, i tanmateix son certs cada vegada que se’ns mostren.

El llenguatge de la veu del cor

La veu del cor aprèn llenguatges. La veu del cor aprèn idiomes. Que els utilitzi no vol dir que deixi d’expressar-se amb sinceritat. La paraula pot ser viva. Aquesta és la gràcia de la vida, precisament: vestir-se i manifestar-se… bo i mantenint la naturalesa sempre-viva inherent a tota forma d’existència.

Realitzar-se és aconseguir plasmar, en l’exterioritat més manifesta, l’esperit més invisible, la veritat més amagada, el sentiment més indefinible. Fer-ho significarà recórrer a aspectes formals, per tant, contingents, temporals, relatius, imperfectes… i dotar-los de profunditat i de substància, convertir-los en llum i transparència evocadora… malgrat ser formals i categòrics.

Vestir la nuesa. Dotar de veu l’inenarrable

El superfície por donar a conèixer el què hi ha al cor. La naturalesa que tenim dins nostre pot agafar diverses formes. Però només pot agafar, a cada moment, aquelles que la representen plenament, i val a dir que són canviants i sempre vives. Quan l’exterioritat no palesi cap naturalesa interna es tractarà d’una manifestació buida, falaç, banal.

D’aquí que ser sincer sigui un art i una via, un procedir no sempre fàcil. Implica un procés de constant renovació i completa entrega, un camí de desaferrament d’allò que ja ha tingut vida i d’obertura al que l’ha d’adquirir. Vestir la nuesa és dotar de forma el transcendent, és acomplir la meravella. És desvelar i donar paraula a un secret inexplicable.

Això és, ni més ni menys, la vida. Realitzem-la. Visquem.