21 Des La llibertat de qui se sap lliure és inexpugnable

Darrerament han passat coses sorprenents. Poc ens imaginàvem, fa dos anys, quan érem a les portes del 2020, que avui estaríem aquí, així, parlant d’això. Però va arribar un coronavirus, que és la primera les coses sorprenents que ens ha passat, i a partir d’aquí les nostres vides van fer un gir de cent-vuitanta graus.

La segona cosa sorprenent són tots els canvis socials que han tingut lloc (i en tindran, perquè tot apunta que el 2022 ens portarà moltes novetats en aquest sentit). Alguns d’aquests canvis tenen alguna cosa a veure amb aquest famós coronavirus, no dic pas que no, però n’hi ha d’altres que no hi tenen pas res a veure. Per exemple: això d’haver-se de posar una mascareta per entrar a un bar a fer un cafè i treure-se-la una vegada dins només té a veure amb la crisi que pateix el sentit comú. O que no es pugui anar a cert lloc i, en canvi, no hi hagi cap problema per entrar en segons quin altre. Tot plegat podria fer pensar que virus té criteri propi, o ideologia política, i que s’estima més a unes persones que a unes altres, o a unes empreses i a uns negocis més que a uns altres. Però com que avui no vull seguir per aquí em conformaré dient que el virus té dret a ser com tothom, a ser segons la seva manera de ser, i a defensar els seus interessos.

Això ens porta a la tercera cosa sorprenent, que és la que trobo que ho és més. I és que si el virus ens va sobtar –i ens sobta cada cop que muta– i les mesures també ens han descol·locat, el que més m’ha sorprès és el relat a través del quan s’han explicat aquestes dues coses. El relat –la literatura, la manera de dir les coses– no és mai innocent, sempre és intencionat. La intenció que hi ha al darrera del relat que ens arriba no té res d’ingenu o innocent, ans al contrari. Es tracta d’un relat coherent, per tendenciós i per estudiat i ben elaborat. Es tracta d’un relat que serveix per provocar por.

La mateixa informació (els mateixos contagis, les mateixes morts) s’haurien pogut explicar d’una altra manera. S’hauria pogut visibilitzar a la gent que un té estil de vida saludable, s’hauria pogut promoure l’empatia cap als altres, s’hauria pogut unir a la societat sota uns valors universals: el respecte, la justícia, la tolerància. Però més aviat s’ha preferit promoure la sospita, la injustícia, el discurs de l’odi. En conseqüència, ara tenim més desigualtats i més desafavorits que mai. I no parlo només de persones afectades per la covid, naturalment, tot i que també n’hi ha hagut moltes que han sigut desateses, i a les que s’ha dit que només s’atendria quan estiguessin greus.

Hi ha qui ha tingut por i ha explicat les notícies a través d’aquesta por. També hi ha qui no n’ha tingut pas, de por, però li ha anat bé estirar del fil d’aquesta por i treure’n partit, i aprofitar per generar-ne més. Sabeu aquell conte sufí en el qual la pesta anava camí de Bagdad i es va trobar a Nasrudín? Diu que Nasrudín li va preguntar cap a on anava, i que la pesta va respondre que anava a Bagdad per matar a unes deu mil persones. Temps després, la pesta i Nasrudín es van tornar a trobar, i aquest la va renyar dient-li que l’havia mentit: “M’havies dit que mataries a unes deu mil persones i n’has matat a més de cinquanta mil”. Però la pesta va respondre: “Jo només en vaig matar a deu mil, tal com vaig dir. Als altres els va matar la por”.

Vet aquí que avui tenim un munt de problemes que fa dos anys que no teníem –o, més ben dit, que ja teníem però han empitjorat–, i poc o res tenen a veure amb la covid. En canvi, tenen molt i molt a veure amb les mesures i el relat. Els trastorns mentals, els suïcidis, l’alcoholisme, l’addicció al mòbil, les ruptures familiars, els comportaments asocials, la pobresa, la precarietat i els preus han pujat considerablement. No segueixo perquè no vull fer una llista inacabable. Res de tot això és, pròpiament, un efecte de la covid. Potser la miocarditis sigui un dels símptomes de la covid, però és evident que el suïcidi no ho és pas.

Amb tot, però, encara hi ha una quarta cosa sorprenent, i és la que més em motiva i aquella on hi veig un bri d’esperança: es tracta de la vivència de cadascú davant de tot això. Vull dir que, malgrat tot, dins nostre hi segueix vivint la vida, i mentre hi visqui som perfectament capaços de saber-ho i de percebre-ho i fins hi tot de gaudir-me. Tot i el sotrac rebut amb les tres primeres coses sorprenents, la sorpresa més gran és que –malgrat tot– no estem obligats a tenir por. No tenim per què tenir-ne. Ningú ens pot obligar a patir més del necessari. Per molt negre que ens ho pintin. No tenim perquè perdre l’esperança, si no volem. Empatitzar amb les persones desafavorides mai ha significat haver de caure al pou. Amb això vull dir que podem perfectament seguir les nostres vides feliçment. Ningú té potestat per dir-nos que hem de passar-ho malament.

Tenim dret a la llibertat de consciència. Ningú ens pot desaferrar del que sentim per dins. Ningú pot fer que deixem d’escoltar-nos a nosaltres mateixos, per molt que potser sí que algú pugui intentar que no actuem en conseqüència. En el que senti cadascú no poden haver-hi coaccions. Potser no podrem fer certes coses, i se’ns pressionarà perquè pensem així o aixà, però sempre seguirem sent lliures de sentir el que sentim, i sempre podrem trobar una manera d’actuar en conseqüència. La llibertat de qui se sap lliure és inexpugnable.