03 Nov L’individualisme d’avui

L’individualisme en què vivim no és més que una fal·làcia. Tot és interdependent. No hi ha una entitat que realment hom pugui anomenar jo. Resulta impossible determinar què és jo i què no ho és, perquè allò que no és jo també és necessari per conformar què és aquest jo.

El medi exterior no és només un mer entorn que ens rodeja, el medi no és un no jo. També som el medi perquè ens el mengem i l’inhalem per viure. Sense ell no som ningú. El nosaltres, doncs, és dins i fora nostre. El dins i el fora no estan mai separats.

Encara que poguem posar el focus a dins o el poguem posar a fora, no podem afirmar que allò de dins és una cosa diferent i separada d’allò de fora. Allò de dins no té entitat pròpia sense allò de fora. Tots som això, i tots som allò. Tots som una sola cosa, i si la veiem a dintre o a fora, és perquè posem en focus en un lloc o altre, no perquè realment siguin coses diferents. Només son diferenciables. Un fetge és un fetge i un ronyó és un ronyó. Però poc sentit tenen un fetge o un ronyó sense la resta del cos.

Això sembla molt budista, perquè els budistes posen molt en focus en la manca d’essencialitat de cada criatura. La creença bàsica del budisme és la impermanència. Tot es transforma tota l’estona. Les coses s’influencien mútuament, s’interrelacionen tota l’estona, fins al punt que no hi ha manera de descriure una entitat pròpia, completa i independent. En cap moment som quelcom complet. Nosaltres, ni tu ni jo, no existim com a nosaltres. Ni tu ets tu ni jo sóc jo.

Lluites compartides 

Com a societat ens hem convertit en anti-tradicionalistes. Les maneres tradicionals de veure el món ens semblen arcaiques. Ens pensem que estan superades. Aquí és on estem, actualment, com a societat.

Però de poc serveix criticar. No pel fet que la nostra societat comparteixi unes creences que no ens convencem hem de deixar de creure i actuar com sentim que ho hem de fet.

Podem veure que no som individus, sinó un sol planeta, viu, i que com els òrgans d’un cos, cada criatura es pot distingir de les altres, però se’n pot separar. No té sentit per si mateixa, una forma de vida, ni possibilitat de sobreviure per si mateixa. Per molt que diguin el contrari, no podem sobreviure essent individualistes. És impossible sobreviure aïlladament. Som una sola vida, tots plegats. El bé comú és el millor benefici per a l’individu. Vetllar pels altres és vetllar per un mateix.

Qui pot ser feliç sabent que ho és a costa de la felicitat dels altres? Suposo que per aquí van totes les lluites que estem duent a terme. Ja semblin pel medi, per la justícia social o per a l’autodeterminació d’un poble. Totes aquestes lluites lluiten contra l’individualisme i a favor de bé comú. Van contra l’apropiació individual d’allò que és comú, compartit, universal.