11 Abr Quan sortim de les cases i tornem als carrers

Defenso la individualitat de les persones. Quan ho faig, no estic pas defensant l’individualisme sinó la unicitat de cadascú. Entenc que tots som únics, i que sense assumir-se aquesta premissa la vida en societat pot derivar en una retallada de llibertats individuals i col·lectives.

La complexa convivència en la diversitat 

L’assoliment d’una convivència en pau passa pel reconeixement de la diversitat. La cohesió social ni implica homogeneïtat. Cal fer-ne, del conjunt de la societat, una sola comunitat. Al mateix temps, cal que es respectin les peculiaritats de les persones. Les dues coses a la vegada.

Cal entendre que allò que podem considerar general no entra mai en contradicció amb allò que es considera excepcional. Al contrari: no hi ha generalitats sense particularitats, ni peculiaritats sense invariants subjacents.

De poc serveix pretendre que tots siguem u i que ens adaptem a viure en societat si no respectem que també som molts, i ben diferents. La idea de dignitat personal que defenso va en aquesta direcció. En cap cas s’ha d’entendre com una defensa de l’individualisme sinó com una defensa de la unicitat particular de cadascú.

Unitat i multiplicitat

Som alhora un i múltiple. Som diferents i, alhora, iguals. Si quan sortim de nou al carrer ens volem cohesionar com a poble però no respectem la diversitat –les diversitats, perquè son de tota mena– només farem que trepitjar-nos.

Si quan sortim al carrer volem que la diversitat sigui la bandera, i no busquem el punt de trobada que ens uneix als altres, tampoc trobarem la convivència. No hi ha diversitat sense unitat. No hi ha equip sense individus.

De poc serviria sortir a fora de les cases i adonar-se que allò que ens fa ser únics ha de quedar tancat a casa. L’espai public ha de ser un espai de trobada. Hi ha de tenir cabuda tant allò que ens unifica com allò que ens distingeix. Si de l’espai públic en fem l’indret d’allò comú, només, haurem de tornar a confinar-nos a les cases per ser lliures No podem permetre que la diversitat que hi ha a les cases no es traslladi de ple als carrers.

Les diversitats

La diversitat no és només cosa dels de fora. La diversitat no és només cosa dels que necessiten una ajuda. La diversitat és quelcom propi de tothom. No hi ha ningú que sigui com els altres. És per això que es comença a parlar de les diversitats, que son de tota mena i sempre vives, i no remeten a una categoria concreta.

Utilitzar la paraula en plural no sembla de tot correcte, perquè la diversitat, en singular, ja remet a la pluralitat i a la diferència. Ara bé, fer servir el plural permet distanciar la paraula de les coses, i dissociar-la dels àmbits on es fa servir. En parlar de diversitats i no ja de diversitat ens referim a les diversitats de totes les menes, catalogades o no catalogades, reconegudes o desemparades, protegides o ni tan sols reconegudes.

Ni un ni múltiple

També ho podem veure al revés: No som ni un ni múltiple. Ni conformem un sol tot ni ningú està separat dels altres. Diguem-ne com vulguem. A la Índia dels vedes es deia que la realitat és adual. Ni és una ni és múltiple, sinó que és pura interrelació. La interrelació absorbeix la unitat i la diversitat i les transcendeix.

En el llenguatge de l’islam es parla, en canvi, del tawhid, la unicitat: La realitat és només una, però no per això rebutja la multiplicitat. S’expressa en ella.

Ara que s’estoven les mesures i que alguns podran sortir de casa convé entendre que els carrers seran sempre nostres si en ells ens hi veiem igual que als altres, i diferents al mateix temps.