12 Ago Contra els automatismes

Faig l’esforç d’actuar d’una manera natural. Procuro ser conscient de com actuo, per fer-ho de cor, amb sinceritat i transparència.

De sobte, m’adono que m’estic deixant endur per un automatisme. Actuo per inèrcia. Segueixo un corrent, com una marea, que se m’emporta sense que jo tingui control. Reacciono. M’aturo i respiro.

Què faig amb els automatismes? Els tallo tan bon punt els detecto.

Què són els automatismes? 

Un automatisme, per exemple, és aquella força que fa que em salti un petit fragment del llibre que llegeixo perquè em penso que aquell tros no és rellevant. Això és un automatisme, perquè la ment actua segons una perspectiva adquirida. Per tant, no està oberta a l’esdevenir.

Quan interrompo la persona amb qui parlo perquè vull parlar jo, també estic deixant que l’automatisme interactuï. Reacciono a la proposta que he sentit i sento l’impuls d’aportar al món. Aquest impuls és automàtic.

Un altre exemple és quan menjo massa ràpid, i engoleixo més que no menjo. O també quan mantinc un hàbit postural inadequat.

Natural versus artificial

Del que es tracta és de ser persones i no màquines. És per això que volem combatre els automatismes. Per poder-ho fer, primer cal aprendre a diferenciar allò natural d’allò automàtic.

Dissortadament, allò automàtic, de vegades, ja forma part de nosaltres. Ens hem de treure els automatismes de sobre. No queda més remei que disposar-nos a estar sempre a l’aguait, posar-hi atenció, detectar un automatisme i…. plaf! No deixar que faci de les seves.

Contra els automatismes

Si hi prestem atenció, podrem discriminar un comportament natural d’un comportament automàtic. El millor exercici per aprendre-ho és el silenci –el dejuni de l’ego–, és a dir, la construcció del buit en un món ple. Quan proposem que la vacuïtat obri una escletxa en un món fet de coses ens adonem que les coses, precisament, sorgeixen d’aquest buit.

És llavors que podem deixar que sorgeixin coses naturals, noves, i podem deixar-ne enrere altres que ja esgoten el seu curs. No són res més que residus i no val la pena donar-los continuïtat. Això és, precisament, el que són els automatismes: formes d’existència tan antigues que sembla que ja funcionen per si mateixes. Del que es tracta és de permetre que se’n vagin, perquè ja han deixat de ser naturals.

L’exercici consisteix a aturar la resposta immediata a qualsevol situació. No actuar des de la reacció i fer-ho de cor, tot fent allò que realment volem fer, tal com ho volem fer. La interioritat és sempre viva, no és un objecte inert. Adaptar la nostra voluntat interna al medi és possible. No cal que ens comportem només com a éssers reactius.

L’acció que prové del silenci

Quan l’acció surt del silenci és natural, en podem estar segurs. La millor manera de naturalitzar-se és fent silenci.

L’exercici del silenci, per anar bé, hauria de realitzar-se cada certa estona. Amb gran freqüència, perquè els automatismes són arreu, constants, tothora.

De fet, no sabem estar quiets, en silenci, esperant, gaudint, vivint. Ens volem entretenir tota l’estona. Amb el mòbil, amb la tele o fumant un cigarret, tant hi fa. La nostra societat ens facilita tota l’estona que no haguem de reposar. Cal no avorrir-se, ens diuen.

Però parar no és pas avorrit. Potser ho sembla des de fora. Aturar-se i fer silenci és permetre que sorgeixi quelcom de nou, i no hi ha res de més emocionant que observar què és el que passa quan no saps què tindrà lloc.