De la culpabilitat a la gratitud - Sufi.cat
2490
post-template-default,single,single-post,postid-2490,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
De la culpabilitat a la gratitud

De la culpabilitat a la gratitud

Tots tenim, de vegades, una certa sensació de culpabilitat. En major o menor mesura, tots som conscients de que hem fet malament algunes coses. A tots ens venen al cap, o potser hauríem de dir al cor, records d’escenes en les quals no ho vam fer prou bé.

No som pas perfectes, els éssers humans, i la nostra imperfecció implica que l’error de vegades ens donarà la mà. Això no vol dir que ens n’haguem de sentir culpables però, com que ens sentim responsables de les coses que fem, d’allò que no hem fet prou bé ens en sentim una mica (o molt) culpables.

És normal que sigui així: la culpabilitat, com l’alegria i la tristesa, forma part dels sentiments que la vida ens aporta. Hi és, hi serà, i res la podrà fer desaparèixer, perquè mai ho farem tot bé del tot. Però podem gestionar-la i acceptar-la, la sensació de culpa, i així minvar els danys que pugui ocasionar.

Personalment, recordo haver fallat als meus pares, als meus germans, als meus companys de classe, a les meves parelles i un llarg etcètera. Com a pare, m’adono un dia i un altre de que ser bon pare no és fàcil, i que més sovint del què em penso carrego als meus fills el pes de les meves mancances.

Però bé, no estic escrivint al meu diari personal i per tant no aprofundiré en el tema. Només vull dir-vos que ho he fet, que ho he escrit. A mitja nit m’he aixecat del llit per anar a buscar paper i bolígraf i posar-me escriure totes aquestes coses.

Avui a mitja nit m’he despertat amb una forta sensació de culpa. Inquiet, he començat a escriure una llista de coses de les quals em sento culpable, començant pels crits que vaig fer-li a una bona amiga ahir a la tarda, arrel d’una discussió que vam tenir i que no vaig saber deixar a mitges, sense aixecar-li la veu.

El meu mal comportament d’ahir m’ha despertat la consciència. Enlloc d’intentar portar-ho a l’oblit he preferit començar a fer memòria i recordar situacions similars. He recordat que de petit també havia cridat als meus pares, de vegades amb alguna mena justificació excusa, però sovint sense, capritxosament. També la mare dels meus fills ha hagut de veure la pitjor cara que tinc. Les nostres desavinences ens van portar a separar-nos, i una separació, com és sabut, no sol venir precisament acompanyada de paraules boniques.

Recordo un imbècil que li va fer especialment mal i del qual crec que sempre n’estaré avergonyit. No l’oblidaré mai, aquest insult que vaig deixar en tornar de les últimes vacances que vam fer junts. Crec que la culpa, vista així, té solució. El record m’acompanyaré sempre, i mai me’n sentiré orgullós. Si sóc culpable sóc culpable, i no puc pas pretendre canviar el passat o fer veure que allò podia estar justificat.

Però no és pas una solució, el què busco, sinó un alliberament, i per aconseguir-lo crec que cal posar la veritat damunt la taula: cal un reconeixement, un record, una confessió íntima, i per això, quan aquesta nit m’he despertat immers en el mar de la culpabilitat, m’he posat a fer una llista que posés negre sobre blanc a la realitat del meus mals gestos.

I així és com enmig de la foscor de la nit he viatjat en el temps: m’he adonat que em sentia culpable d’haver deixat penjats els estudis universitaris als 21 anys, just abans d’acabar el primer cicle. Això m’ha portat a pensar en la situació econòmica en la que em trobo i a sentir-me culpable de la meva precarietat.

Després d’escriure aquestes coses i algunes més m’he adormit de nou, i en despertar-me m’he adonat que havia tingut un somni. A mig somni ha aparegut del no res una espasa, de mitjana llargada i amb el fil corbat, i ha capgirat de cap a peus el guió de la història: he passat d’acostar-me a algú a allunyar-me’n, i això ha fet que la sensació que estava visquen en aquell moment passés en un no-res de l’atreviment a la prudència.

No sé si aquest somni significa que ahir vaig ser massa intransigent. Segurament sí, perquè em penso que ahir em vaig passar de frenada, i és ben probable que l’espasa s’hagi presentat per recordar-m’ho.

Però l’espasa potser també m’ha vingut a avisar de més coses, a dir-me que sigui més prudent que agosarat, per exemple, que agafi les regnes de la situació de la meva vida, no només en les converses que tinc amb les persones que estimo, sinó a nivell general, i que només si agafo ben agafada la paella pel mànec podré enfrontar-me a les dificultats que es presentin en la meva vida. No ho sé. D’interpretar els somnis no en sé gaire, però crec fermament que les coses que ens passen no són en va, que tot està lligat, i que una cosa bé té a veure amb l’altra.

També sé que la sensació amb que m’he despertat ha estat ben diferent a la que tenia en adormir-me a mitja nit: m’he despertat amb una forta sensació d’agraïment, cap a tot en general: cap a la Vida, cap al nou dia que naixia. M’he despertant sentint.me una persona afortunada, privilegiada, estimada. I m’he adonat que si durant la nit les meves ombres m’han provocat un espant –el mateix que jo deuria provocar ahir a la meva amiga–, avui m’he llevat sentint una sensació gratitud innegable…

… i estirat mateix he començat a fer una llista mental de les coses que agraïa, perquè he pensat que si era bo escriure les coses dolentes que un fa també deu ser bo apuntar les bones, i que si cal reconèixer el mal que un ha fet també cal que reconegui les llums que li arriben. I així ha estat que he apuntat dues coses: que estava profundament agraït de poder-me quedar al llit tanta estona com fes falta, i poder-me dedicar a reflexionar, a meditar i a viure la gratitud sense presses ni interrupcions, i que en acabat prepararia un esmorzar d’aquells que només es poden fer sense presses, amb coses salades i dolces.

Qui sap, potser si sabem reconèixer –encara que sigui a nosaltres mateixos– què hem fet malament, si sabem encaixar què no ho hem fet bé sense avergonyir-nos ni perdre la dignitat, potser la vida ens torna pau. Potser a la Vida li agrada que reconeguem la veritat, i si ho fem ens dona pau d’esperit, ens calma la ràbia i la culpa, i ens regala noves sensacions, del tot agradables.

Penso que si considero que cada una de les accions de les que em sento culpable és un objecte tancat sobre el qual ja no puc intervenir, no podré resoldre la sensació de culpa que em genera. Penso que si, per contra, sóc capaç de veure-ho com una cosa viva, com una cosa que viu en mi i que no està ni tancada ni resolta, aleshores encara sóc a temps de fer-hi alguna cosa. I què puc fer? Doncs el què he apuntant abans: acceptar-ho, dir-ho, reconèixer-ho, parlar-ne. Acceptar que l’error forma part de la vida i que la culpa és la seva acompanyant inevitable. Sentir culpa permet aprendre, perquè la sensació de culpa ve amb un missatge: Alguna cosa no ha anat bé, et diu. Deus haver fet alguna cosa malament.

Reconèixer-ho és mirar la vida amb agraïment, és ser capaç de veure que la sensació de culpa no és només dolenta i desagradable, sinó que també és generosa i guiadora. Gràcies al fet d’acceptar-la, apreciar-la i valorar-la, la sensació de culpa s’ha tornat, amb l’ajuda d’un bon descans i la intervenció d’una espasa, en agraïment i gratitud.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies