16 Des El blog és viu

Darrerament no he tingut gaire temps per escriure. I ho trobo a faltar, i m’entristeixo una mica… però en canvi sembla que hi ha qui sí que ha trobat moments per llegir-me, i saber-ho em fa sentir content, i fa que m’adoni que el blog és viu, malgrat que no sempre sento que batega amb tota la seva força.

Escric el que em ve al cap i el que sento al cor. De vegades, escric coses que m’ajuden a reflexionar, que les he pensat, o caçat al vol, però no sé si hi crec. Escric com a exercici per pensar, no per defensar cap teoria. I per això molts cops deixo els escrits tal qual.

I no em justifico ni em corregeixo, perquè si bé canvio d’opinió, sóc conscient que l’opinió anterior m’ha permès arribar a la que defenso ara, i per això l’estimo malgrat ja no la comparteixi.

I així és que la deixo escrita, sense vergonya, com una petjada a la sorra, com un Arnau d’ahir al qual avui algú llegeix, i li dona vida.

I és que la vida és viva quan algú l’aviva.