01 Mai El dhikr, la invocació que et porta al present

Quan recito a consciencia, en veu baixa, m’adono que es desperten cèl·lules del meu cos que estaven adormides.

Aleshores hi poso encara mes atenció. Afino la respiració, pujo el volum de la veu interna, i segueixo fent la invocació, en veu baixa.

El record

De sobte em ve al cap algun record, que deixo marxar però que recordo. O em ve al cap alguna imatge. Per exemple, la d’un estel fugaç. I marxa i em deixa sol de nou. Repetint. Invocant. Recitant. Despertant. Prenent consciencia.

La pràctica és sempre la mateixa. Cada dia es recita el mateix dhikr, el mateix wird, la mateixa clau que obre la porta interna, que poc a poc es va obrint… perquè cada cop, inxAl·là, es fa amb més consciència, amb més presència i atenció.

De l’oblit i el record

Els éssers humans som éssers que oblidem. Aquesta es la nostra naturalesa: hem oblidat a comportar-nos amb naturalitat. No és en va que, en la llengua àrab, les paraules oblidar (‘ansaa) i persona (‘insan) comparteixen la mateixa arrel etimològica.

En aquestes estem: hem de recordar i ens és difícil, i per fer-ho hem de deixar enrere els records que ens venen al cap, cenyir-nos al present i despertar. Hem de deixar enrere el record de les experiències de la vida, per anar al record d’allò anterior a ella, d’allò que és viu encara ara, i que és informe i innombrable, però assaborible i vivenciable.

El dhikr, un despertador

Els records venen, però se’n van. Del que es tracta és d’acceptar-los, i transcendir-los, i penetrar fins al no temps, on l’oblit i el record es reunifiquen, i el present esdevé etern: sempre present, sempre renaixent. Suportant-se en el que ja ha passat i desplegant-se al futur. Com sempre ha fet el present, si ens som conscients: S’ha ajustat sempre al passat, i s’ha obert sempre al que vindrà.

El què recordem quan invoquem no és altra cosa que el present. És al present que despertem.