01 Gen Entre la boca i el nas

Just després de la vocal neutra gutural la llengua es posa al paladar superior i entona una llarga L… que s’aboca a una altra vocal neutra, que aquesta vegada omple tota la boca que no s’extingeix fins que exhala tot l’alè que l’ha travessat.

Entre la boca i el nas hi circula un alè, diví, que recorre tot el cos –intern– i tot el cosmos –extern–, inundant-ho tot de vida. Com un mantra, el dicra Al·là és repetit una vegada i una altra, donant vida a aquest gest vivificador, avivant la vida, donant veu a aquest nom revelat, ja present en el silenci, font de la vida que penetra per la boca i pel nas, per on surt de nou de manera sonora.

El silenci fet so

Al·là és el silenci fet so i el so fet silenci. A cada instant brota la vida i a cada moment succeeix la mort. I això és el dhikr, o dicra, el record, la rememoració de que la vida i la mort son un sol tot, vivent i vivificador alhora que clement decret que recull que arriba l’hora.

El present dona mort al passat a cada moment, a la vegada que li obre les portes al futur. El present deixa el passat enrere, però també se l’endú amb ell, ja que el passat el determina, i si dèiem el passat enrere és només per prendre’l amb nosaltres, i si som com som és perquè som present, al cent per cent, i el passat passat està…

…i aquí amb nosaltres el tenim: L’important no és la vida, doncs, ni ho és la mort. L’important és la font, de fet, que roman en la vida sense ser-hi, ja com a font, i per això és la trobada el què ens importa, car de per si la font, només com a font, ens és velada.

L’indret on l’origen topa amb el producte és l’ara i l’aquí. On la causa resulta en conseqüència, és on la font esdevé riu, és a dir, a cada moment.

Sense origen ni destí

Estem on no hi ha origen ni destí, sinó origen que és destí. Estem en Al·là, Vida que és font de vida, Mort que és font de mort. Alè que respira, que inspira i que expira, que alimenta i que dejuna, que s’aboca i que s’eixuga. Al·là és el vivent i el vivificador. Al·là és doncs el rememorat: Recitar el dicra Al·là és recordar-lo i és invocar-lo, és a dir, és deixar que ell es recreï, ja que Ell és qui fa i desfà, i nosaltres només ens hi posem bé, poc més, per deixar que Ell sol s’ho faci.

A través nostre, amb el nostre cos, i en la nostra boca i el nostre nas, amb la nostra veu, s’hi fa un espai on Ell esdevé cosa. Com la que esdevé al cor o la que troba a les mans. Com la que troba en les formigues i en les abelles, com que l’allotja en les vaques, en les mares, de totes les espècies, en el cos sencer de totes les criatures… i entre elles, perquè aquestes criatures també exhalen el seu nom, i l’escampen arreu. El seu cos és fesomia i és eteri. I entre la cosa que pren cos i l’alè que no en pren mai hi ha una forma màgica que és el so. Al·là, concretament. El nom del verb. El mot que cosifica.

Cosa feta per l’acció, el món la fa a Ella. Déu crea i és creat, a cada moment, per un món quan el recrea i el recorda, perquè la invocació no és sols mera citació, és recitació, és revisió, és recreació.

El dicra Al·là

Al·là és arreu i d’això va el seu dicra. Al·là, amb una L llarga i una expiració al final: Al·laah.

Al·là és el nom amb què el cridem, perquè és el pel qual ens diu que ho fem, que l’invoquem, que el recordem. I així ho fem, quan ho fem, sabedors que és Ell qui respira quan nosaltres respirem, i que és Ell a qui respirem quan nosaltres respirem. Perquè nosaltres som dins quan Ell és fora, i l’inhalem; i nosaltres som fora quan Ell ens xucla i ens inspira. Sempre som a l’altra banda d’on es fa la cosa.

Si Ell és dins l’acció és a fora i si Ell és fora l’acció és a dins. Ell és visible i invisible, i nosaltres som invisibles i visibles. Ell és qui juga i qui belluga. I nosaltres, que ballem com les onades, que flueixen i reflueixen, vibrem pel seu alè.

L’hàlit és de Déu i dona la benvinguda a les criatures, i els dóna mort també, perquè només les crea per jugar, en un joc que no és gratuït, que és per conèixer-se i ballar, per descobrir-se i per cantar, per olorar-se i perfumar, per mirar-se i per gaudir. I aquí estem de testimonis, donant-li ulls per mirar i mans per agafar, i nas i boca per respirar i per invocar. I cor per assentar i pulmons per ressonar. I venes per transportar. I cames per caminar…

La nostra vida és una via, sense origen ni destí –o amb un origen que és destí–, i és que la gràcia no és la meta sinó el curs: la realitat és viva… i ho és perquè respira. La realitat té vida i es belluga; la realitat és viva i vibra. I la gràcia no és doncs pas d’on ve o cap on va, sinó que sempre és present, que és sense passat i sens futur, perquè sempre és aquí i a tot arreu. Sempre és present, però sempre és viva i es transforma, i el passat ja no hi és: ara té una altra forma… i així és com ara és aquí.

Diferent. I l’origen queda ocult, com inconegut ens és també el futur, però conegut és el present, Al·là, instant que s’eternitza i eternitat que s’acomoda, instantània, en una cosa rere l’altra.

Hol·laah i a Déu

La realitat té a la vida i té a la mort, al seu servei. Li diu hola a tot, com li diu adéu a tota cosa. Res roman per sempre excepte Ella.

D’on prové, la paraula hola? D’Al·là, diria, jo: hol·lah, i és ben probable que així sigui, alguns lingüistes així ho avalen, primerament perquè l’etimologia àrab de molts mots nostres és ben sabuda, i segonament perquè les dues paraules són homòfones: es podrien transcriure igual, fonèticament: Escolteu el dicra Al·là i sentireu que us diuen Hola.

Dir Al·là és dir hola, és donar la benvinguda, és originar la creació. I dir adéu és tornar a Déu, d’on tot sempre prové. Ell és qui talla el bacallà, sempre, Ell és qui ve i qui va, de fet, qui genera i qui destrueix, qui origina i qui extingeix.

D’Hol·laah tot prové i a Déu tot retorna. El dicra Al·là ens ho diu i ens ho recorda. Constantment, perquè la creació és constant, com ho és l’extinció. A cada respiració un alè passa per la nostra boca, i cada cop que la llengua es posa entre la boca i el nas fem que que s’hi encalli, per moments, i així fem que la vida s’aturi. La L s’allarga, geminada…

Continuïtat i intermitència

La paraula que es recita dona nom a l’existència, no només al creador, i és entre la boca i el nas a on ressona. Escolteu bé el dicra Al·là, sentireu tota la vida, com és eterna i com s’atura, sense aturar-se a cap instant: perquè la vida és instant, fugaç i passatgera, de la manera que és eterna i sempre entera. Sempre present, sense passat i sense futur… i amb el passat i amb el futur en el seu si. En ella hi és el què ja no es troba.

Digueu Al·là, atureu la L al paladar i haureu aturat la vida: tindreu l’eternitat. Seguiu i expireu la A, fent una h ben sonora, exhalada: tindreu l’instant. I agafeu aire de nou i torneu a començar: haureu donat mort i haureu donat vida, haureu aturat el temps i l’haureu recomençat. Haureu vist que tot progressa, amb regularitat i constància, i que tot és intermitent i discontinu: la vida és eterna però la mort s’immisceix entre ella.

Hola i adéu, amics. Hol·laah