22 Abr El primer i l’últim. Sobre Déu com a buit

El forat transvers és un forat situat a la base de les apòfisis transverses de les vèrtebres cervicals. Per ell hi passen l’artèria i la vena vertebrals, i el nervi de François-Franck.

El forat transvers és un foramen, un buit. És un forat tan buit com ho son els forats posteriors del sacre, el foramen vertebral o els foràmens intervertebrals, que es troben entre cada parell de vèrtebres, a través dels quals hi passen els nervis espinals.

Un nom, però no una cosa

El forat transvers és un forat, com ho son els forats del nas, i això vol dir que és un nom, però no una cosa. És un espai de pas, un forat buit.

Els buits del nostre cos permeten molta cosa: a través d’ells hi circula la vida: els òrgans dels sentits son sensibles gràcies a la vacuïtat. L’oxigen i la sang circulen pel nostre cos si els conductes a través dels quals han de passar estan prou buits.

Això dels buits té una gran importància. Els buit tenen exactament la mateixa importància que les peces del cos. De fet, en els buits és on la vida té lloc. Sense buits no hi ha vida. Ben mirat, les peces, els òrgans, son cossos que deixen espai a aquests buits. Són útils, naturalment. Imprescindibles, fins i tot. Però no son tan importants: Per a la vida tant important com els pulmons és l’oxigen que hi ha en ells, i aquest només pot entrar als pulmons si aquests son, en el seu interior, buits.

Els buits, en definitiva, no son una cosa. No ho son de cap mena, no son res. I tanmateix tenen la seva importància. Fins si tot reben noms… com si els forats del sacre fossin un cosa diferent al forat transvers!

El buit i el ple

El buit i el ple son una parella molt ben avinguda. La vida té lloc, ens diu la medicina xinesa, entre el buit i el ple. Entre el yin i el yang. Si una cosa és del tot buida o de tot plena, la vida no pot tenir lloc en ella. La vida demana un organisme fet de peces i d’espais buits. Quin problema hi veiem en això? Em penso que cap ni un.

Perquè hauria de significar algun problema el fet que les coses que no existeixen, com els buits del nostre cos, siguin considerades necessàries? És ben sensat acceptar que les coses que no hi son també son importants. De fet, és imprescindible que tinguem en consideració tot allò que no fa acte de presència, perquè per a la vida ens resulta tan necessari com tot allò que sí que hi és.

El buit que més rebuig genera: Déu

És obvi que ningú té problemes per reconèixer que els forats del nas son imprescindibles. I ningú en podria demostrar l’existència. De fet, no existeixen.

Tanmateix hi son, i són innegables. Doncs bé, tal com els forats del nas son un buit, Déu també n’és un, de buit. Si algú s’espera a veure Déu com una cosa, o pretén que per parlar-ne hagi d’existir està ben equivocat. Déu no existeix. No és pas cap cosa. Ara bé, Déu és el buit primigeni a partir del qual totes les coses poden tenir lloc.

Déu és la cavitat on la vida té lloc. Déu és aquell forat que la vida omple.

Un espai buit, un buit en el temps

Déu també pot ser vist com un buit en el temps. Déu és una fase de pre-existència. Déu és la realitat anterior a la nostra. Ontològicament parlant. En el nostre món, Déu ja no hi és, com a cosa, com espai, com a temps. Però en un món anterior al nostre, Déu sí que hi és.

El món que nosaltres coneixem no hi ha sigut sempre, i del què hi ha hagut abans no en sabem res. Podem dir, per tant, que és buit. El passat primigeni del qual no en sabem res, i al qual podem anomenar origen, també podem anomenar-lo Déu. Déu és una dimensió que per nosaltres no hi és, buida, inexistent. Però necessària, tanmateix, perquè no tenim present sense passat, no tenim existència sense pre-existència, no tenim creació sense creador, no tenim univers sense origen.

Què en sabem del buit, de déu de l’origen? No pas res. Seria com voler conèixer el buit. Ara bé, que no el poguem conèixer no vol pas dir que no el podem reconèixer i això és el que fa la medicina quan als forats de la columna els anomena foràmens intervertebrals i el que fa la religió quan a l’origen l’anomena Déu.

Déu és el Primer i l’Últim

Quan l’Alcorà diu que Déu és el primer i l’últim ens està descrivint aquesta naturalesa seva: és el buit preexistent d’on tot sorgeix, i també és el buit que apreciem una vegada l’existència ha pres forma i s’ha manifestat.

L’existència no ho omple tot. Ja ho hem vist: deixa espais buits. Per ells hi circula la vida. Doncs bé, aquests buits finals, aquests buits que queden quan l’existència ha sorgit, tornen a ser Déu.

Per això Déu també és posterior a la creació. Déu és el buit que permet que l’existència tingui lloc, i és el buit que s’aprecia quan l’existència ha tingut lloc. És per això que Déu és el Primer i l’Últim: és l’originador que crea les coses, i el buit que les aviva.

Déu és on tot comença i on tot acaba, i les coses, quan hi son, l’evoquen. En veure les coses apreciem a Déu en elles, malgrat no ser cosa, malgrat ser un buit.

Aquesta és la seva meravella. Hi és sense ser-hi.