24 Mar Un Déu (cada cop més) proper

Ells maquinaven, però Al·là també feia projectes,
i Al·là, Déu, és el millor dels maquinadors.
Alcorà, 8:30

Al·là apareix, en aquesta aleia de l’Alcorà, al costat dels cafres –mal anomenats infidels– que maquinen. Ell mateix s’oposa als infidels, de manera que s’hi compara i relaciona. Els musulmans tenen per costum considerar que Al·là cau per sobre de tot i que és incomparable. Certament ho és, però el contrari també és cert. Déu també és proper, no només és inefable.

El proper i el llunyà

Els musulmans tenen per costum referir-se a Déu en la tercera persona del singular. Déu és Ell. Però no sembla que aquesta hagi de ser la única forma verbal amb la què podem adreçar-nos-he a Ell. A la sura 21 aleia 83 veiem que a Déu se li parla de Tu: «Però Tu ets misericòrdia, summa bondat» (Alcorà, 21:83) com, per altra banda, Ell ho fa amb nosaltres:

Fill meu! Fes l’oració de la salà, l’obligatòria!
Has de manar que hom faci el bé i prohibir que faci el mal!
Tingues paciència quan t’arribi una desgràcia!
Això és la forma de tractar bé, amb fermesa, tots els assumptes d’aquesta vida!
Alcora, 31:17

Un Déu cada cop més proper

Amb tot, em pregunto, perquè no podem sentir a Déu a prop? Perquè l’hauríem de sentir distant, només? No és Déu el Primer i l’Últim, el Vivificador i el Viu? Perquè no hauria de ser també el Llunyà i el Proper? No hi tenim, amb Déu, una relació ambivalent que tant pot descriure’s amb un Ell no té res a veure amb nosaltres com amb un tot allò nostre depèn d’Ell i L’expressa? No és la via espiritual aquell camí que ens porta, progressivament, a Ell?

Ben certament, els amics de Déu, els seus defensors, no tindran por,
ni tristesa. Ells hi han cregut i, com a pietosos,
han tingut por de no servir Al·là, Déu, suficientment.
Rebran notícia de ser salvats,
tant en la vida d’aquest món com en la de l’altre.
Alcorà, 10:62-64