16 Oct Els infidels

Creure en Déu, adorar-lo i, simultàniament, no estimar i cuidar la seva creació. Aquest gran disbarat està a l’ordre del dia entre els religiosos. Així està la cosa.

El fidel no és aquell que creu en Déu, només. Les coses no són tan senzilles, no tota la vida religiosa es redueix a la creença. Creure en Déu és creure en la vida i cuidar-la, també: és cultivar l’amor i treballar la terra, és estimar la natura i apreciar-ne els plaers, és estudiar les cultures i desitjar la llibertat, és promoure l’art i condemnar les injustícies.

És infidel, aleshores, qui no estima Déu i, per extensió, que trepitja i corromp la seva obra: qui odia i destrueix, qui oprimeix i menteix, qui alimenta l’egoisme i el cinisme. Qui treballa en contra del sentit de la vida, vaja.

El cafre 

La paraula àrab que s’utilitza per traduir la noció d’infidel és kafir. Però kafir no vol dir ben bé infidel. Un kafir és una persona bàrbara, brutal. Un cafre, doncs en català també tenim aquesta paraula, d’origen àrab, però perfectament vàlida i altament significativa.

És aquest cafre és, en efecte, a qui cal considerar infidel. Segons els musulmans, l’infidel no és tant aquell que deixa de creure, sinó aquell que deixa de cuidar: Ser-li infidel a una cosa no és deixar de creure-hi, és actuar-hi en contra. Fer-li mal. Tractar-la amb menyspreu.

La infidelitat té més a veure amb el comportament que amb la creença –amb la no creença, vaja–. La clau és el respecte, i és que el respecte a la vida és l’element que millor revela l’estima que un manté envers la font que l’origina. Si algú sent estima cap a l’origen que tot ho genera, ha d’estimar-ho tot plegat. No té cap mena de sentit estimar al creador i menysprear la creació.

Cuidar

Estimar vol dir cuidar. Estimar vol dir contribuir en el desenvolupament d’una cosa, coadjuvar-hi. Col·laborar-hi, millorar-la, aportar-li, en la mesura del possible, allò que l’embelleix i l’empodera, allò que la fa gran i rica. Donar-li bellesa o lletgesa al món està a les nostres mans. Només és qüestió de fer-ho.

No podem deixar-ho tot a mercè de l’atzar. Rentar-nos les mans del progrés continu de l’existència, i fer veure que no tenim res a veure amb l’estat de les coses. No, no. Som responsables del què està passant i, si som creients –és a dir, si creiem en la vida i en l’existència, i reconeixem que quelcom la fa possible–, aleshores hem de cuidar allò que tenim davant dels nassos. No podem fer veure que el què ens interessa és allò que desconeixem, per molt misteriós que sigui i per molta atracció que ens generi. No. Això que coneixem i que tenim a l’abast també és digne de ser estimat. I és que creure és apreciar l’inconegut, però també estimar allò conegut. Creure és obrir-se. Creure no és només creure en la font de la vida, és també creure en la vida mateixa, i contribuir en el seu desenvolupament i embelliment.

Obrir-se: de la creença a l’acció

L’infidel, en definitiva, és aquell que no està obert al món ni a si mateix, ni a res que pugui ser font de canvis, motor de vida. El cafre és aquell que no creu en res, i que ho nega tot. Ser un cafre és desconnectar-se del món i d’un mateix. Bloquejar el curs connatural de les coses, i també és obviar que allò que tenim davant dels nassos prové d’allò que desconeixem. Vet aquí l’actitud de l’infidel, que li fa el salt a la realitat per casar-se amb la mentida.

Fer el contrari és entendre i assumir que no tenim accés a tot. És estar obert a la vida i a llur origen, per misteriós que resulti. I és, també, cultivar allò que sí que coneixem, estimar allò més comú o ordinari, que no per resultar-nos més immediat deixa de ser màgic.

La vida és un miracle o una meravella, digueu-ho com vulgueu. No cal ser creient per deixar-se sorprendre per la vida, amb la seva grandesa i també amb les seves coses més petites. La vida ens deixa perplexos, i si ens obrim a ella, si creiem en ella i en tot el què ens pot deparar, estarem oberts a fer el què ens demana. I la vida ens demana que la promoguem. La vida vol viure, simplement, i només vol que la cuidem i que no la bloquegem. Si ens entreguem a allò que la promou, si hi lluitem a favor, aleshores li estarem essent fidels, a la vida, i per tant també a allò que l’hagi originat, sigui el què sigui, siguem capaços de creure-hi o no.

No siguem cafres i cuida-m’ho. Tot això val massa per deixar-ho en la dimensió de les creences. Fem coses. Actuem.