24 Mar Estimar, un procés d’aprofundiment (apunts sobre la realització de l’amor)

Segueixo revisant i ampliant aquests apunts sobre l’amor, perquè estimar és un procés d’aprofundiment que no s’acaba mai. L’amor pren mil formes i tot i això mai no s’esgota.

Crec que no acabaré mai aquest escrit.

L’amor com a penetració

Estimar és un procés d’aprofundiment. L’estima és allò que resulta quan un penetra cap a dins de les coses i n’aprecia la seva naturalesa interna. A estimar se n’aprèn. Per estimar hem de viure, conèixer i sentir.

Però l’amor, és la força que fa que ho fem. L’impuls que ens porta al coneixement de la interioritat –d’un mateix i dels altres–, de l’autenticitat de quelcom o algú, ja és amor. L’estima, aleshores potser, no és altra cosa que la realització d’una potència que ja tenim dins, i de la mateixa manera que ens porta a conèixer les coses per estimar-les, en porta a penetrar-les per emergir. L’amor, doncs, si això és així, hi és ja d’entrada, però necessita realitzar-se.

L’amor com a realització

Estimar és el resultat que s’obté de realitzar un acostament i una acceptació. Però alhora, és el motor que porta a realitzar-los, aquest acostament i aquesta acceptació. Amor és el punt d’arribada, però també és el punt de partida. De fet, és la força que aviva el procés amorós que és el fet d’existir. Descobrir és estimar. Conèixer és estimar… però anar a descobrir i conèixer ja era estimar.

I a mesura que s’avança, s’estima més. La vida és un camí fet d’amor que parteix de l’amor, es dirigeix a l’amor, i que, paradoxalment, en realitzar-se, aporta cada cop més amor, presenta cada cop més amor, demostra cada cop més l’amor.

L’amor com a vida

L’amor és viu. Com la vida, és viva des del primer moment fins a l’últim. Però també, com la vida, és reconeguda cada vegada amb més força. L’experiència de la vida dona vida: el fet de viure ens apropa a la vida.

Cada cop som més a prop de la vida, perquè cada cop la coneixement més. I això que sempre l’havíem tingut aquí, sempre hi havia sigut. La vida és un misteri malgrat ser-nos coneguda. L’amor és aquest mateix misteri.

De no incloure l’amor, la vida no seria misteriosa. Seria un procés merament mecànic. I no seria no viu. És per això que l’amor és com la vida, que l’amor és la vida, de fet, si ens aturem a pensar-ho. No hi ha vida sense amor, perquè la vida i l’amor son, com i el yin i el yang, dos aspectes d’una mateixa cosa. Quina vida no ha de ser tractada amb amor? De quina vida podria ser dissociada de l’amor?

L’amor com a justícia

Quina vida podríem matar sense que fer-ho no fos una injustícia? Quina vida no té dret al seu procés natural?

No hi ha més preguntes senyoria.

L’amor com a misteri

La realitat és riquesa. Ho hem dit ja en molts llocs diferents, moltes vegades: és una, i és múltiple. Doncs bé, aquí en tenim un exemple: la vida és l’amor… però també son coses diferents.

L’amor, com la vida, com la realitat, és un misteri. pura paradoxa. Alhora absolutes i en procés de desenvolupament i creixement.La vida, la realitat i l’amor no son sinó misteris que tenen forma absoluta i relativa a la vegada.

El coneixement que tenim de la vida no va separat del misteri que significa per nosaltres. El misteri i jo som inseparables, penso cada dia, malgrat que la vida és tot el què conec. Així és l’amor, em dic, alhora conegut i viscut, alhora anhelat i buscat, sempre pressuposat però alhora absent.

L’amor com a coneixement

L’amor és un misteri perquè és causa i conseqüència i procés. Motor i resultat dels processos. I és la contrapart del coneixement, la seva parella fidel: tot procés de coneixement ve de la mà de l’estima, no hi ha discerniment sense respecte ni llum sense admiració.

L’amor vol que ens coneguem i per això ens empeny a fer-ho. No hi ha nigú que estudiï res sinó és per amor al què estudia. Si no estudia amb amor, és que tampoc descobrirà la cosa que estudia, i serà per ell mera informació. conèixer és més que informar-se, perquè conèixer és estimar. I de la mateixa manera que l’amor pot semblar mancar-nos, malgrat ser sempre-present, també el coneixement pot semblar no ser-hi, misteriosament, quan tot el què tenim és coneixement perquè existir és saber de l’existència.

L’amor és despertar-se

No hi ha possibilitat de no conèixer. Ser-hi és saber-se. Viure és saber de la vida. Parlar és saber de la parla. Sempre que fem, sabem. sinó no faríem. I tanmateix som ignorants, de la vida i de moltes coses. I per això som pobres, d’esperit, d’amor, de coneixement, perquè malgrat que sabem que l’amor és el què ens omple i els que ens mou, tenim set de descobrir-lo, a l’amor-que-sempre-hi-és.

Som autèntics indigents de l’existència. Vius que semblem zombis. Coneixedors en la ignorància. Vius que morim en vida. Assedegats som, en un planeta que és blau de tanta aigua que té. Som més pobres que la gana i això que tenim les panxes plenes. La pobresa espiritual és el nostre estat més natural. Sabem de que tot és absolut i tot ens sembla relatiu. Mereixem conèixer l’abisme i esperem que això ens elevi una miqueta, perquè realment caiem molt baix. Som al pou i, en saber-ho, podem mirar cap amunt i veure que clareja. La llum hi és tota l’estona, només cal que ens podem a caminar-hi. Despertem-nos.

L’amor com a procés

L’amor manca, de vegades. I això ens el fa recognoscible, perquè no es pot conèixer la pau sense reconèixer-se també la guerra ni la calma sense l’estrès.

L’amor és aquell procés que avança gràcies a que té dues cares, la coneguda i la desconeguda, la que fa acte de presència i la que se’ns amaga i ens manca. L’amor com a procés ens permet conèixer-lo més i més. Sentir-lo cada cop amb més força. entregar-nos-hi i obrir-nos-hi, perquè si bé ell sempre hi ha sigut i ha estat obert per a nosaltres, som nosaltres qui ens hi havíem tancat i ens havíem oblidat que sempre-hi-era.

L’amor és l’obert

L’obert és d’on tot brota i desemboca. L’obert és el què es tanca i es reobre. L’obert és misteri que es presenta. L’obert és el saber que se’ns amaga.

L’obert és la vivència que no acaba. L’obert és la certesa que tot canvia i res s’acaba. L’obert és la manera que de que tot es retrobi. L’obert és l’escenari on tot pren vida. Obert és cor que tot ho accepta. Oberta és la ment que tot ho estima. Oberts son els ulls que tot ho miren… i obert és l’espai d’on tot s’escapa.

l’obert dona entrada i permet la sortida. L’obert és l’eternitat que no s’esgota i el temps que no s’atura. Obert és l’esperit que ens dona i que s’allotja dintre nostre, tancant-se, essent obert tota l’estona, per sentir-se i reconèixer-se.

L’amor com a sensació

L’amor és obert, i l’obert és perceptible. L’obert es tanca dintre nostre per sentir-se. La vida hi és, aquí, perquè vol ser coneguda. L’amor s’entrega i es regala, disposat a malgastar-se, perquè la seva gratuïtat és absoluta, i perquè sap que no s’esgota.

No hi ha amor que pugui esgotar-se. No hi ha obert que pugui tancar-se. No hi ha realitat que pugui falsejar-se. No hi ha vida que no pugui ser viscuda, plenament.

L’amor és la vida. És la sensació física que aporta el coneixement de viure i l’energia que el promou, al coneixement de la vida i a la vida mateixa. Estimar es un camí i una força. L’amor posa en moviment els nostres cors i els obre, i els porta cap a l’origen perquè l’origen és el destí. L’amor és coneixement i és és vida, i és realitat i és existència. L’amor ho és tot, i el tot és vàries coses. Vet aquí el misteri de l’absolutesa de les coses: les coses son el tot però no l’abasten. Cada cosa és sempre un atribut del tot. I el tot escapa sempre als atributs que ens el revelen. Vet aquí la grandesa de l’amor, revelació permanent del que de vegades se’ns vela.

L’amor, un camí d’aprofundiment

La sensació de l’amor –l’estima, la vida– ens permet aprofundir infinitament en un camí no s’acaba. Per això és l’origen i el destí, i el camí que va de l’un a l’altre. I el coneixement que tenim en fer-ho, i el misteri que es presenta por poder-lo descobrir. I la força que ens empeny a aconseguir-ho…

Tot és amor, en aquesta vida. Per això la vida no s’acaba: sempre canvia i pren noves formes. Les formes de la Vida no s’esgoten perquè l’amor no es pot esgotar… i així sembla que sempre ens diguin, sigui quina sigui la seva forma, que cal seguir aprofundint, perquè aprofundir és realitzar allò que ja era real.

Estimar no s’acaba mai.