05 Abr El valor de la gratuïtat

No és que estigui gaire valorada, avui en dia, la gratuïtat. Més aviat sembla que les coses tenen més valor si tenen un preu, i fins i tot pot arribar a semblar que com més cares son més valor tenen. Em temo que aquesta visió és incongruent i esbiaixada, i demostra una escala de valors completament trastocada. Provaré d’explicar-me.

Ho diré al revés i faré spoiler de la conclusió a la qual vull arribar: sempre serà de més categoria allò gratuït, i una societat que, en conjunt, no ho sap apreciar és una societat corrompuda.

La gratuïtat implica llibertat

Perquè penso que la gratuïtat aporta més valor a les coses que el fet de posar-los un preu? Doncs perquè gratuït no només vol dir donat o concedit, també vol dir no motivat i, per tant, lliure. Això és el què li dona més valor a acte gratuït: és fet en si mateix, sense que se n’esperi res a canvi. El valor d’allò gratuït es troba, només en allò mateix, en la pròpia cosa i no en cap altra, fet que el converteix en impagable, inimitable. No hi ha balança que el compensi, és un gest lliure i únic que no es deixa quantificar, la seva naturalesa és únicament qualitativa.

La pretensió de quantificar el valor de les coses implic un componen d’arbitrarietat inevitable. El preu de les coses és sempre convingut o decidit, no és quelcom propi d’elles. Les coses no tenen preu. Quan apreciem les coses alliberades del preu que tenen les podem començar a valor en si mateixes, pel què son i aporten, pel què diuen i provoquen. I tot això és el què son, tot això ho són de manera natural, si no se’ls atribueix res que no és allò que son.

Gratuït vol dir natural

Gratuït vol dir natural, desprès, sincer. Fet de cor. Una cosa gratuïta és una cosa lliure d’artificis, que s’oposa a allò forçat o fet amb una intencionalitat que va més enllà de la pròpia cosa. La gratuïtat no es deixa corrompre, perquè la gratuïtat no permet que la cosa quedi impregnada de res, i la deixa tal com és. La respecte tal com és. És això el que li confereix valor: el seu valor just, precís.

Gratuït vol dir desinteressat. Gratuït vol dir directe, sense més, tal qual, i això vol dir verídic, transparent, sincer. Si defenso que allò gratuït té més valor que les altres coses és perquè té valor en si mateix, i el valor que tingui es veurà en la repercussió que té, en l’efecte que produeix, no en la decisió de capitalitzar-ho d’una manera rígida, estancada, ferma. Cada cosa és única i això és el què li confereix valor. Cada cas és diferent i això és perquè la vida és viva. Posar preu ales coses significa matar-les una mica, perquè és no deixar que valguin el què valen, sinó fer que passin a valdre el què es diu d’elles.

En allò gratuït no hi ha cap altre element implicat en la decisió de la seva valoració, i la cosa només pren valor en relació a si mateixa. No és feta per obtenir-ne res a canvi, és fet pel mer plaer de que sigui realitzada. El què li dona valor és el fet que se l’ha volgut així, o que així ha sortit, no el què se’n pugui obtenir a canvi. el què es podrà obtenir ja tindrà el seu valor en si mateix i no el tindrà pas en base a això que ara tenim entre nosaltres.

Gratuït és sinònim d’impagable, lliure de pertanyer a un món que regeix les coses des de l’alteritat i que, per tant, les aliena. Quan posem un preu a una cosa és perquè algú la podrà pagar, i això limita la cosa, li treu possibles sortides, és a dir, la redueix en valor.

Gratuït vol dir lliure de plusvàlua, d’excedent, i això vol dir que és lliure de ser corromput o tergiversat, utilitzat pel què no és. El fet de posar preu a les coses les corromp perquè les desvesteix de la seva genuïtat gratuïta, del seu sentit connatural, de la seva raó de ser més íntima, del seu estat més pur i lliure.

La gratuïtat com a sistema

Una acció gratuïta pot trobar resposta en una nova acció gratuïta. Perquè no? Una acció gratuïta té una força que es contagia. Una acció gratuïta no té perquè ser única, aïllada, no té perquè ser una excepció en un món fet d’interrelacions. De fet, una acció gratuïta és més possible en una societat on la solidaritat i l’intercanvi tenen un lloc preeminent, és a dir, on les coses gratuïtes hi tenen cabuda amb normalitat, i son valorades pel valor que tenen.

Si després d’una acció gratuïta es vol oferir un donatiu, es vol aportar alguna cosa, es pot fer gratuïtament. I tant que sí. Les coses no tenen perquè ser fetes des de l’òptica de l’intercanvi, perquè l’intercanvi no és la única relació possible entre elements interconnectats. En aquest món on tot està intricat, on res deixa de pertànyer a la interrelació que tot ho abasta, les coses poden ser fetes des de la gràcia, des del cor, perquè si, per amor, perquè fer-les alegra, perquè fer-les enriqueix, perquè fer-les gratuïtament els dona valor. Això és impregnar de gratuïtat les coses, els esforços, els treballs, i això és donar-los valor, precisament. No participar de l’intercanvi i donar no implica pas deixar de rebre. El què passa és que significa acceptar rebre també de manera gratuïta, i em temo que en aquest país, en aquesta cultura, en aquests temps, no estem acostumats a rebre gratuïtament: Per tot ens cobren.

I així estem. Però si ens hi fixem, les coses més valuoses escapen a la seva mercantilització. Potser el fet d’adonar-nos-en ens permeti tornar a l’essència de les coses, a la naturalitat de la vida, és a dir, a la gratuïtat de l’existència. La vida dóna gratuïtament. Sempre ho ha fet i no ha deixat de fer-ho. Perquè ens pensem que ens podem allunyar d’aquest fet?

El donatiu, per tant, no paga un servei, sinó que dona continuïtat a la gratuïtat que aquest oferia. Això permet que la llibertat s’eixampli i s’escampi, que la corrupció no tingui espai, i que la naturalesa de les coses torni a prendre protagonisme que sempre ha tingut i que, no sé perquè, ha deixat de ser reconegut.

La generositat com a paradigma

Qui treballa gratis no és un ruc, qui fa coses gratis no és imbècil. És generós i sap valorar molt bé el què fa, i per això ho dona. Ho fa perquè ho sap fer i perquè ho vol fer, perquè li agrada fer-ho i donar-ho. Regalar coses no és no estimar-les. Al contrari, és estimar-les tant que es valora que siguin fetes malgrat que no donaran cap benefici econòmic.

Qui fa un esforç gratuïtament hi fa perquè allò que fa té valor en si. Sinó, no ho faria. Si allò que fa gratuïtament no tingués valor, senzillament no ho faria. Per això cal reconèixer, a les persones que treballen gratuïtament i regalen coses al món, el valor del què aporten. Enlloc d’insultar-los, tractar-los de rucs i desprestigiar-los més encara cal aplaudir-los, i si és possible correspondre’ls de la millor manera: amb accions gratuïtes cap a ell. Estan impregnant el món de gratuïtat, estan donant obertament i sense esperar res a canvi. Perquè no fem el mateix amb ells? Perquè enlloc de demanar-los que s’adaptin al món no adaptem el món a ells? Qui té més raó? Els hem d’insultar com si fóssim els del Fòrum Econòmic Neoliberal per l’Abolició de la Gratuïtat en el Món? Hem de fer com els capitalistes de la línia més dura que volen que les coses només siguin per uns, i no pels altres, i per això li posen preu a tot?

Les societats tradicionals

En les societats tradicionals i en la cosmovisió creient del món, el donatiu sempre ha estat considerat un acte sagrat. En la cosmovisió islàmica el donatiu és un pilar clau, fins al punt que és una de les bases sobre les que se sosté.

La visió tradicional del món no s’oblida que la vida mateixa és gratuïta, natural, donada sense-res-a-canvi, i que cuidar-la és un fet que també de manera natural, per l’alegria de fer-ho, perquè de la mateixa manera que la vida ha vingut gratuïtament, gratuïtament se l’acull i se la comparteix, se la fa créixer i se l’embelleix. Tot això no es fa pas par obtenir res a canvi, perquè podria tenir més valor que això, i si es fes tot això per obtenir-ne quelcom a canvi, allò que ens en donaria seria menys valuós.

Bé, doncs això és el què tenim ara. Hem canviat la visió del món i ja no vivim en societats tradicionals, ja no creiem que la vida és do, que la vida és regalada. No sabem d’on ve ni on va però en cavi ens pensem amb poder sobre ella. Bé, no segueixo que m’esvero.

Cuidar la vida és promoure la seva gratuïtat

Cal tornar a la idea de que a la vida no se la cuida perquè té un preu, sinó perquè té un valor. Aquest és un dels ensenyaments que ens aporta l’islam, que és molt agut i crític amb l’avarícia, la corrupció i la usura, perquè la seva visió del món se sosté sobre la idea de la misericòrdia divina, que no és altra cosa que la gratuïtat de la vida.

Islam significa transparència, harmonia, entrega, acceptació de l’ordre que regula el món. I la força que mou el món i ens dóna vida és precisament gratuïta. Quan es tradueix la paraula islam per submissió cal entendre el context semàntic que acota aquesta paraula. Submissió és acceptació de l’ordre natural del cosmos. Submissió no és allò fa el qui és objecte de l’explotació. Això potser és el significat de la paraula submissió en català. I cada llengua té les seves particularitats, la submissió a la que fa referència la paraula en àrab no és d’aquesta mena. És la submissió a allò indefugible, a allò intrínsec o inherent, és a dir, a allò gratuït, a allò que ve donat. El faqir sufí, per exemple, deixeble de l’espiritualitat de l’islam, se sap un individu necessitat, i per això diu que la pobresa és la seva condició natural.

L’islam fa bandera de la gratuïtat i, en el seu defecte, de la justícia econòmica i social, és perquè té en gran estima aquest valor.

La gratuïtat en les societats contemporànies

En la majoria de les societats contemporànies els donatius més aviat estan mal vistos, o fins i tot poden arribar a ser delicte, perquè són en negre i escapen al control de qui té el monopoli econòmic de la vida de les persones.

Les coses gratuïtes escapen el control de qualsevol ministre. Com la vida mateixa, les coses gratuïtes escapen a ser quantificables, i qui té afany de poder està als antípodes d’apreciar-ho.

Com dèiem, els actes gratuïts son fets de per si, espontàniament i per la mera generositat de qui ho fa, i ja sabem que el sistema en què les nostres vides funcionen –o més aviat, deixen de fer-ho– es basen, precisament, en quantificar les coses: des de les hores fins als objectes, a tot absolutament se li ha de posar un preu. Si no poses un preu a les coses et mors de gana.

Però et guanyes el cel, ens dirien els creients –per anomenar d’alguna manera als que creuen en la gratuïtat de la vida, que ho accepten tot com un do, que no aspiren a quantificar o controlar el què se’ls escapa i ho entreguen al què sigui que ho governa–, perquè no hi ha res que deixi la consciència més tranquil·la que l’acció gratuïta, amorosa, lliure, feta en si mateixa, perquè en si mateixa té valor. Diuen que donar dona pau, i que omple més que rebre. Algú se’n recorda?

I a l’inrevés, no hi ha res que aporti més remordiments de consciència que dir una mentida, que amagar la veritat, que corrompre una cosa, que donar-li a una cosa un valor que no té, que prendre-li valor a una cosa que val més del què paguem per ella. Tot allò que no és fet desinteressadament, sinó que és fet amb vistes a l’obtenció d’un benefici, escapa a la lògica de la gratuïtat i comença a perdre el seu sentit.

De la gratuïtat a la pobresa

És obvi que perquè la gratuïtat s’imposi de nou i torni a tenir el seu sentit natural cal molta maduresa, molta responsabilitat i molta generositat, és a dir, cal tornar valorar les coses en si mateixes i això implica desprendre’s de la por a que no trobin correspondència, a que ens arrosseguin a la pobresa.

La gratuïtat no té perquè implicar pobresa. Cal girar del tot la nostra manera d’entendre-ho. Gratuïtat és, en principi, originalment, riquesa: és no acceptar els límits quantitatius de les coses, és no organitzar la societat en classes socials. És procurar que tot pugui arribar a tot arreu, segons la seva pròpia força, no segons els límits que se li posen.

Avui la gratuïtat demana molta generositat i valentia, perquè està molt mal vista. Dissortadament, sol portar a la pobresa, encara que no sempre. Avui la gratuïtat no només no està de moda, fins i tot és sospitosa. Aquest és el món que tenim i ens hem donat entre tots. Un món, aquest el qual vivim, on el més normal és que la gent prefereixi adaptar-se a aquest estat de les coses que canviar-lo, perquè provar de fer-ho probablement porta a la indigència.

Però seguir-li el joc al sistema no fa sinó fer més gran el problema i posa cada cada cop un preu més elevat a la gratuïtat, que cada cop és més difícil i ens queda més allunyada. I convertim en pobre el món i als nostres fills i filles, ens tornem cada vegada més pobres i precaris, perquè li posem un preu a la riquesa, enlloc d’entendre que la riquesa consisteix, simplement, en gaudir allò que gratuïtament és donat, en valorar-ho i compartir-ho, i fer-ho créixer.

Sembla que el dilema de la gratuïtat és que si és aplicada en solitari et converteix en pobre. Però, i si veiéssim que aplicada en massa ens faria rics a tots? Potser ens fa por veure que la riquesa és gratuïta, que el món és generós i ho pot ser amb tothom. És que només sabem apreciar la riquesa si el preu que s’ha de pagar per ella és elevat?