La causa per què lluitem - Sufi.cat
734
post-template-default,single,single-post,postid-734,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

La causa per què lluitem

Sempre he pensat que la causa per què un ha de lluitar és la seva… mentre ajuda i col·labora en les dels altres.

Els uns als altres hem de procurar facilitar-nos la feina, sens dubte. Ajudar-nos. La solidaritat és clau. Però compartir colze a colze les nostres lluites no significa que cada lluita deixi de tenir la seva idiosincràsia. Cada camí té la seva naturalesa, i cada u té el seu camí. De poc serveix fer camí pels altres, per molt que tinguem clar per on els convé encaminar-se.

Fa un cert temps que vaig veure només podia lluitar, amb plena implicació, en les causes que vivia en primera persona. Això no fa que deixi d’empatitzar amb altres causes, ans al contrari. Crec que és gràcies a que un estima el seu camí que també estima el dels altres, i que és en la mesura que valora els esforços i les dificultats amb que es troba que pot comprendre l’abast de les dels altres.

El sentit dels nostres actes

Si només lluitéssim pels altres semblaria que la nostra vida té menys sentit, i sóc dels que penso que totes les vides exactament el mateix valor. Totes tenen sentits diferents, no n’hi ha dues de repetides, i per això em sembla que és important que cadascú, des d’on es troba, s’adoni que té alguna cosa per la que lluitar. Crec que aquesta serà la lluita que haurà d’emprendre. ¿Que potser hauria estat feina meva, asseure’m en aquell seient del bus on hi posava “només per a blancs”, tal com ho va fer Rosa Parks –una dona negra– el desembre del 1955 a Montgomery, Alabama? ¿Què hauria passat, si m’hi hagués assegut jo?

No hi ha dubte que aplaudeixo el seu gest, però de res hauria servit que l’hagués fet jo. Ni tampoc crec que jo sigui ningú per esperonar-la a fer-ho. Ella ho va fer quan ho va considerar convenient. Crec que d’això van les lluites: de realitzar-les amb plena seguretat i en primera persona. Quan toca i per què toca. Això és el què els atorga legitimitat.

Tots tenim alguna cosa a fer

Tots hi tenim alguna cosa a dir, contra les injustícies. Tots topem amb situacions en les que podem fer alguna cosa. El meu consell és aquest: considereu les situacions que us impliquin en primera persona, perquè sovint passa que mentre estem ocupats realitzant altres tasques –que ens semblen més nobles–, les que més directament ens increpen queden sense fer. I és una llàstima.

Siguem bons companys de viatge, doncs. Siguem aliats. Però no ens prenguem el lloc els uns als altres. Tots vivim de primera mà experiències que mereixen ser viscudes amb plenitud, i que demanen la nostra intervenció més conscient. No en defugim, d’aquesta realitat nostra. No vulguem viure la vida dels altres. Ajudem-nos i acompanyem-nos, però recordem que som insubstituïbles, i que cada vida té valor. Totes tenen el mateix valor.

Som on som i som com som per alguna cosa. La nostra causa, per petita que sembli, mai serà una causa menor. Donem-li la importància que es mereix. Actuem segons les nostres pròpies conviccions. Liderem el nostre propi camí. Fem de la nostra vida, de cada vida, una via d’acció. Mirem-vos i observem-vos, i preguntem-vos no ja “¿com puc canviar el món?” sinó “¿com puc canviar, jo?”.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies