28 Jul La pau viva: meditacions per a una cultura de la pau interior

Exposició internacional sobre la no-violència en l’islam: Cheikh Ahmadou Bamba, un defensor de la pau musulmà

27-29 de juliol 2022. Facultat de Geografia i Història, UB.

Panell 1: Contribucions dels ensenyaments del Cheikh Ahmadou Bamba al món modern. Dimecres 27 de juliol, 16h, amb A. Aziz Mbacké; Manuel Delgado; Arnau Oliveres i Souhaybou Kébé

La pau viva: meditacions per a una cultura de la pau interior, ponència d’Arnau Oliveres

Aquesta exposició i aquestes jornades posen el focus sobre un nom propi, Ahmadou Bamba, i sobre dos noms comuns: pau i mestre (cheikh). Els dos temes sobre els quals parlaré son, per tant, aquests dos: la pau –i la no violència–, i la figura del cheikh, el mestre espiritual.

Primera part: La figura del cheikh –el mestre espiritual– en el sufisme

L’engranatge o dispositiu global: un conjunt d’elements inseparables

L’investigador en Estudis Religiosos de la Universitat Catòlica de Lovaina Gregory Vandamme[1] explica que no podem de considerar al cheikh –el mestre espiritual en el context sufisme– com un mer individu. L’hem d’entendre com un dispositiu global, diu, perquè la seva funció iniciàtica i educativa transcendeix la dimensió personal.

En reunions amb el grup de la Societat Muhyiddin Ibn Arabi dels països llatins, amb seu a Múrcia, he sentit que es feia servir la paraula engranatge, en el sentit que no s’ha d’entendre al mestre com una persona física, sinó com un sistema complet que també engloba uns deixebles i uns ensenyaments, i junts fan palès un camí. Sense deixebles no hi ha mestre; sense ensenyaments no hi ha mestre; sense camí espiritual (o procés de transformació interior) no hi ha mestre espiritual.

Retorn a l’origen a través del despreniment d’allò relatiu o il·lusori

El camí sufí té com a meta la força que empeny al caminant a recórrer aquest camí, de manera que l’objectiu de tot sufí no és altre que el retorn a l’origen. L’aspirant o deixeble es dirigeix a l’indret d’on prové. No vol descobrir res nou, vol desvelar una realitat que se li escapa però que sap que té davant del ulls, vol recordar quelcom que sap que no ha oblidat, però no és capaç de recordar què és. El camí espiritual és un procés per aprendre allò que sempre hem sabut.

És per això que el professor Vandamme, com ho fan altres autors, consideren que el camí sufí és un procés de despreniment. Despreniment és una paraula que descriu molt bé el sentit de tot aquest dispositiu. L’engranatge mestre-deixeble-ensenyaments-camí té per objectiu el despreniment de tot allò artificial (fal·laç, fals, enganyós, impermanent) i el record d’una dimensió de la realitat en la qual només hi ha realitat.

Aquest conjunt d’elements inseparables –el mestre i els seus ensenyaments; el deixeble i els seus germans; el camí i el record de l’origen– formen part d’un mateix tot, són com una constel·lació. Les constel·lacions, si les mirem com a hologrames, no son només línies que sorgeixen de la unió de diversos punts, sinó que són figures que, precisament, s’aprecien gràcies a aquestes diferents punts. Però les constel·lacions són molt més que els punts i les línies que es dibuixen entre els punts de la mateixa manera que un oceà no és només un conjunt de gotes de d’aigua: també és onades, marees, espuma… i tresors amagats.

El secret ocult és (revelat per) un tresor visible

Tresors amagats. Aquest és el secret del sufisme.

El més important d’una via espiritual –una tariqa– és el tresor que amaga, el secret que conté, i que es fa visible de manera progressiva, diuen els savis, perquè si fos contemplat de cop ens deixaria cecs. El despreniment del que hem parlat és el procés gradual que porta, finalment, a l’observació de la realitat tal com és, sense ulleres o filtres que l’alterin. El despreniment és la dissolució de les gotes en l’oceà.

Raimon Panikkar deia que no som gotes d’aigua, sinó que som l’aigua de la gota. Aquesta és la perspectiva: ens dissolem com a gotes, però ens descobrim com a aigua. Ens extingim com a individus o egos, però subsistim com a vida.

Diuen que una vegada hi havia un voluntariós erudit que, mogut per una inesgotable fam de coneixement, va anar a trobar al mestre sufí Hamza Al-Qadiri Boutchich al Marroc. Quan aquest el va rebre, li va exposar la raó de la seva visita: “He viatjat per molts països, he visitat a grans mestres espirituals, i a tots ells els he preguntat el secret de la seva ensenyança espiritual. Voldria que vostè, si fos tan amable, també em digués quin és el secret que transmet als seus deixebles”.

Sayyed Hamza va assentir, i al cap d’una estona va respondre: “Les meves paraules son clares i simples, en elles no cal buscar-hi un missatge amagat. Qui vulgui descobrir el secret d’aquesta via ha d’anar amb els foqara, els deixebles: el secret d’aquesta via és en els seus somriures.”

“El secret és en els seus somriures”, va dir, i és que és en els somriures –concretament, en els somriures dels cors– on s’amaga el secret… o on es manifesta, ben mirat, perquè si bé potser es tracti d’un secret inexplicable, el cert és que es pot assaborir, i que resulta ben visible en el rostre de qui el degusta.

Holisme: quan l’immanent i el transcendent fan matx

En el dispositiu de les famílies o confraries sufís hi ha un secret ocult i un tresor visible, però totes dues coses en són una de sola. Vet aquí que el dispositiu, l’engranatge, la constel·lació d’elements que formen un tot no són altra cosa que els elements que fan visible quelcom que és més que una suma de parts. L’ensenyança de l’espiritualitat és holística: l’objecte de de treball és inseparable del subjecte que l’estudia i del mestre que l’ensenya, i tots els elements que ens formen part són inseparables entre si.

L’espiritualitat sufí no remet únicament a quelcom transcendent –a un més enllà inefable–, ni es queda en allò immanent –material, tangible–. Més aviat que entén que el transcendent i l’immanent són diferents nivells de densitat o subtilitat diferents, però d’una sola realitat.

Si la finalitat de l’existència d’un mestre és la realització espiritual del seu deixeble, la realització de l’aspirant, com hem dit, no es tracta tant del desenvolupament d’un potencial o de l’aprenentatge d’una cosa nova com del despreniment de tot allò que fa nosa, el camí sufí és la descoberta, progressiva, d’allò que un sempre ha sabut.

El mestre sufí d’Alexandria Ibn Ata’illah ho proclama de manera categòrica: “la realitat (al haqq) no està velada, qui està velat ets tu”. Com apunta Vandamme, el mestre no és algú que ens ensenyi res nou –a adquirir un nou coneixement o a desenvolupar una nova facultat–, perquè no és un professor, sinó que, per contra, és algú que ens porta a ser moltes coses menys de les que ens pensem que som. No és estrany que els sufís entre ells no s’anomenin sufí, sinó foqara, que vol dir pobres –faqir en singular–.

L’estat de pobresa espiritual de qui practica l’espiritualitat sufí s’anomena fitra, que vol dir naturalesa inherent: la fitra manera de ser connatural a cadascú.

El cheikh Ahmadou Bamba diu: “El verdader sufí és un savi que posa en pràctica la seva ciència sense transgressions de cap tipus: neteja els seus defectes i omple el cor de pensaments rectes. Allunyat de món, es dedica al servei i a l’amor de Déu. Valora per igual una moneda d’or que un gra de sorra.”

Què té més valor, un gra de sorra o una moneda d’or? Fitra significa que el gra de sorra té valor com a gra de sorra, i que la moneda d’or té valor com a moneda d’or. No té cap sentit comparar una cosa amb l’altra.

Segona part: la pau interior com a motor de la transformació social

La pau és viva

“No hi ha aspiració més elevada que la sinceritat”, diu el cheikh Al Junaid. La sinceritat espontània, la transparència, la naturalitat –fitra–, la paciència, l’entrega, etc. són atributs que descriuen el comportament del faqir, el pobre d’esperit, i també el seu estat de consciència, perquè la seva realitat interna (el seu coneixement) es fa palès en la seva manera de fer.

La pau interior és un garant de la pau social, perquè la pau és un estat de consciència que irradia pau. La pau es transmet quan s’exerceix. Hem dit que la meta era l’origen, i també és el camí: la pau és el camí que porta a la pau. L’estat natural de l’aigua és la calma, aquesta és la seva fitra. És quan tirem una pedra al llac o quan una lluna comença a donar voltes entorn a la terra que les aigües s’alteren, es mouen.

No podem demanar-li pau al món, però podem aportar-n’hi. La cultura de la pau (és a dir, una societat en pau) només és possible si les persones que conformen aquesta cultura saben viure la pau. La pau, per tant, no és quelcom que es reclami en una manifestació –en contra la guerra, a favor del desarmament, etc.–, la pau és una vivència, i per viure la pau, el primer que cal, és reconèixer la pau.

Identificar l’experiència de la pau és, precisament, el que ensenya els sufisme. Aquest engranatge entorn a un mestre –o entorn a un ensenyament, o entorn a un deixeble, o entorn a  un camí– serveix per aprehendre la pau: sentir-la, viure-la, compartir-la.

El rigor i la bellesa

Hi ha moments en que les aigües del nostre cor estan serenes, i hi ha moments en els quals estan inquietes. La pau és el procés d’apaivagament, d’aquietament, de pacificació. La pau és una manera d’estar, però la pau també és procés que porta cap a aquest estat: la pau s’aconsegueix a través de la pau. La pau és una força que calma: és la fermesa que ens permet ser suaus, la maduresa que ens permet comportar-nos com infants, el rigor que fa que la bellesa brilli.

L’educació espiritual inclou lliçons dures –implica esforç, constància, disciplina– i ensenyaments suaus, dolços, bells. L’aigua arrodoneix les aspreses de les pedres i les onades acaricien la sorra, però per fer-ho necessiten constància i energia. De la mateixa manera, la pau apaivaga les inquietuds, però només ho fa si la persona s’esforça perquè la pau s’imposi.

Un camí espiritual és una escola en la qual s’aprèn a trobar la pau i a posar-la en pràctica. La cultura de la pau, aleshores, no és redueix a reclamar el desarmament dels exèrcits, rebuig dels  conflictes armats, la no violència, etc. la cultura de la pau neix al cor de les persones. La dimensió externa és inseparable de la interna: no hi haurà pau entre les persones si les persones no saben estar en pau amb si mateixes. Sentir pau al cor és la manera d’aportar pau al nostre entorn.

Aquesta idea no és pas exclusiva d’això que avui en dia anomenem islam, sinó que és un principi universal. Confuci, per exemple, deia que “per governar bé el país cal que governem bé el nostre cor”, i Hans Küng declarava que “No hi haurà pau entre els pobles si no hi ha pau entre les religions.” Si les persones que veuen la realitat de diferents maneres no són capaces d’entendre que la realitat que veuen és la mateixa, aleshores es pensaran que la pluralitat i la diversitat són inconvenients, perquè consideraran que pertanyen a altres realitats. Ara bé, si sabem entendre que els altres diuen coses diferents a les que diem nosaltres perquè veuen coses que nosaltres no sabem veure, aleshores ens estem obrint a que els altres ens expliquin el món i ens ensenyin a conèixer la realitat tal com realment és.

Aquesta actitud d’obertura i de renuncia als posicionaments egòtics és el que s’aprèn, precisament, quan es caminant seguint els passos d’un mestre vertader, al costat d’uns companys sincers i honestos que també tenen, com a únic objectiu, aprehendre la realitat que es realitza.

Seguir el camí amb consciència

El bon camí, ben orientat, amb bon guiatge, es distingeix molt clarament del mal camí, desencaminat, diu l’Alcorà (2:256). Tu segueix el que t’ha estat revelat (6:106). Tingues paciència per a suportar l’adversitat (10:109). Certament, amb cada dificultat ve la facilitat (94:5).

Aquí sembla que se’ns diu que hi ha aspectes de revelació de la realitat que ens arriben de manera personalitzada. Tothom té a l’abast el coneixement de la realitat. Totes les persones estan dotades de consciència –i poden escoltar els seus propis cors per distingir el que està bé del que no ho està–. Cadascú s’ha de fer responsable del seu propi criteri.

L’Alcorà és molt explícit: No pot haver-hi coacció en matèria de religió –de fe, de consciència–(2:256). No li podem dir a l’altre en què ha de creure, no li podem imposar la pau a l’altre. La pau –és a dir, l’estat de consciència que anomenem pau– només es pot expandir en si mateixa, no podem fer que s’expandeixi.

Aquest laisser faire, aquest confiar en que tot anirà com hagi d’anar, és característic de la cosmovisió de l’islam: el muslim no vol dir-li al món com ha de ser, sinó que vol canviar internament per provocar que el món, de retruc, canviï també. Déu no modifica l’estat d’un poble fins que els individus que el componen no es modifiquen a si mateixos (Alcorà, 13:11).

L’islam i la pau

Islam, com sabeu, significa submissió a Déu, encara que avui en dia, per la connotació que tenen les paraules “submissió” i “Déu” em sembla més pràctic parlar d’aferrament a la realitat, perquè Al·là, segons diu l’Alcorà, és al haqq, la realitat. Sona més amable parlar de cenyir-se  al que és real o de fluir amb l’existència que no de sotmetre’s a Déu, però si entenem que cada llenguatge té el seu to, podrem entendre que l’islam i l’Alcorà tenen la seva manera de dir les coses. Per entendre l’Alcorà ens hem de posar, al màxim possible, en el context al qual s’adreça.

En tot cas, el que tothom considera molt maco és el fet que el musulmà –muslim–, és a dir, qui professa l’islam, sigui, etimològicament parlant, aquell que anhela la pau, salam. Fixem-nos amb el fet que les tres consonants que trobem en aquestes tres paraules –muslim, islam, salam), són, s, l i m, i juntes remeten a tota una constel·lació de significats, entre els quals destaquem l’acceptació de la realitat, i la pau. El musulmà, per tant, creu que si s’aferra a la realitat tal com és (i es desprèn d’allò irreal), troba la pau i viu en pau i contagia pau.

Ser musulmà i anhelar la pau són aspectes tan indissociables com ser cristià prendre a Jesús com a exemple. La pau és tan preeminent en l’islam i en l’Alcorà com Jesús ho és pels cristians.

Com l’Alcorà ens empeny a la pau

Vegem, abans d’acabar, algunes cites més del llibre sagrat, i observem de quina manera remet a la pau:

Llum sobre llum! Al·là, Déu, guia a qui vol cap a la Seva llum! Déu elabora uns bon exemples, models per a la gent (24:35). Models, al meu entendre, són els mestres, els sants, les persones exemplars, etc.

Atén al què se t’ha revelat! Estàs en el camí recte (43:43). No obeeixis als cafres ni als hipòcrites! (…) Confia en Déu i en la seva protecció! Al·là et basta per a la teva protecció! Déu no ha posat dos cors al pit d’un home (33:4). Fixem-nos en aquesta frase tan bonica i contundent: No ha posat dos cors al pit d’un home.

No son els ulls els qui són cecs, sinó els cors, empresonats dins els seus pits (22:46), diu també. És l’home qui fa el mal (…). Es pensa que és ric, que té suficient per a fer el que vol (96:7). Aquí hi veig una crítica als egos inflats, és a dir, als individus que es creuen autosuficients i es pensen que amb el seu criteri el món en té prou i de sobres.

I és que no és el premi de fer bé les coses el mateix fet de fer-les bé? (55:60). Vegem qui és el millor fent bones obres! (5:48).

Sigueu sempre justos, feu bé les coses, amb equitat, quan us pertoca ser testimonis, en nom de Déu, malgrat que sigui contra vosaltres, el vostre interès, contra el pare o la mare, contra els parents, el més veïns, tant si és ric com si és pobre, perquè Al·là és protector, és Advocat, és Amic d’uns com ho és dels altres! (4: 135).

Qui mata a una persona innocent és com si matés a un poble sencer, i qui salva una vida és com si a salvés la humanitat sencera (5:32). Tots formem part d’un gran dispositiu el sentit del qual no acabem d’entendre, perquè no tenim prou perspectiva per comprendre’l. No recordem quina és la nostra funció perquè no sabem entendre que la nostra funció depèn de la dels altres. Som membres d’una comunitat, i les nostres vides tenen sentit si sabem viure en pau amb els altres.

I per estar en pau amb els altres primer hem d’aprendre a estar en pau amb nosaltres mateixos. Vet aquí l’ensenyament dels grans mestres.

[1] Develación (kašf) y desprendimiento (tagrid): la función educativa del maestro (sayh) en el proceso de realización espiritual sufí, Gregory Vandamme, El azufre rojo, n.10, junio 2022.