11 Des La veritat, relació entre existència i realitat

La veritat és inefable. No podem assolir-la ni tan sol podem arriba a percebre-la tal com és. Se’ns escapa. És el so que no s’escolta i la llum que no es pot veure.

La veritat és allò que no som capaços d’assumir i que no ens atrevim a dir. És el que ens queda per descobrir i el que antecedeix allò que coneixem. Però també hi és ara, aquí, perquè la veritat és allò que sentim sempre a tot arreu. El que nostres orelles escolten a tota hora i el que el nostre cor ens diu en tot moment. No sentim altra cosa que la veritat. No percebem altra cosa que la veritat. No assaborim altre sabor que el de la veritat. Només existeix la veritat.

No hi ha altra cosa que la veritat. No es pot experimentar res que no sigui ella, i tanmateix estant sempre per descobrir, perquè no té cap els límits que se li volen imposar.

La realitat travessa l’existència amb la veritat

Estem travessats per la veritat, només per ella, però no ens hi cap del tot a dins. És per això que ens sembla incompleta, parcial, negable, i ens creiem que la certesa no existeix. Aquesta és la relació entre l’existència i la realitat. L’una mostra l’altra, però no la reté sinó que li pertany.

La realitat no és quelcom que tingui lloc en el si de l’existència, o que pugui assimilar-se-li. És el què la fa possible, quan es dóna a conèixer: és quan la realitat proclama la veritat que apareix l’existència, i fa que aquesta sigui, a la vegada, la seva expressió i el testimoni d’aquesta.

Així és com la veritat és sempre allò que pren lloc i allò que no ho fa. És en qui diu i en qui escolta, en qui mira i en qui és mirat. És a l’objecte i al subjecte, però no és ni el subjecte ni l’objecte. És a tot arreu, sense ser-hi.

A tot li dona vida, i a tot li dona mort.