01 Mai No tenir pressa (i descobrir al senyor del temps)

Deixa de perseguir les coses.
No et preocupis. Si son per tu,
realment, ja t’aniran al darrere

Donar-se temps és donar-se amor. Donar-se temps és prestar atenció a les coses. La pressa mata, recordo que em deien de més jove.

La pressa mata

La pressa mata, em repeteixo a mi mateix per dins. I la veu interna em recorda que les coses fetes a poc a poc, prenen més vida. No és que accelerar-les les mati, més aviat és que alentir-les les aviva. La vida hi és i té el seu tempo, retrobar-lo és reavivar-se, ressorgir, renéixer en vida.

Això em ve al cap i mentre hi penso faig una respiració profunda, per alentir el nervi que duc dins. No vull combatre’l, no vull vèncer-lo. Ni tan sols vull sobreposar-m’hi. Ja no vull ni gestionar-lo. Sé que aquest neguit que sento és la meva pròpia força vital, l’energia que em dona vida… i s’accelera i s’impacienta… o s’acomoda i s’entrega. Ella ja fa, si jo faig una mica.

Quan se l’aquieta una mica, i se n’atenua la pressa, pren la naturalesa contrària a la que tenia, m’adono mentre m’omplo, quan inspiro. No és una paradoxa: la mateixa força que, accelerada, em neguitejava, s’alenteix i em dona atenció i lucidesa.

Si no l’apresso, és tal com és. I és aleshores que pren vida, com una flama que revifa quan hi bufes. Tot és qüestió d’insuflar aire, i d’entregar-lo, no al ritme que desitges, sinó al desig del propi ritme. I és que és el ritme qui es governa.

L’atenció, el tempo

Podem prestar atenció a la nostra pròpia empenta, a l’ambició de la nostra pròpia apetència. Si ho fem, podem deixa d’entrar en aquesta inèrcia. Llavors sentim que el senyor dels temps ens acompanya, que el governant, com un metrònom, orienta els tempos de la vida, que és ritme, que és entrada, que és sortida.

Però que no és cosa. I és que la vida és meravella. Amor. I no es confina malgrat que sembla que s’aïlla. Mai està sola, sempre es belluga. Prestar atenció a la seva rítmica és afinar-se. És ajustar-se a la rítmica del cor, compassada i harmoniosa, que circula a una velocitat diferent a la que vivim habitualment, en la no vida.

La pressa mata. Però la cautela aviva: quan ens compassem al seu ritme, amatents, la nostra vida pren més vida. La nostra atenció està més atenta, la concentració s’incrementa, la lucidesa es multiplica. Ja no som amos del destí, sinó servents del gran senyor. Gestor del temps i de l’espai, artífex de moments i llocs en forma de cossos.

El senyor del temps

El cor, l’ànima, no sempre va menor velocitat, val a dir-ho. Encara que normalment sí. Generalment, és qüestió d’alentir una mica el tempo amb el què realitzem una activitat. Aleshores enlloc de percebre aquell neguit que ens impacienta, ens posa pressa, ens adonem que es s’acobla al que el senyor del tempo preceptua –o senyora, si sou dones: qui governa és dins del cor, en la font del ritme vital. El gestor del nostre propi ímpetu personal no és un senyora, o una senyora, però és aquest ens que tenim dins i que sovint està eclipsat per altres egos.

Quan ens compassem al seu batec, a la seva respiració, portem a cap la gran entrega, l’islam: l’harmonia de la vida, la força que regeix la nostra vida, que no se cenyeix a paràmetres socials o egoístics, sinó que és el què és, de manera natural.

El senyor dels temps és qui regula la velocitat a la qual hem de fer les coses. No està pas a fora nostre, és el senyor d’un mateix, un mestre interior que ens guia. Però no és nosaltres: és en nosaltres, de la mateixa mateixa manera que és en la llunya i les estrelles, en el sol i en l’arena.

És un senyor que apareix quan fem les coses a la velocitat que toca, prestant-hi l’atenció que toca… deixant que sigui ell qui les faci, cedint el govern de la cosa a la pròpia cosa, sense interferir-hi, acceptant-la, estimant-la. Com fa la naturalesa, que se cenyeix als seus tempos, i madura i envelleix, i s’enterra quan s’ofega, i rebrota quan germina.