13 Jul El mèrit és de Déu

Podríem pensar que el mèrit d’un fet determinat és de la persona que l’efectua, de les persones que hi estan implicades, de tot allò que hi coadjuva, de l’entorn que ho fa possible…

El més normal, avui en dia, és que un es cregui artífex dels seus propis actes. Sent que ho fa amb ajuda dels altres, això sí, de qui ha après molt i a qui, amb modèstia sincera, reconeix com a part implicada en l’autoria dels fets…

Però, i si no n’hi hagués prou amb un mateix i els altres, per fer possible qualsevol cosa? Qui es l’artífex últim de tot plegat? On és l’autor de la darrera causa d’allò que ens atribuïm? ¿Som realment nosaltres, amb ajuda dels altres, els autors del que fem? Realment ens creiem que nosaltres, o altres com nosaltres, ho hem fet tot?

Nosaltres i els altres

Em sembla que no. Em penso que no podem creure-ho, perquè entre la nostra pròpia força i la dels altres no arribem a crear tot això que tenim davant dels nassos. Ni tan sols realitzem els nostres propis actes, cap d’ells. Res del que fem podem fer-ho per nosaltres mateixos.

Els altres, ben pensat, s’assemblen bastant a nosaltres mateixos. En el fons no som tan diferents. No tenen unes capacitats gaire superiors a les nostres. Per molt que siguin més colla, no tenen més poders. Són humans com nosaltres, o minerals, o vegetals, i ser-ho no els permet generar la causa primera –o última– de res del que realitzen.

Ells no són capaços de crear tot això, i nosaltres tampoc. Ni tan sols podem fer-ho entre tots, junts i alhora, unint els nostres esforços amb la més convençuda de les intencions. Les criatures no som capaces de fer el que creiem que fem.

La capacitat no és nostra

No, ni tots junts som capaços de crear res. Ens falta alguna cosa. Aquesta cosa, sigui el que sigui, és el que podem anomenar Creador o Creadora, la força transcendent que ens manca, aquí i ara, i que permet que quelcom pugui existir. Sense aquesta Creadora que ens sembla que no hi és no podríem fer res del que fem.

El més important de tot és el que no es veu. La força més necessària és aquella que roman oculta. L’artífex imprescindible de totes les accions passa desapercebut. El mèrit, aleshores, no és de qui se l’atorga: el mèrit és d’allò que ho fa possible.

No som pas nosaltres els que fem possibles les coses que fem. Nosaltres ens movem, però no som nosaltres els que fem que tinguin lloc els processos que permeten que ens belluguem. No és gràcies a nosaltres que els nostres caps pensen o que les nostres mans fan coses. No estaria de més recordar-ho.

El mèrit és de Déu

De fet, recordar-ho és el millor que podem fer, perquè la humilitat és el nostre estat natural, i fa temps que tot plegat és massa artificial, que la veritat brilla per la seva absència, i que l’ego dels humans està destrossant tot això que li ha arribat com un regal.

I no, no som nosaltres els artífexs del que fem. Hem de reubicar-nos i redescobrir qui som, perquè no som els artífexs, no, però hem caigut al parany de creure’ns-ho. El mèrit no pot ser nostre. Si haguéssim d’efectuar per nosaltres mateixos les coses que duem a terme no sabríem ni per on començar.