Recordar - Sufi.cat
1676
post-template-default,single,single-post,postid-1676,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

Recordar

Fem el que fem per recordar qui som, d’on venim i on anem, perquè recordar és la nostra comesa més important

Que arribem a recordar, vet aquí el què dona sentit a al què fem.

Coses que ens agraden i coses que no

Aquest món on vivim és fet de coses que ens agraden i de coses que no; aquesta vida que ens ha tocat viure ens regala experiències que ens agraden i experiències que no; en l’islam hi trobem quelcom que ens agrada i també quelcom que no, i en el sufisme, i en la parella, i la feina, i la ciutat on vivim. Arreu i en tot hi trobem sempre exemples de les dues coses.

El camí espiritual consisteix en discernir, en reconèixer què del que no ens agrada és per ser canviat, i què del que no ens agrada hi és, més aviat, perquè canviem nosaltres.

Quina part, del què no ens agrada, hem d’acceptar, per tal de canviar nosaltres? Quina part, del què no ens agrada, hem de canviar, perquè estem en la certesa de que ha de ser canviada, i tenim les eines per intervenir-hi i transformar-la?

Discernir què d’entre el que no ens agrada ha de ser canviat, i què no, és un treball espiritual de primer ordre.

Un camí de discerniment

A les coses que no ens agraden, de vegades cal canviar-les i de vegades cal acceptar-les. En tot cas, però, totes elles són sempre molt reveladores. El cert és que allò que no ens agrada hi trobem un escull, i això és un regal, perquè ens porta a canviar. Ens porta a canviar nosaltres o a canviar el món, o les dues coses, de fet, perquè en canviar l’un canvia l’altre.

I les dues coses son complementàries. De fet, l’important no és si canviem el món o si l’acceptem tal com és, perquè les dues coses són bones. L’important ésq ue entenguem què estem fent. L’important és que discernim l’estat de la qüestió, i que realitzem segons la decisió presa.

La perfecció dels nostres actes no radica en quins actes realitzem, sinó en la manera com ho fem, la consciència que tenim mentre ho fem.

La consciència

Si tenim plena consciència que el món ens reclama que intervinguem, hem de fer-ho. Si, per contra, la consciència ens diu que més val que acceptem les coses tal com sóm, que hem topat davant d’una paret que no és feta per nosaltres, i actuem en conseqüència, bo i acceptant que més val que renunciem a fer-hi res, també estem fent el què hem de fer.

La consciència amb què fem les coses és clau. No és tan rellevant si les fem o les deixem de fer com el discerniment que tenim per dilucidar si ho hem de fer o no. Aquesta és la qüestió.

Recordar-ho

I com sabem què hem de fer i què no? Recordant-ho.

Saber què hem de fer i què no és recordar-ho. Per tal d’accedir al discerniment hem de recordar, perquè en la nostra memòria, en la nostra consciència profunda, al fons del nostre cor, hi ha escrit què ens convé i què no, què hem de fer i què no.

Aprendre a llegir el nostre cor és factible, de la mateixa manera que podem aprendre a llegir aquest escrit o una partitura musical. Cada llenguatge té la seva gramàtica, això sí, i el llenguatge dels cors no és ben bé com el llenguatge musical o com el llenguatge lingüístic.

La invocació

Per això la invocació i el record són una mateixa cosa: dhikr. Per accedir al record hem de fer servir la invocació. Per mitjà de la invocació accedim a aquell estat de consciencia en el qual som capaços d’entendre les coses que ara no entenem.

A través de la invocació retrobem, de nou, una transparència on les coses resulten clares. La invocació ens ajuda a entendre què ens convé i que més aviat convé que deixem córrer, a què cal que ens aferrem i què hem de provar de deixar passar.

Amb el dhikr ens adonem que la invocació i el record són una mateixa cosa. En primer lloc, efectuem dhikr com a invocació: recitem màntricament una vers de l’Alcorà o un nom de Déu. Poc a poc, però, aquest dhikr va prenent una altra forma, i ens mostra ser més que una simple invocació: ens porta al record, al déjà vu.

Déjà vu

Amb la recitació del dhikr accedim a un estat de déjà vu amb el qual recordem que el què estem vivint ja està escrit. Amb el dhikr accedim a una dimensió del temps que alhora es troba fora del temps, en aquest estat som capaços de viure la realitat com si l’estiguéssim vivint tal com ha de ser viscuda, com si ja l’haguéssim viscut.

Les coses estan essent tal com han de ser. Aquí ja ens és indiferent si ens agraden o si no –o més aviat hauríem de dir que aquí tot ens agrada–. L’important d’aquesta estadi és que les coses són viscudes com una repetició: les coses que succeeixen prenen un sentit més profund. Més endins de si mateixes s’hi troba allò que les genera, i en les coses s’hi reconeix el motor que les genera.

Aquest motor és viu i sempre present, el què passa és que no sempre el veiem. Quan el veiem ens adonem que hi és perquè a tot ho relliga, i que fa que les coses prenguin sentit perquè s troben enllaçades, encadenades en una trama subtil i inefable, però alhora comprensibles i discernible. Aquesta trama sempre hi ha sigut, encara que no sempre ens ha estat permès reconèixer-la. Accedir a reconèixer-la és recordar que sempre hi ha sigut, i comprendre com es belluga, com funciona, com articula la realitat.

Quan estem vivint el dhikr estem en temps sincrònic. Els diferents fenòmens passen a trobar-se en un mateix pla que els dóna congruència, i ja no són percebuts com a realitats aïllades o fenòmens sense sentit. El dhikr és la rememoració de com són les coses, realment.

Els maqam

Aquí el dhikr ens ha portat a un nou maqam, a una nova estació espiritual, a un nou estat de consciència. Aquí el dhikr ja no té tant l’aspecte d’una invocació, perquè és com si aquesta s’efectués tota sola. Aquí el dhikr és record.

Aquí el nostre discerniment ens permet captar que en els propis fenòmens immediats s’hi troba una gran transcendència: sense allunyar-nos de l’immanent, penetrem el transcendent. Si l’immanent és invocació, perquè aquesta és l’acció que realitzem, el transcendent és record, i això és el què ens esdevé.

I aleshores estem en el record, és a dir, en el discerniment, en la consciència oberta i lúcida que ens permet interpretar la lògica de les accions que realitzem. Hem penetrat un interior més profund en el qual abans no hi teníem accés –no sabem perquè–. Ara l’acció ens sembla una cosa externa, superficial, i realitzar-la o no realitzar-la ja no ens sembla rellevant.

Des d’aquesta posició no ens interessa tant actuar com observar la cosa en si, sigui quina sigui. Observem la nostra acció i la nostra espera, i la decisió de si intervenim o no, si actuem en el món o si esperem i deixem que ens transformi ell a nosaltres –és a dir, absorbim l’acció i la digerim–, és presa de manera natural, per la memòria que tenim de les accions que realitzem, en el moment mateix en que les realitzem.

Tempiternitat

En el mateix precís moment en què realitzem una acció l’estem recordant. Estem tenint un déjà vu del nostre moment present, i estem vivint la realitat com una cosa ja viscuda, encara que alhora reconeixem que l’estem realitzant en el present.

La realitat es realitza a cada instant. No està feta: es fa, es va fent. La realitat es realitza. Ara bé, la realitat també té un aspecte que queda fora del temps: és més que l’existència, la realitat, i conté en ella quelcom que s’escapa a tota forma, quelcom que escapa al temps mateix.

Aquesta dimensió transcendent de la realitat ens és revelada en la realitat mateixa: penetra l’existència i s’immisceix en ella, tot i que no es fusiona amb ella perquè no és ella. Això ens permet la consciència ambivalent de la realitat, alhora existent i alhora transcendent; alhora temporal i alhora eterna, és a dir, tempiterna.

La realitat tempiterna és aquella realitat que és viscuda per primera vegada –és a dir, és invocada, generada, creada– i, simultàniament, és un record.

La millor manera d’accedir aquest estat és el dhikr, perquè aquest estat és dhikr. I és que el dhikr és alhora una pràctica i un estat, un exercici que es practica i una manera d’estar en el món i aprehendre’l.

Dhikr és alhora invocació i record, i això és el què ens permet sobreposar-nos a les coses, decidir sense egoísme, cedir quan convé i trepitjar gas quan sentim que cal fer-ho, perquè estem despresos de les accions, perquè a la vegada que les estem realitzant les estem recordant.

No actuem perquè volem fer una cosa, la fem perquè va ser feta… ara mateix,d’aquesta manera.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies