10 Jun No desitgis el millor per tu

No desitgis el millor per tu, busca el millor pel món. No persegueixis enriquir-te, enriqueix el món. No pensis en tu, sinó en el món… i veuràs com el món també pensa en tu.

Acceptar la realitat

Avantposar el l’interes general al particular o el benefici de l’altre al propi significa, de vegades, fer una gran renunciar. Cal molta humilitat i entrega, per fer-ho. És tot un sacrifici, un esforç enorme, que no és gens fàcil. Ens pot arribar a doldre molt, i ens pot requerir molta paciència i determinació. Però es tracta d’una acció d’una generositat enorme.

Quan acceptem que allò que volíem que fos no podrà ser, i que el món no ha volgut fer possible el nostre anhel, aprenem una de les lliçons més dures que la vida ens pot donar, però més grans i recompensades.

Al principi ens sol provocar frustració, això d’entomar que el món prefereix apostar per un altre. Podem etzibar crits de ràbia contra el món, que no ens dona el que volem. Però poc a poc –de vegades molt a poc a poc– aquesta ràbia es transforma. Primer en tristesa, probablement. En pena, per no poder tenir el que volíem. Però finalment apareix l’acceptació, serena i calmada, i amb ella la superació, la pau, la maduresa: No hem tingut el que volíem, però hem acceptat el què el món ha volgut que fos. Hem entès que no som nosaltres qui mana, i que no som pas ningú per dictar-li a la realitat com volem que es realitzi. Tot al contrari: És ella qui ens diu que en farà, de nosaltres. I ens ho diu mentre ens ho fa. I és això el què resulta dur, el fet de constatar que la vida ens ofereix en què ens ofereix, mentre nosaltres pensàvem en una altra possibilitat.

El camí cap a la felicitat

Però això que ens resulta tan dur amb el temps s’estova. Allò que ens va fer tant mal amb el temps se’ns revela necessari. ¿Necessari? Necessari per aprendre a sacrificar-nos, per aprendre a quedar-nos sense el que demanàvem, per aprendre a frustrar-nos. Per canviar, per tant. Per transformar-nos. Per aprendre a posar-nos al servei del món, preguntar-li que vol, i provar d’oferir-li-ho. Demanar-li menys i oferir-li més. Vet aquí la fórmula: El camí cap a la felicitat no passa per aconseguir fer realitat els nostres desitjos, sinó per entendre que la realitat és al marge d’aquests, que el món de vegades farà que siguin possibles, però altres tantes vegades no ho farà. I és en això que consisteix la vida: en tenir i en no tenir, en gaudir i en no gaudir, en trobar i en no trobar.

Servir al món és molt millor que pretendre que el món et serveixi. La vida no va de tenir, va de viure. La vida no ens realitza, a nosaltres: Som nosaltres que la realitzem ella. Entrega‘t a la vida i accepta-la amb allò que et dona i allò que et treu, i descobriràs una felicitat molt més autèntica que aquella que podries sentir quan aconsegueixes el què vols.

Creu-me, qui les ha viscut ho sap del cert: Les frustracions ens ensenyen tant o més que els assoliments. No pretenguis perdre’t la meitat de la vida, per por que et faci.

Entrega´t. Viu la vida. Accepta que no sempre en sortiràs guanyador. Si ho fas, aprendràs una de les més grans lliçons que la vida ens dona: t’adonaràs que el millor pel món també era el millor per tu.