20 Mai Ser muslim, regir-se pel dharma i fluir amb el dao

Ser muslim, regir-se pel dharma i fluir amb el dao és del tot congruent. Fer-ho no implica pas pertànyer a religions vies espirituals o ideologies diferents. Es tracta d‘una congruència comparable a la de qui gaudeix mirant el Barça, el Madrid i l’Atlético, i observa atent la recta final de la lliga amb la innocència de qui vol descobrir qui se’n sortirà millor, sense aferrar-se gaire fort a unes emocions que sap que de ben segur seran canviants.

Molts ho trobaran del tot absurd, això que penso. Suposo que això es deu a que no gaudeixen tant del futbol com del joc del seu equip particular. No vull dir que això no estigui bé, però crec que a qui sap gaudir de l’esport en general no li agrada quedar-se encasellat en les categories. Estic segur que aprendre a desprendre’s de les categories és aprendre a gaudir.

L’enemic és dins

Si el Barça ha perdut aquesta lliga no ha estat pas per culpa dels Madrids. És més aviat ha estat per mèrits propis. On està doncs la competició real? Qui és l’enemic més enemic del Barça, si no el propi Barça?

Si les religions semblen parcel·les separades (i no una sola trama de revelacions coherents que remeten a un mateix principi-fi) és perquè a les respectives directives els interessa la competitivitat, i han caigut al parany competitiu de creure que si un hi guanya l’altre hi perd.

Ara bé, als creients i aficionats que realment estimen l’art de la vida, o el del futbol, poc els interessa, en el fons, la competitivitat, encara que hi hagi un títol en joc. Saben gaudir portin les robes que porten siguin del color que siguin, i saben expressar les seves emocions sigui quina sigui la llengua amb que s’expressen. No per ser del Barça es gaudeix més.

Els fans fanàtics

Ja sabem que de fanàtics n’hi ha per totes bandes. Ara, també de persones molt i molt obertes n’hi ha a tot arreu, i si són obertes és perquè, precisament, no deixen encasellar-se fàcilment. Això vol dir que les etiquetes i les categories no serveixen per definir-los amb encert.

Els oberts són individus més de fets que de conceptes: saben apreciar que els fets són vius, oberts i de fronteres toves o fins i tot indeterminades, i que els conceptes només són termes excloents.

No us negaré que sóc del Barça, i que de vegades m’he abraçat amb individus desconeguts de qui no tinc pas ganes de saber-ne massa cosa. També puc dir que sóc muslim, però certament això de ser muslim va més enllà de la pertinença a un grup o a un altre, com ser del Barça no consisteix només en esperar que teu equip guanyi la lliga. També és voler que el teu equip i el teu rival juguin molt bé, el millor possible.

Els fets, no les paraules

Ser muslim és actuar d’una certa manera (crec que això ja ho he dit en molts articles d’aquest blog). Però, de quina manera, concretament? Doncs molt fàcil: és regir-se pel dharma i fluir amb el dao, la qual cosa no vol pas dir tornar-se hindú o ser daoista. Regir-se pel dharma no és altra cosa que cenyir-se a les normes que governen l’univers, i fluir amb el dao és entregar-se al curs de l’existència, com un que riu avança cap al mar, i adreça el rumb d’acord a les circumstàncies.

Ser muslim o practicar l’islam és realitzar el que milions de persones han fet al llarg dels segles (des dels temps d’Adam i Eva, podríem dir, encara que de ben segur ni Adam ni Eva –ni Buda ni Confuci, ni Abraham ni Jesús– n’anomenessin, d’això, ser muslim): És ser fidel a la revelació, s’expressi amb la llengua que s’expressi, i esforçar-se per interpretar-la amb criteri i amb el major discerniment possible. Sobretot, per tant, és intentar no deixar-se fer-se gol, i encara menys a pròpia porta.

La veritat final

Si el muslim té clar que a Al·là se’l troba tant a l’est com a l’oest, tant a davant com a darrera, tant a dalt com a baix, i que també és l’interior… aleshores podrà acceptar que la universalitat de l’islam va més enllà dels noms particulars amb que se’l presenta habitualment. L’islam s’explica per uns fets. L’islam té a veure amb un comportament. I les paraules que parlen d’aquest comportament poden en qualsevol diccionari de qualsevol llengua. No hi ha dubte que l’islam és més que un club.

Qui no ho vegi no és ben bé que estigui cec, sinó que simplement té el cor tancat: Hi ha posat una frontera, i la considera definitiva. Per molt que un sigui del Barça no té perquè tancar-se i creure que això de ser del Barça és molt millor que no ser-ho.

Al final guanyarà qui hagi de guanyar. I Al·là sap molt bé qui serà.