03 Abr Sobre la llibertat, la responsabilitat, l’esforç i la felicitat

El fet que siguin lliures obliga a les persones a esforçar-se per a trobar la seva pròpia felicitat.

Pot semblar una paradoxa, això de que la llibertat i les obligacions vagin de la mà, però no ho és pas: és precisament gràcies a que són lliures, les persones, que estan obligades a fer-se responsables dels seus actes.

Si no fossin lliures, la seva felicitat dependria d’algun agent extern. Però no és el cas: són lliures, i ho són de manera inherent –la llibertat és una de les seves característiques connaturals–, i és per virtut d’aquesta llibertat que la seva felicitat depèn dels seus comportaments. Si un no s’hi esforça no troba la felicitat, perquè les seves alegries van perdent força.

La felicitat de demà depèn de l’esforç d’avui

Si demà volem ser feliços, avui hem de fer el que toca. I què és fer el que toca? Doncs tothom ho sap: Només cal escoltar la veu del cor. Ser just, equitatiu, educat, pacífic, responsable, amable, etc. Vet aquí què és això de fer el que toca.

I tothom pot fer-ho. Davant de cada situació donada, tothom pot intentar actuar de la millor manera possible. I tothom pot no fer-ho, també, perquè som tan lliures de fer-ho com de no fer-ho. D’aquesta elecció en depèn la nostra felicitat.

Resumint: la nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos, no de ningú més. Els nostres actes parlen per nosaltres. Per fer efectiva la nostra felicitat, hem d’actualitzar les nostres facultats més refinades, posar-les en pràctica. Només així tindrem pau a dins el cor, i la pau al cor és el secret de la felicitat.

O potser algú pretén entrar al jardí del paradís aprofitant-se de les bones obres dels altres? O que potser ens hem d’esperar que siguin altres persones les qui facin passos per aconseguir la pau?