24 Jun La por a la llibertat

La llibertat pot fer por, molta por.

Fer el què un realment vol fer, sense cenyir-se a cap regla convinguda, vet aquí una cosa a la qual molta gent té por. Pel què diran, pel quedar a fora del grup, per haver de respondre dels propis actes… Saltar al buit sense xarxa de seguretat por arribar a fer-nos molta i molta por.

Sí, la llibertat ve de la mà de la responsabilitat. Implica haver d’assumir les conseqüències de les accions realitzades, del rumb emprès, i defensar una decisió que pot ser qüestionada…. Ser lliure significa decidir-se a escoltar, en si mateixes, les motivacions internes d’una acció, permetre-li la seva pròpia propensió natural, i servir-se del medi que la rodeja per procurar que aquesta fita avanci i es desenvolupi. Ser lliure és servir-se del món, és fer-ne ús, és proposar-li un esdevenir. Ser lliure és fer camí, i no ser lliure és no fer camí.

Es fa camí quan es camina, deia Antonio Machado, sabedor que els camins són trajectes que la gent ha recorregut. Així les coses, el camí neix amb el caminant, i el caminant que sap on va s’obre camí sense permetre que la naturalesa del territori li ho impedeixi. Naturalment, posa aquesta terreny al servei de la seva ruta, però no en depèn. La força que l’esperona és interna. La llibertat és quelcom que surt de dins, que neix al profund.

Sense llibertat no hi ha camí

L’anhel de llibertat és propi de cada criatura. Un dia o altre, més tard o més d’hora, aquest anhel creix, i aquest dia resulta tan gran i fort que poc importa què el tenia adormit. Perdre el respecte dels altres ja no fa por. Perdre el què es tenia deixa d’espantar, perquè la fita per la qual es lluita promet quelcom més desitjat.

Ja no importa tant el respecte que els altres puguin tenir, perquè passa a ser molt més important el respecte que es té un mateix. Els judicis externs poc importen, aleshores, i és així com esdevé possible l’opció d’avançar cap a la llibertat, cap a la realització d’allò que realment un sent i creu, al marge de qualsevol altre valor.

Sense la llibertat que atorga el fet de prioritzar la motivació pròpia d’una acció en detriment d’altres possibilitats no hi hauria camí. Quan un té clar cap a on porta el seu camí ja no té por a la llibertat, perquè prefereix assumir les conseqüències d’intentar-ho que les de no fer-ho. I és que no avançar i no ser lliure, naturalment, també té conseqüències. I aquestes són les conseqüències que qui sent l’impuls cap a la seva pròpia llibertat no vol assumir: Són cosa d’altri.

La llibertat és un deure, aleshores. Així ho sent que la practica. La llibertat és una força, un impuls, i lluny de dependre de nosaltres, som nosaltres que depenem d’ella. Per això entregar-nos-hi de vegades ens fa por: perquè ens supera i ens transforma. Ens vol renovar. I per això, en un primer moment, ens pot fer por perdre els papers: No sabem bé bé cap a on anem, i encara que sabem que per saber-ho cal que ens hi dirigim, ens agradaria tenir la certesa del què trobarem.

I aquesta és la trampa. No tenim manera de descobrir la realitat que perseguim fins que no ens arremanguem i emprenguem el camí. Per això som lliures, justament, perquè no depenem del què trobarem, sinó que només ens movem per la força interna de l’impuls, per la intuïció que percebem i no defugim.

Perdre els papers?

La por a perdre els papers és molt normal, però es tracta d’un pas que cal creuar. Per avançar cal no aturar-se a pesar de les primeres dificultats. Un pot sobreposar-se a la por. Generalment, la por només hi és per impedir el progrés. La por, en aquest cas, no ens alerta d’un perill, sinó que ens trasllada el pes de la responsabilitat.

Assumir aquesta por, carregar-ne el pes amb les pròpies forces i seguir endavant, vet aquí un comportament valent que porta, a qui el realitza, a la següent etapa del camí. Una etapa en la que s’hi observa que les temudes pors eren vels, ombres i dimonis interns que només servien d’excusa per no avançar. Realment, assumint les nostres responsabilitats i comprometent-nos amb el nostre camí, no li hem pas fallat a ningú ni hem perdut els papers. Al contrari: No només no hem perdut els papers, sinó que els hem guanyat. Hem pes una decisió, hem assumit un compromís, hem actuat i hem avançat. Res més allunyat a perdre els papers.

Potser als ulls d’un altre sí que els hem perdut, els papers. De fet, a nosaltres mateixos ens ho semblava en un primer moment. Però aquesta visió és parcial i relativa, depèn d’un punt de vista que no aprecia la propensió interna de l¡impuls que dirigeix aquella acció.  El més probable és que amb temps aquesta postura es matisi, quan permeti observar que allò que tan incoherent semblava al principi pren, amb el temps, un sentit, una direcció.

Flor d’un dia?

I cal seguir avançant, perquè la força no s’atura. També cal fer-ho, encara que aquesta motivació sigui secundària, per demostrar que el rumb emprès no era només flor d’un dia, sinó la primera etapa d’un camí consistent, coherent, ferm i decidit. La llibertat no divaga erràtica. La llibertat projecta amb convicció, perquè revela una certesa. La llibertat no és possible si una energia interna no l’esperona. La llibertat no té una font d’energia externa, sinó que prové d’un indret molt profund.

Quan un comença a fer el que realment vol, no fa pas mal a ningú, encara que al principi ell mateix o algú altre s’ho hagi pogut pensar. Quan un empren el seu vol, simplement, desplega les seves ales i deixa sortir el seu art. Res més. Ser lliure no consisteix en altra cosa. Perquè li haurem de voler mal a algú? Al contrari. Ser lliures és el què volem per a nosaltres i pel món. Anhelem la llibertat perquè volem ser lliures, però també perquè li volem aportar llibertat al món.

La por a ser lliures ens portava a creure que per ser-ho podríem perjudicar als altres, però és ben bé al contrari. Dissortadament, aquesta creença està molt arrelada, i cal lluitar amb molt d’esforç per desfer-se d’aquest pes: Ser lliure és una autèntica lluita interna que trenca amb les cadenes d’un sistema que entre tots hem construït… però que és del tot irreal.

Ser lliures no és un objectiu pel qual hem de lluitar. Ser lliures és realitzar un exercici d’afirmació d’allò que és. Ser lliure és desplegar una força natural inherent en l’individu. Exercir la llibertat és realitzar el pas que porta a descobrir i assaborir la realitat. I és que l’objectiu no és la llibertat sinó la realitat, i la llibertat no és altra cosa que un requisit per poder captar la realitat tal com és. Sense llibertat estem alienats.

La llibertat ens porta a la realitat.