28 Nov La felicitat que segueix al buit

A la Laia, que pregunta què passa quan sentim un buit immens

De vegades sents una buidor profunda. La solitud, la incomprensió, les discussions… Hi ha certes coses que et fan sentir allunyat dels altres, i de vegades aquesta llunyania es converteix en una frontera. Se’t fa un nus a l’estomac, penses que els teus límits són dolents. T’enfades. Et poses trist.

T’agradaria poder abraçar als altres. Adquirir les seves perspectives. Sentir el seu escalf. Però et sents buit. La frontera recorda el teu aïllament cada cop que apareix.

La frontera: el vel que tapa

Potser aquest buit que sentim és un buit que tots tenim a dins, malgrat que molt sovint no ens n’adonem, perquè estem ocupats amb altres coses. Potser aquest buit és inherent a l’existència, però només el recordem quan la fricció ens porta a percebre els nostres límits.

Potser prendre consciència de que aquest buit sempre hi és ens permet reconèixer la nostra posició, menuda i fràgil: Som éssers contingents, criatures amb perspectives molt limitades. Potser acceptar-ho i relacionar-se amb aquest buit ens porti, al cap d’un temps, a no veure’l ja tant com un buit, sinó com una part que calia omplir, estimant-la i donant-li espai.

Quan ens adonem de l’existència de la frontera, sentim que ens tapa l’altra part. A l’altra banda hi ha quelcom, ens n’adonem, però no sabem de què es tracta. Per això ens sentim tant limitats.

La frontera: el vel que mostra

Però aquesta manera de percebre la frontera pot canviar. Si l’acceptem com una condició indefugible, aprenem a estimar-la. No tenim més perspectiva que la nostra. Podem ser assertius i molt empàtics, fins i tot, però al capdavall tot el què sabrem del món és l’experiència que en tenim. El que sentim nosaltres. No sempre podem saber què senten els altres. No sempre aconseguim que allò que hi ha fora ens entri a dins.

Estimant la frontera descobrim que no és només com un vel que tapa: També és un vel que mostra. Sense ella no podríem percebre res del que sentim. Sense ella no ens podríem ubicar en la posició que mantenim. Sense un envàs que la contingui, tota força s’esvaneix.

La frontera ens permet percebre aquesta força. El vel ens permet veure l’exterior… i identificar l’interior. El buit que sentíem, llavors, ja no ens provoca un nus a l’estomac. Al contrari, ens dona calma. Sentir aquest buit ens revela que existim, i ens permet sentir com existim.

La felicitat que segueix al buit

La felicitat es construeix sobre aquest buit, no al marge seu. I amb això no vull pas dir que és adequat conformar-se amb la solitud o que sigui entranyable estar de baixon, discutir, no entendre l’altra. Al contrari. El que vull dir és que hi ha una solitud natural que de tant en tant reapareix, i que fet sempre està allà.

És la essència nostra primordial, i reconèixer-la ja no fa que et sentis sol o buit, sinó viu i content. La frontera no desapareix pas. Però canvi la nostra manera de sentir-la.

La felicitat omple el buit quan la frontera deixa de fer-nos nosa, quan acceptem que hi ha de ser, per ser-hi nosaltres.

Heus aquí el que et demostra la Seva omnipotència, exaltat sigui Ell,
que s’oculta de tu per allò que no té existència fora d’Ell.
Ibn Atâ’illâh al-Iskandari