01 Oct Estimar és dedicar temps

Només hi ha una manera d’estimar: donar temps. Dedicar-se a una persona, o a alguna activitat, no vol dir altra cosa que entregar-li temps. Cuidar les coses és acompanyar-les l’estona que es mereixen. Fer costat és fer acte de presència.

Temps és tot el què podem oferir, perquè és l’únic que tenim. De fet, el temps és allò que ens ha sigut donat. Si hi som és perquè se’ns ha atorgat un temps. Crec molt convenient treure-li una mica d’importància a allò que l’omple, i aturar-nos a contemplar-lo en si mateix, al temps. De fet, si li prestem una mica d’atenció, veurem que no s’atura, que té molt camí per fer, i que té una inèrcia pròpia. Si ho captem, podem obrir-nos als seus ritmes, podem fluir en el seu curs, coadjuvar en el desenvolupament dels seus processos, participar de la seva realitat. Som u amb ell.

Som tardor

Per arribar a sentir-ho cal que aturem el nostre món i ens assentem a contemplar. Només així ens obrim al món que ens origina. Si no cedim no hi ha trobada: És quan deixem de fer allò que ens separa i ens individualitza que ens adonem que estem units a allò que aparentment no som nosaltres, i sentim la plenitud de la buidor. Sense fer res, adonem que tot té lloc. Sense ser objectes, son fenòmens.

Però no cal que tinguem por: Deixarem de ser nosaltres, però no desapareixerem pas. Només tornarem a ser allò que sempre hem sigut: allò que ens realitza. Ja no serem ningú, aleshores, però participarem d’allò que es realitza, d’allò que s’està realitzant i que no pot dividir-se en porcions definitives perquè totes participen del procés. Com una gota participa de la pluja, com una fulla ens anuncia la tardor.

Què és la tardor sinó nosaltres? Què és el temps sinó les fulles i el vent? Perquè haurím de quedar-nos en les coses si podem viure en el temps? No veiem que més enllà dels objectes hi ha els processos que els generen? Com podríem separar una cosa de l’altra?

On està el temps? No està pas a fora nostra! Com podríem considerar-lo com un fet del qual som independents? Som nosaltres, la tardor.

El temps atorgat

Tot té lloc en el temps. Res existeix si no hi penetra. Temps és allò que ens han atorgat a nosaltres. Si tenim quelcom, precisament, és temps. La resta de coses passen de llarg, però el temps ens acompanya. Res perdura, però el temps segueix allà.

“Jo sóc el temps”, diu el Creador segons un hadith. Així que mentre els objectes i les criatures, totes elles, es transformen i acaben passant de llarg, Ell perdura. El temps és etern. Tot passa a través seu, tot és per Ell, en Ell, amb Ell. No hi ha res fora del temps. I de temps només n’hi ha un, el moment present, el present etern.

No hi ha res al seu costat perquè allò que penetra el temps no té existència. Si nosaltres existim és perquè tenim un lloc en Ell. Si si existim serà perquè d’alguna manera el Temps ens estima: ens vol en el present i això vol dir que ens dóna tot el que ens pot donar. Què més podríem demanar?