10 Jul Definir és decidir (perquè els límits de les coses no són ferms)

Definir és decidir, perquè és declarar on acaba una cosa i en comença una altra. Definir és delimitar.

Per tant, definir és parlar d’allò a que fem referència, però també és parlar de nosaltres i del nostre criteri. Sobretot és això. Sí, sobretot això. Tant és així que definir s’acosta més a determinar i a decretar que no pas a descriure, perquè una descripció sempre és oberta, i mai no és finita, i en canvi una definició és té molt a veure amb una conclusió. Conclusió a la qual, tot sigui dit, arribem nosaltres, però no per força l’objecte que descrivim, que escapa als límits que li atribuïm.

En definitiva –concloc–: Definir és decidir, repeteixo, perquè els límits de les coses no són ferms.

Un espai i un temps sense límits

Els límits de les coses no són incommovibles. Les fronteres dels països, per exemple, són una convenció artificial. Però això no vol dir que no tinguin sentit. Delimiten un marc sobre el qual es pot operar, governar. I és que per poder actuar –aquesta és una condició sine qua non–, cal ubicar l’acció.

Les fronteres idiomàtiques són reals, per exemple, com ho són les fronteres naturals. Això vol dir que les fronteres existeixen, però no vol dir que no siguin canviants. No hi ha cap límit que hi pugui ser per sempre. Les fronteres polítiques, amb l’afany de legitimar-se, es basen en les fronteres naturals i en les idiomàtiques, i potser també en les culturals, en les religioses i en les econòmiques. En tot cas, les fronteres que delimitin els estats i els territoris hauran de fer prevaldre un d’aquests criteris per sobre dels altres, perquè cenyir-se a una frontera natural, posem per cas, implica no cenyir-se a una frontera cultural o idiomàtica, per exemple.

Si els límits en l’espai són una simple categorització (perquè l’espai en si mateix és obert i inabastable), els límits en el temps són igual de fluids i mudables. Els moments tampoc no tenen límits. Qualsevol espai de temps pertany l’ordre de l’eternitat, només hi és com a present, i no hi ha res que indiqui on comença i on acaba. Fins i tot davant dels fets del naixement i de la mort els límits temporals són relatius, perquè quan per exemple un de nosaltres esgota els seus dies, els altres individus seguim vius.

El sentit de les paraules

En això del temps, res s’acaba. No hi ha moments que puguin ser tancats. En això d’existència mai res es conclou. Tot és obert. Els límits de les coses no són que meres convencions: De la mateixa manera que l’espai i el temps no entenen realment de límits, els objectes que veiem i descrivim tampoc no son tancats. Podem utilitzar-los i sentir-los, experimentar la seva existència, però no podem assignar-los una categoria permanent.

Quan definim el sentit d’una paraula estem expressant com l’entenem. L’estem determinant. Però no l’estem pas determinant a ella, com a cosa o entitat. Sinó que estem precisant com la volem entendre.

No trobo cap inconvenient en fer-ho. De fet, em sembla necessari que acotem. Crec que sense un terreny no pot haver-hi maniobra, que sense un moment no pot efectuar-se un gest. Però concretar, per molt que tingui a veure amb existir, no té res a veure amb limitar. L’existència d’un fet revela l’obertura i sorgiment, però demostra uns límits, ja que aquests són aparents.

Definir és decidir. L’existència és aprehensible però indefinible

Per molt que ens pugui semblar que els límits formen part de les coses, aquest límits són només allò que veiem en ells. L’únic de real que hi ha en allò que veiem és el propi fet de l’existència.

Les coses existeixen perquè fent-ho manifesten l’existència, la concreten. Així és com l’existència esdevé aprehensible. Però l’existència és sempre oberta, eterna i infinita, sense límits ni confins, sense res que en quedi al marge, sense altre i sense jo.

Descriure l’existència i ordenar els seus processos és meravellós. El problema rau en definir-la, perquè fer-ho és considerar que és definitiva i l’existència (la propietat que resideix en tot allò que podríem o voldríem definir) és sense límits.

Una definició vol ser definitiva, però la cosa definida escapa a la definició, perquè pertany a l’existència, i aquesta no és definible. Només és descriptible, perceptible, aprehensible.