22 Mar Un temps per viure

En aquests moments en que la mort de li acosta, sense pressa però sense treva, estar a prop del meu pare és un autèntic regal. M’ensenya, més amb gestos que amb paraules, que val la pena centrar-se en les coses importants i deixar de banda les discussions banals en que sovint caiem i que no serveixen per altra cosa que per fer-nos mal els uns als altres.

Hem d’estar agraïts de viure, diu. Compartir estones plegats. Amb qui estimes. Fent el que t’agrada. Gaudir. Aquest és el secret: Compartir, donar i estimar, perquè l’amor que donis als altres és l’amor que sentiràs.

L’amor que donis als altres és l’amor que sentiràs

La vida es un espai de temps durant el qual tenim l’oportunitat de fer allò que creiem més oportú. En tot moment. Res impedeix que a cada instant fem allò que creiem que hem de fer. Ningú pot evitar que, en qualsevol situació donada, intentem donar més amor que el que rebem. Fer-ho té recompensa, de fet, (no és només un acte altruista, doncs,) perquè qui estima sent amor, i com més amor donis als altres més estima sentiràs. Estimar-se els uns als altres és comprometre’s socialment amb que tot vagi a millor. Crec que val la pena fer-ho.

Qui envelleix amb la sensació d’haver-ho intentat (d’haver procurat donar l’amor que tenia per donar) accepta la mort amb alegria. La darrera etapa de la vida no té perquè ser un via crucis de lamentacions. Sentir la mort a prop serveix per apreciar la la vida i reconèixer el seu valor connatural, amb agraïment.

No hem de perdre l’esperança

El meu pare està tranquil. Té la sensació d’haver sigut lliure: Ha fet el que ha cregut i volgut, s’ha estimat amb moltíssima gent, i ha viscut plenament. Es pot dir que ha abraçat la vida amb força (n’ha assaborit les penes i les alegries) i ha deixat que la vida també l’abracés a ell. Se sap un home afortunat, tot s’ha de dir, i per això és tan agraït. Reconeix que les persones amb qui s’ha trobat li han obert les portes dels llocs als que ha anat. Confessa que no ha fet res sol, que al costat seu sempre hi ha hagut qui caminava amb ell, i això vol dir, per tant, que tot l’amor que entreguem és un amor que prèviament ens ha arribat de part d’algú altre.

Reconèixer aquest fet és obrir-se a acceptar amb agraïment l’amor rebut (i a gaudir-lo), és permetre que la força de la vida compartida ens sorprengui i ens acompanyi. És adonar que, malgrat tot, el propi fet de la vida és (de per si) la font de felicitat, que mai podrem donar tant com hem rebut, perquè se’ns ha donat la vida.

No hem de perdre l’esperança de que tothom pugui sentir l’agraïment i les ganes de compartir. No hem de perdre l’esperança que tothom pugui trobar aquest espai en el qual sentir-se ben acompanyat sense deixar de sentir-se lliure. No hem de perdre l’esperança de que la gent pugui arribar a viure realment bé, és a dir, rebent amor i donant-ne (conscientment, gaudint-ne), sense por a la mort i, sobretot, sense por a la vida, sense por a que estimar-la i meravellar-se’n ens faci sentir ridículs ingenus. Amb naturalitat i sense vergonya.

Oda a la llibertat

Des que sap que la seva esperança de vida és curta, s’ha proposat gaudir-la encara més i compartir aquest gaudi. I puc dir que se’l veu més feliç que mai. Potser és perquè quan la mort s’acosta la vida sap brillar amb força i ensenyar de manera ben ostensible el seu valor.

L’Arcadi sent que cada dia és un regal, que cada instant pot ser assaborit intensament (per qui s’entrega a fer-ho). Per això, quan per moments se sent incòmode o s’enfada, perquè alguna cosa no li agrada, sap deixar passar la nosa i centrar-se en allò que realment importa. Perdona i es perdona, i no s’entreté a burxar les ferides.

Crec que no es pot demanar més. El veig feliç i se sent molt agraït. Observo que les pors que en alguns moments l’han pertorbat no troben gaire espai per aparèixer. potser és que ha après que l’amor que podem viure és tan gran que res podria fer-li ombra.

Simplement, és una persona lliure que s’adona que pot dir que sempre ho ha sigut, gràcies a que els altres li ho han permès i a que ha pogut fer camí amb ells.

Sap que és lliure i està tranquil de veure que ho serà per sempre.