Diferents branques, un tronc comú - Sufi.cat
2070
post-template-default,single,single-post,postid-2070,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Diferents branques. Un tronc comú

Diferents branques, un tronc comú

L’art, les ciències, les lletres, les humanitats, l’esport, la religió i tantes altres són formes que expressen, de maneres diferents, uns principis compartits.

Unes mateixes normes de funcionament regeixen arreu, i malgrat que aquestes normes troben moltes maneres diferents d’articular-se, és a dir, de realitzar-se, quan prenen vida no fan altra cosa que reflectir, i explicitar, de les més diverses maneres, aquests principis comuns universals.

Amb això vull dir que les diferents branques del coneixement mai haurien de ser vistos com a dominis categòricament separables. Perquè? Perquè no hi ha cap domini que expliqui una veritat que li és pròpia, sinó que tots revelen les mateixes veritats, per molt que ho facin de maneres diferents.

Un tronc comú

Les diferents branques del coneixement deriven necessàriament d’un tronc comú. No hi ha cap expressió artística o cultural que pugui escapar-ne. Per exemple, la música és un art. Però també és una ciència. Un bon músic sap desplegar el seu talent, i en fer-ho crea art, però ho fa sempre sobre el domini de la ciència. Sense ciència no hi ha art.

La música, com a ciència, s’entronca en el camp de la física: La música és vibració. La música també respon a les matemàtiques, a les quals també expressa. La música dona color als números, més ben dit els dona tons. Entre un do i un re i hi ha un interval d’un to i entre i un mi i un fa n’hi ha mig.

La música també és un llenguatge: les notes són paraules, les harmonies son frases, les peces musicals son emocions i l’oient percep sensacions, i això ens porta a intuir que la música pot arribar a immiscir-se en el camp de la psicologia.

Un bon músic, per ser-ho, aprèn a tocar totes aquestes tecles: expressa les seves emocions a través d’uns sons que son notes, és a dir, números i que vibren i ressonen a l’oïda de qui escolta, que reb una informació, la qual cosa vol dir que estem davant d’un llenguatge, i el missatge rebut per l’oient el porta a un nou estat en el qual no es trobaria si no fos per la música que ha escoltat.

Resumint, son moltes les coses que passen entre el músic que toca i l’oient que escolta, més enllà de la música, i és una mica bastant reduccionista que tot el què està passant aquí és, senzillament, música.

La unicitat de la veritat

La música, insisteixo, és només un canal a través del qual s’expressen uns principis universals els quals, d’altres maneres, altres formes també poden expressar.

Les mateixes veritats poden dir-se de diverses maneres, però això no vol dir en cap cas que pel fet de ser proclamades de tantes maneres diferents aquestes veritats no siguin les mateixes. No sé si m’explico. Vull dir que les veritats que proclamem –uns principis, diguem-ne, universals–, d’una o altra manera, són sempre les mateixes… però no poden ser expressades si no és de múltiples maneres diferents.

La unitat subjacent a la diversitat no troba altra manera d’expressar-se que en la diversitat mateixa. Les emocions que el músic canta son semblants les que el poeta escriu i a les que el ballarí baixa. Les fórmules que el matemàtic desxifra són exactament les que el músic fa sonar i les que el geògraf veu en el paisatge. El metge aprecia la vibració de la vida en la fisiologia del cos que observa, i aquest mateix procés orgànic està donant vida als astres que l’astrònom contempla.

El missatge és la vida

Tot és viu i el missatge que la vida revela, de tantes maneres diferents, és de la pròpia vida: la vida parla i s’expressa, es mou i es comunica, i així es demostra. Ho fa de les més diverses maneres, però mai deixa de revelar-se a si mateixa, com a vida. El missatge que trobem, en tot, és el que la vida ens crida. El què passa és que aquest missatge pot ser transcrit en català i en un paper pautat, en una fórmula matemàtica i en el dibuix de l’anatomia d’un cos.

Una societat que divideix totes les expressions amb les quals la vida s’expressa en dominis separats categòricament és una societat que no estima la vida, perquè la vida és lliure. La vida és precisament allò que escapa a totes les categories, allò que les transcendeix i no es deixa empresonar per elles. La vida interrelaciona totes el camps del coneixement que s’hi aproximen a observar-la.

No apreciar la unicitat de la vida és no entendre que ella tot ho interrelaciona, i que res escapa a l’entremat que la conforma.

La separació porta crisi

La societat que educa a uns científics sense comprendre que una de les metes a les que ha de fer que aspirin aquests científics és l’art, o que explica als artistes que l’escenari en el quan es mouen no és el de la ciència o el del llenguatge és una societat mancada de principis.

Als que escriuen se’ls diu que la seva àrea son les lletres, i no les emocions o la matemàtica. Als psicòlegs no se’ls ensenya a parlar i a escriure amb la delicadesa amb què ho fan els poetes i els escriptors, però el seu client és sensible i reclama que així se li parla. Tot això té lloc en una societat que de l’espiritualitat n’ha fet un fantasma. Doncs bé, el fantasma de l’espiritualitat és, precisament, aquest vincle invisible que tot ho relligava, que tot ho cohesionava i que a tot donava el seu just sentit, perquè li donava valor cada cosa en funció de la seva interrelació amb les altres coses, i no com a cosa separada.

L’espiritualitat és el vincle

Allò que expressen les nostres accions no és altra cosa que els principis espirituals que ens donen vida. Aquests principis semblen inefables si del que es tracta és d’expressar-los en abstracte, com un teoria, amb una sola paraula o d’una sola manera. Ara bé, si sabem comprendre que cada gest i cada paraula, cada idea i cada teoria expressen la vida i el seu sentit, aleshores podrem apreciar que l’espiritualitat no és feta de creences inefables sinó una veritats palmàries, això sí, que s’expressen de les més diverses maneres i, tot i això, mai escapen a la força que les empeny.

Les branques son branques però el tronc és tronc. I sense tronc no hi ha branques. El problema és que en això de la vida el tronc (la Vida en majúscules) només esdevé visible en les branques. Però cap branca por existir si no s’entronca en aquesta vida amb majúscules. És per això que dic que el tronc és de naturalesa espiritual, perquè és invisible… i es fa visible en les branques.

Totes les vides expressen la Vida, que roman amagada rere d’aquestes. Totes les veritats expressen la Veritat. La pluralitat revela la unicitat del món… malgrat siguem incapaços de veure-la en si, perquè els nostres ulls no abasten el tot.

O comencem a assumir la unitat com un must, o la separació seguirà sent la norma i per fake que sigui molt la creuran certa i definitiva, i a sobre seu hi contruiran més murs i més blocs, i seguiran dividint-se dels altres, com si el què expressen els altres, d’altres maneres, no fos la vida, la mateixa vida, la que té els mateixos principis arreu malgrat se’ls palesi de formes diverses.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies