El distanciament social: de la dignitat a la indignació - Sufi.cat
5287
post-template-default,single,single-post,postid-5287,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El distanciament social- de la dignitat a la indignació. Foto

El distanciament social: de la dignitat a la indignació

És obvi que les mesures de distanciament social, a part de protegir-nos de la Covid, ens allunyen els uns dels altres. Provoquen recels i discrepàncies entre les persones i ens divideixen com a societat. Les mesures de distanciament social generen un estat d’alarma, és a dir, de tensió, potser més gran i tot que el que provoca la pròpia Covid.

El distanciament social

Fa un cert temps que penso que els problema que provoquen les mesures ja és més gran que el problema que aquestes han de pal·liar. Alguns dels símptomes provocats pel distanciament són els següents: angoixa, ansietat, estrès, còlera, discussions, suïcidis, insomni, restrenyiment, obesitat, divorcis i ruptures familiars, pobresa, supremacisme, imposició discurs únic i inferiorització de la discrepància, censura, por a defensar la llibertat de consciència, indignació, etc.

Crec que cal dir-ho a viva veu: Està resultant pitjor el remei que la malaltia. I crec que som a temps d’evitar que el problema es faci més gran. Naturalment, també podem fer que per contra el món encara ens faci por, i que la societat sigui un espai de desconfiança, i que tots aquests símptomes empitjorin. El futur depèn de nosaltres.

De la dignitat a la indignació

Podem emmalaltir de Covid amb tota dignitat. Passar la Covid, o no aconseguir superar-la, pot ser un procés crític i difícil, però en cap cas indigne o indignant.

Personalment, no sé si l’he passat o no. A la primavera de 2020 vaig tenir algun dels símptomes que la caracteritzen, però en aquella època no s’efectuaven proves diagnòstiques, i no sé si la vaig passar. En tot cas, passar-la –i fins i tot fer-ho de mala manera–, no és quelcom que em faci por. Sé que puc agafar la Covid com puc tenir un càncer, i sé que puc morir d’això o d’accident de cotxe. No deixaré de conduir malgrat saber la quantitat de gent que perd la vida en accidents de trànsit.

El què si que em m’espanta, en canvi, és la facilitat i amb que s’imposa el distanciament social. Crec que a la Covid la portaria (o l’he portat) amb més o menys dignitat, però veure’m tan lluny de les persones que estimo em sembla molt més tràgic i indignant.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies