18 Feb La dignitat de la pobresa

Hi ha molta més dignitat en quedar-se pobre i no saber com tirar endavant que en prosperar per mitjà d’establir relacions injustes o contaminants.

En un món com el d’avui, la majoria de les transaccions de diners són asimètriques. Serveixen per que els rics es facin encara més rics i els pobres es tornin cada vegada més pobres. Els diners no són només un bé a l’intercanvi. El diners donen diners.

Però el fet que els diners donin més diners és una autèntica anormalitat. És un impossible. Si tenir diners li dona més diners a algú és perquè aquests diners els perd algú altre. Els diners no floreixen com les flors. Els diners no arriben amb la primavera.

Els diners no creixen, però les fors si

Els diners no creixen, però les fors si, i resulta que no deixem que ho facin. Preferim asfaltar els camps, embrutar els rius, fondre el gel, construir murs. El dany que ocasionem al medi ambient és inversament proporcional al diners que els rics es posen a les butxaques. Com més diners acumulen els rics més escombraries apareixen a on aquests rics no viuen. La seva riquesa és feta de la colonització amb la que tracten al món i als altres. No es pot tenir una fortuna com la que tenen els grans magnats del món si no és que s’explota al personal.

El treball que creen les grans empreses perjudica la vivesa natural del planeta, li treu fertilitat, li retira la bellesa i el converteix en un món més àrid, insípid, gris i estèril. El món laboral d’avui és de color gris: crea cada cop més injustícia, cada cop destrueix més el planeta, cada cop genera una desafecció creixent en els treballadors. La desafecció dels dilluns és coneguda arreu del món.

La dignitat de la pobresa

El pobre, sovint, ho és perquè les coses li han anat malament. I de vegades succeeix que les coses li han anat malament perquè les relacions que ha establert amb els altres no han sigut competitives. El pobre és pobre perquè no ha jugat brut, perquè no ha volgut trepitjar als altres. Naturalment, qui no juga es queda fora de joc, perquè el món sencer es mou per les regles que hi imperen. No hi ha gaire espai al marge del capitalisme colonialista que actualment regna les relacions entre els humans.

Així les coses, els pobres d’avui en dia són pobres perquè no han volgut posar-se per sobre de ningú. Els pobres són pobres perquè s’han negat a explotar i contaminar el món per treure’n un partit immediat i generar pobresa a mitjà termini. El pobre és pobre perquè ha preferit cedir i deixar-se atropellar pels vehicles fets d’escombraries que mouen el món d’avui –intel·ligència artificial, en diuen, però això no és més que un oxímoron– que no pas participar d’aquest sense sentit. Els pobres són pobres perquè han preferit permetre que se’ls faltés al respecte que deixar de respectar.

Prosperitat? Desenvolupament?

Quan enlloc de pensar en termes de prosperitat econòmica pensem en termes de valors descobrim el sense sentit de moltes de les activitats que avui en dia considerem desenvolupades. Moltes de les feines que creiem que aporten prosperitat, a la llarga, fan el contrari.

El cert és que bona part de les feines que ofereix el mercat laboral d’avui contribueixen a generar més desigualtat, serveixen perquè s’incrementi la precarietat i enlletgeixen aquest món que tan bonic seria si no li poséssim la a sobre i ens abracéssim a ell.

Vist amb perspectiva podem afirmar que la prosperitat capitalista ens ha portat a ser més pobres. No a tots naturalment, però fins i tots els rics deuen ser infeliços, perquè qui podria estar content si no té la consciència tranquil·la? qui pot viure bé conscient que el seu benestar fa mal als altres? qui es creu que la felicitat individual de les persones està desvinculada de la felicitat del col·lectiu?

Un criteri: els valors

Si ens mirem amb atenció quins són els valors que han prevalgut en això que s’ha anomenat països desenvolupats i que s’hauria de dir països colonials ens adonarem que es tracta d’uns valors absolutament obscens i mancats de tota ètica: explotar, consumir més del que s’és capaç de digerir, aprofitar-se dels altres, trepitjar-los i finalment culpar-los de la seva penosa situació.

Doncs bé, en contrast amb aquesta manera de fer hi brilla la dignitat dels pobres, que sovint amaguen la seva bellesa rere una roba vella i estripada. Si els mirem a la cara veurem que ens miren amb ulls plens de dignitat. Si no els apartem la mirada potser veurem que a través dels seus ulls transparents s’hi aprecia un diamant per polir.

La riquesa natural del món

De fet, a l’interior de tots nosaltres hi resideixen sempre uns valors universals que són connaturals a la vida. Només hem de deixar que emergeixin, perquè creixen sols, com les fors que trepitgem amb les nostres sabates de sola de plàstic.

Si deixem d’estirar les tiges que broten solen i assumim que la riquesa demana temps per fer-se evident, entendrem que el creixement és natural i que l’abundància és la naturalesa del món. No cal que ens inventem que els diners generen diners. N’hi ha pou amb que observem que el planeta on vivim engendra vida, bellesa i riquesa a cada instant.