16 Feb Espiritualitat és confort

Està molt de moda l’expressió sortir de la zona de confort. Darrerament, sembla que hi ha un cert consens en considerar que sortir d’allò a que un està habituat és enriquidor. No hi estic gens en desacord: aprendre a desaferrar-se de les coses és meravellós.

Ara bé, penso que la idea contrària també és fèrtil. Aspirar a trobar un estat on la naturalesa més pròpia d’un mateix pot acomodar-se i desplegar-se amb total espontaneïtat, lliure i sense pors, també em sembla un objectiu meravellós.

L’espiritualitat com la zona del confort més íntim i propi d’un mateix

Crec que l’espiritualitat no sempre implica un creixement personal, que no sempre reclama un aprenentatge emocional o mental, un enriquiment. Crec que l’espiritualitat no remet només al sacrifici i l’esforç. L’espiritualitat també ens obre una porta a la zona on més confort trobem, on ens sentim com a casa, on trobem, per una raó o un altra, un acomodament que en altres estats, en altres situacions o en altres indrets no trobem.

Crec que aquesta és precisament una manera de descriure l’espiritualitat: és espiritual allò que ens fa sentir com a casa, allà on el nostre cor s’obre i confia, allí on trobem la pau.

L’espiritualitat no té perquè ser una tortura. No té perquè ser un sacrifici constant. L’espiritualitat pot exigir-nos aquest esforç, no dic que no: si sentim que fem algo a contracor, hem de canviar-ho, deixar de fer-ho, deshabituar-nos d’allò. En aquest cas sí que caldrà ens ens sobreposem a l’hàbit –zona de confort–, i sortim a descobrir noves coses. Ara bé, generalment, l’espiritualitat és allò més natural en un mateix. L’espiritualitat és casa. L’espiritualitat és amor. L’espiritualitat és l’espai –l’estat– on més confort trobem. I això vol dir que una pràctica espiritual, perquè sigui duradora, ens ha de portar a casa, ens ha de portar el cor, ens ha de portar a ser nosaltres mateixos.

La fitra

Ser un mateix, vet aquí el sentit de les pràctiques que podem anomenar espirituals. Esdevenir allò que un ja és, allò que un sempre ha sigut. I és que amb el temps ho hem tapat. Amb la cultura ho hem enriquit, amb el llenguatge ho hem redefinit, amb els altres ho hem revestit, per empatia i solidaritat, i això ens ha portat a descobrir que lluny de nosaltres mateixos també hi ha coses interessants.

Però també hem deixat de ser una mica nosaltres mateixos, fent aquest viatge que és la vida. Però aquest nosaltres segueix allà, i redescobrir-lo és possible. L’espiritualitat ens hi ajuda.

La paraula àrab fitra vol dir puresa, innocència, i remet a la naturalesa espontània de l’ésser. La fitra és aquella naturalesa nostra que experimentàvem de petits i que ara quasi bé no recordem. Però la fitra és una veritat que roman, permanentment, en nosaltres. Mentre nosaltres hi siguem la nostra naturalesa interna també hi serà, perquè la fitra és una veritat nostra, és més nostra de totes les veritats, i era certa quan érem nens i segueix sent certa quan som adults.

Això que sempre hem sigut això que mai deixarem de ser, això que és casa nostra. Això és la nostra espiritualitat. La fitra s’allotja al nostre cor, en la nostra interioritat més íntima.

Trobar la zona de confort real

Una pràctica espiritual no ha de treure d’aquest espai sinó que hi ha de portar, precisament. La realització d’un ritus com el dicra –dhikr–, per exemple, aporta aquesta sensació de sentir-se a casa, de retrobar-se un amb si mateix. Aquesta és la idea de l’espiritualitat, tornar-nos a casa, tornar al que un ja és i sempre ha estat. I això, senyors més, és entrar a la zona de més confort possible.

La zona de confort és un espai sagrat. La zona de confort és el nostre cor. La zona de confort és molt desitjable. Buscar-la és molt recomanable, i si un sent que ha de sortir de la zona de confort per trobar-la és que no hi és, en aquesta famosa zona de confort. La zona de confort real hi és, i quan un s’hi assenta la reconeix com a tal. És casa. És un espai d’interioritat anomenat cor.

Quan hom la troba no n’ha de marxar-ne pas, perquè se sent realitzat. I sentir-se realitzat vol dir sentir-se real, sentir-se realment bé i, per tant, realitza allò que considera oportú, i a la manera que un creu. Sense sortir de casa, de cor.