15 Set Llegeixen les mirades, llegeixen els paisatges…

Les persones més sàvies són les que més llegeixen, probablement. Ara bé, no llegeixen només llibres. També llegeixen les mirades, llegeixen els paisatges, llegeixen les situacions i atenen als canvis.

Llegeixen les mirades, llegeixen els paisatges…

Observen els objectes i perceben com es transformen. Escolten diferents punts de vista i s’adonen que res és permanent. Ells mateixos canvien gràcies al contacte amb el món exterior. Toquen els objectes i els acaricien amb amor, perquè saben que compartir és enriquir-se mútuament.

S’adonen que tot allò que aprenen, de fet, se suma al què ja porten de per si, i que la seva capacitat per a comprendre l’existència, en certa manera, antecedeix al coneixement adquirit. Una cosa fa possible l’aprenentatge: la capacitat, i aquesta és de per si una meravella. La vida regala, de per si, la possibilitat de conèixer el món… i de comunicar-s’hi.

Per això quan estudien diferents llengües ho fan per que la veu del cor trobi la paraula adequada, i s’expressi amb sinceritat. Per això quan estudien ciència ho fan per dotar de noves teories els fenòmens que ja veuen brollar arreu, sorprenents i naturals, que tenen lloc de per si sense que faci falta controlar-los o provocar-los, i per descobrir noves idees, més fascinants encara, i així ampliar el marc sobre el qual acumular encara més saviesa.

Perquè la saviesa no és informació acumulada, però s’eixampla cada dia. La saviesa serveix per viure bé la vida. La saviesa només és tal cosa si aporta qualitat de vida. De vegades llegir un llibre vol dir no llegir tot el que hi ha al voltant. En aquest cas, la lectura no ens ajuda a abraçar la vida, sinó ens allunya de les propostes que ella efectua i ens convida a llegir. La lectura dels llibres, feta de manera inadequada, pot portar-nos a entendre menys i pitjor la vida.

La saviesa de la vida

De fet, la saviesa més important és inherent a l’existència. Cada forma de vida sap què necessita per desplegar la seva vida de manera natural. El sentit de cada cosa o forma de vida és inherent, intrínsec a si mateix. No cal pas buscar-lo enlloc més. Només cal deixar-li espai perquè s’estengui i s’articuli de manera natural, només cal deixar-li lloc perquè s’expressi, i perquè aprengui a desenvolupar-se, segons les seves capacitats i possibilitats, d’acord amb la seva naturalesa potencial.

Quan el coneixement es posa al servei de la saviesa, aleshores l’existència brilla amb tot el seu esplendor i la felicitat salta a la vista. L’aprenentatge que es posa al servei de la realitat connatural ens enriqueix. En canvi, si allò que aprenem ens fa viure la vida a contracor, aleshores és que alguna cosa no funciona. L’harmonia és un valor fonamental. No podem prioritzar l’estudi per sobre del desenvolupament d’allò inherent. Fer-ho seria reprimir.

És obvi, per tant, que no n’hi ha prou amb llegir llibres, amb estudiar teories, amb aprendre llengües. El que cal, per tal que totes aquestes eines serveixin de veritat, és entendre que rere de l‘aprenentatge s’hi amaga la qualitat més important: la força de la vida, que ens ofereix les capacitat d’escolta, d’atenció, de perspectiva. La força vital és inherent a l‘existència, i aquesta té la seva pròpia qualitat.

Reconèixer la força vital inherent a l’existència

Per això més important que l’estudi és el temps que dediquem a deixar que la vida expressi la seva força intrínseca. Cal temps per que una cosa es desenvolupi a si mateixa, i esdevingui el que ja és, gràcies al coneixement que adquireix a cada pas. Si no deixem temps perquè la saviesa inherent es desenvolupi, i sumi coneixement après, aleshores res del que fem tindrà sentit. Tot el que aprendrem es girarà en contra nostra. Ens hauran posat al servei d’una altra cosa, no ja de la vida que som. Ens hauran alienat.

Hem d’alfabetitzar als nostres fills i filles perquè aprenguin a llegir molt més que paraules i teories. Es tracta que aprenguin a llegir la realitat, interna i externa, i puguin viure en ella sense que una colonitzi a l’altra.

Es tracta que aprenguin a adquirir una mirada que els permeti llegir les circumstàncies, i adaptar-se a elles fins a conjunyir-s’hi i esdevenir u amb elles. Perquè del que es tracta és de que tinguin prou perspectiva per llegir els temps futurs amb lucidesa… perquè no som nosaltres els que podem dir-los com seran, els temps que venen: son ells els que hauran d’aprendre a llegir-los, per fer-se’ls seus i fer-se d’ells, abraçant el món i deixant que el món els abraci, feliçment i amb harmonia.