07 Set No puc pas dir que estigui realitzat

No puc pas dir que estigui realitzat, jo, però tampoc puc dir que no ho estigui: soc aquí, ben mirat, i això que tinc aquí –la meva existència– és ben bé quelcom que es realitza, és a dir, una realització. No puc dir-ho d’una altra manera, doncs, perquè no puc negar una realitat que és evident: Existeixo, és a dir, realitzo la meva vida, i això vol dir que (si bé no em puc pretendre pas considerar una persona realitzada, tampoc) no puc pas dir que no m’estigui realitzant, perquè ho estic fent en tot moment.

La realització i la plenitud

Som enmig d’un gran procés de realització, jo i tothom. D’això en tenim plena constància, tots nosaltres, en tot moment. Som part d’una realitat que constantment s’està realitzant, i que no deixa mai de realitzar-se: l’existència és allò que es realitza, allò que mai deixa de fer-ho. Ben mirat, doncs, l’únic que existeix és la pròpia realització. Mai no existeix cap altra cosa, l’únic que no es realitza és allò que no té lloc.

Tot és part d’un gran procés de realització. Cada petit fet que esdevé real és una petita realització. L’existència que vivim, per tant, és plena. Plena plena, perquè si bé per una banda ens sembla que sentim que no estem realitzats (a davant nostre hi albirem un obert que ens diu que la completesa és inassolible) si ens ho mirem des d’un altre angle ens adonem que no deixem mai de realitzar-nos: Ens estem realitzant constantment, tant nosaltres com el món sencer. Mai ningú no ha fet cap altra cosa que no sigui realitzar-se.

La plenitud de l’existència no radica pas en que aquesta assoleixi un fi i abraci un cert final (qui persegueixi una plenitud produïda a través de l’acumulació millor que s’armi de paciència), sinó que rau en el fet que, en tot moment, tota existència és plenament manifestada, evident, perceptible. Et propi fet de constatar la vida ens permet saber que aquesta és plenament recognoscible, i que no li cal res més per ser.

No cal omplir res, doncs, perquè la plenitud hi és de per si.

El procés de realització

La plenitud no s’ha d’obtenir, s’ha de reconèixer. Quan es pren consciència de la plenitud, aquesta es revela evident, i es manifesta eternament i viva.

La realització es presenta aleshores com un fet innegable que mai no deixa de produir-se. No cal pas fer res per assolir-la, doncs. Només cal gaudir-ne i contemplar-la i ser-ne ben conscient i celebrar-ho. Acceptar la realització i aprehendre-la com el do que és porta a meravellar-se’n, de manera natural, ja que la realització (en la qual vivim) és absolutament meravellosa. L’existència de les coses és sorprenent.

L’experiència d’existir porta, de facto, a admirar-se del fet que aquesta experiència sigui possible, i a adorar la força que la promou o la voluntat que l’ha desitjada.

No puc pas dir que estigui realitzat

No és doncs correcte que afirmem que estem realitzats, perquè la realització no és mai completa (el procés de realització és sempre viu i inesgotable), però tampoc podem negar que estem permanentment realitzant-nos, perquè ho estem fent tota l’estona. Ens estem realitzat en tot moment.

Sabem, per tant, que no som persones realitzades. Però això no ens entristeix pas, ni ens fa sentir el desig de completar-nos, perquè també sabem, de fet, que la nostra condició és mil milions de cops millor que la que tindríem en el cas de completar-nos… i de resultes esgotar-nos: Ens estem realitzant en tot moment. Tota l’estona estem gaudint la realització, no fem altra cosa. Què més podríem demanar?