08 Mai De la precarietat a la plenitud

A la Lucía, que m’ha ensenyat aquesta manera de veure les coses

Hem viscut dies en els quals hem hagut de deixar moltes coses. N’hem deixat de fer, n’hem deixat de tenir, i ens n’hem perdut moltes. Però això no només ens ha fet descobrir la precarietat, sinó també l’abundància: Deia Laozi que només es pot conèixer la bellesa si també es coneix la lletgesa, i Rumi insistia en que no podem conèixer l’amor sense conèixer, també, el dolor.

No hi ha un yin sense un yang, i això vol dir que en identificar què ens empobreix també estem reconeixent, de manera inherent, què ens enriqueix. Si sabem reconèixer què hem fet malament és que estem descobrint que sabem fer bé les coses.

La cara positiva

A aquesta austeritat a la que ens hem vist sotmesos degut a una raó de força major li podem veure una contrapart positiva. En descobrir les mancances hem identificat l’essència. En sentir-nos sols hem sentit que som éssers socials. En experimentar la buidor hem reconegut la plenitud.

S’han buidat alguns àmbits de les nostres vides, però se n’han omplert d’altres. Aprofitem-ho, doncs. Donem un pas que ens permeti tenir el millor d’abans i el millor d’ara. Deixem enrere allò que abans teníem i no ens servia. Obrim-nos al què ara se’ns dona, perquè no té perquè ser només precarietat. Al contrari. Podem passar de la precarietat a l’abundància si sabem observar que tot ho podem veure en positiu.

De les crisis se n’aprèn, i hem de fer per manera que d’aquesta en sortim reforçat. Hi podem sortir guanyant. Tots hi podem sortir guanyant. Ara, cal que entenguem per fer-ho hem d’anar a buscar el win win, el punt d’equilibri, i això vol dir deixar enrere la perspectiva del món que ens deia que si un guanya, l’altre perd.

Tot en positiu

Aturem-nos un moment i observem la naturalesa d’aquest món. D’entrada, veiem que és fet de presències i absències, de coses que venen i de coses que se’n van. El canvi i la impermanència son la condició que mou el mou. Ara bé, rere aquests canvis constants s’hi entreveu una força que no s’atura. El buit no existeix, aleshores. Podríem buidar-nos i buidar-nos, i seguiríem existint. El món no s’atura: uns venen i uns se’ns van, però la vida segueix el seu camí.

L’univers, vist així, és pura plenitud. És cert que hi ha coses que en marxen, que desapareixen, però també és cert que no es queda mai buit, i que res desapareix sinó que tot es transforma.

L’abundància forma part de l’univers. De fet és un atribut inherent en ell. Tot es do. Tot es un regal. Res es en negatiu, en aquest món. no tenim perquè pensar que la vida és limitada, no tenim perquè adaptar-nos a uns recursos escassos. Això és una creença que ens hem autoimposat els humans, i potser ha arribat l’hora de deixar-la enrere.

L’existència hi és, la inexistència no

Només existeix l’existència. La inexistència no hi és. Nocions com la dèficit i la d’insuficiència són, ben mirat, un sense sentit. Des de que aquests conceptes formen part del nostre lèxic, vivim més en precari. La pobresa no és inherent a la humanitat. L’hem construït nosaltres. I no ha sorgit només com a producte de l’economia, sinó que les seves causes van més enllà. La pobresa i la precarietat provenen d’una manera de veure el món que permet que existeixin.

Vull dir que no es pot restar sota zero. Només es pot treure una cosa si abans se l’ha posat. El saldo sempre surt positiu. No es pot no tenir, no es pot no ser-hi. La inexistència és un impossible. La pobresa és una construcció artificial, el món desborda abundància i plenitud. De manera natural, la vida és sempre plena.

La destrucció forma part del canvi

Fins i tot els fenòmens més destructius poden ser vistos com a atributs en positiu. Per exemple: podem dir que es perd la vida, però també es pot dir que es troba la mort. I trobar la mort no té perquè significar perdre res. també la port pot ser vista en positiu. La mort és un canvi més. Un gran canvi, un canvi dràstic, no n’hi ha cap dubte, però per l’univers la mort no implica pas l’extinció, sinó la regeneració.

La transformació és sempre inherent a la vida. Res sorgeix del no res, com un bolet, i res desapareix del tot, sense més. Tot pot ser vist en positiu. Res desapareix, tot es transforma. Canvien les formes, però les essències mantenen la vida. ara, per veure-ho així hem de deixar de ser egoistes: hem de deixar de pensar en la nostra existència, i hem de començar a pensar en la Vida en majúscules, aquella Vida que ens ha sigut donada i de nou entregarem. Aquesta gran Vida no s’acaba.

En aquest món hi regna la presencia, no l’absència. L’absència només hi es perquè coneguem la presencia, de la mateixa manera que la lletgesa hi es perquè podem reconèixer la bellesa i el dolor, perquè coneguem l’amor. identificar la mort, la lletgesa i el dolor és imprescindible, però no pas perquè siguin definitius i negatius, sinó que ho són perquè formen part d’una vida que és viva, que està en procés i que per avançar necessita reinventar-se.

Només existeix el canvi, de natural. La precarietat i la pobresa ens les hem inventades nosaltres. Aprofitem aquesta crisi i deixem-les de banda d’una vegada.