No tot és culpa del sistema. Transcendeix-lo! –diu l’islam - Sufi.cat
3401
post-template-default,single,single-post,postid-3401,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
No tot és culpa del sistema transcendeix-lo diu l’islam. Din

No tot és culpa del sistema. Transcendeix-lo! –diu l’islam

Et gires i mires cap a una altra banda. Poses l’ull on saps que no hi passa res. Així és com comença un a alienar-se a si mateix.

 

El sistema t’engoleix

I diràs que és culpa del sistema, que té una força impressionant. en efecte, la seva manera de fer ens homogeneïtza, ens empeny a passar pel tub i a deixar de ser qui som…

… però arriba un dia que això ens crema, i que decidim sobreposar-nos. Ens revelem. Més ben dit, la veritat és revela i no volem ocultar-la més. No volem fer veure que no passa res. No volem creure que l’ordre imperant és l’únic ordre possible. Aquest món, amb tota la seva corrupció, injustícies, brutícia i mentides no pot ser el món que, de manera natural, mereixem els éssers vius.

Aquesta decidim que volem mirar la veritat de cara, que volem veure el món tal com és. Ja no volem ser còmplices de les falsedats que hi imperen. Ens posem en disposició de trencar amb el sistema.

I no tenim por, perquè sabem que alliberar-se del sistema no significarà caure en un buit caòtic mancat d’ordre. Al contrari. Desfer-se dels artificis del sistema ha de portar a un estat de llibertat connatural. Deixar de banda unes formes de comportar-se tan injustes només pot portar a una manera d’estar en el món més ordenada i justa, precisa, adequada a la mida de cadascú i del conjunt de criatures.

 

Un altre sistema: la naturalesa

La naturalesa també té les seves lleis. La política i el dret no son invents dels humans. L’univers té un ordre, i el règim que hi regeix és el mateix règim que ens regeix a nosaltres.

No pel fer de ser éssers humans estem al marge –o per sobre– de les lleis que regeixen el món. Les lleis de la física imperen ens agradi o no, el yinyang ens resulta indefugible. Les diferents formes de vida estan sotmeses al canvi, per exemple. Totes neixen i moren. L’alternança entre la vida i la mort té lloc de manera inevitable i permanent, i permet la continuïtat i la transformació de l’univers.

Decidim entregar-nos a aquest ordre superior, lliure de decisions egoistes. I aleshores, de sobte, més tard o més d’hora, ens adonem que acceptar les normes que ens regeixen és entregar-se a la força que les fa possible. El món no es mou si una força no l’esperona, la vida no viu si un alè no s’insufla en ella. Fusionar-se amb la naturalesa permet percebre l’ordre que hi impera.

 

El din i l’islam

 

Entre els Seus signes, miraculosos, textos divins,
Hi ha el dia i la nit, el sol, la lluna.
No us prosterneu davant el sol o la lluna!
Prosterneu-vos davant de déu, que els ha creat!
Vosaltres sou servidors Seus, adoradors de Déu, Al·là!

Quan hi ha alguns que han cregut que són molt grans, uns orgullosos,
els qui estan sempre al costat del seu Senyor
El lloen sempre, de nit i de dia, sense descans.

Alcorà 41:37-38

 

El din és el règim que regeix el món, el sistema natural que Al·là ha imposat a l’univers perquè es desenvolupi. El din és com el dharma, l’inevitable, la llei natural, l’eterna doctrina. El din és com el yinyang, l’aspecte dinàmic amb que el dao es mostra.

L’islam, diu l’Alcorà, és un din. Islam significa entrega, harmonització: és l’adequació a l’ordre connatural de l’existència. La submissió a les forces que governen el món. L’islam és l’actitud que es desperta en la persona quan s’adona que hi ha un ordre que el governa, i que rere la seva naturalesa social i natural hi ha una naturalesa espiritual que és, precisament, la força que regeix aquestes formes visibles externes.

No tot és culpa del sistema. Transcendeix-lo! –diu l’islam, que ens esperona a alliberar-nos per nosaltres mateixos, a gestionar nosaltres mateixos el nostre estar-en-el-món. Posa-hi de la teva part. Empodera’t. Decideix per tu mateix, mira la realitat a la cara i realitza el que espera de tu, perquè és el mateix que tu vols fer, doncs tu ets real.

No en defugis!, aquest és, dit de manera molt sintètica el mandat de l’islam.

 

La sinceritat ijlas

Per adequar-se a aquesta força que regeix cal alliberar-se de totes les altres forces. Cal deixar de banda les imperfectes lleis dels humans –si són fetes per benefici d’uns i perjudici d’altres–, però sense quedar atrapat en el món: la naturalesa és on les forces que el generen es manifesten, però en l’univers manifestat no s’hi troba, encara, la font de la seva vivesa. Cal anar més enllà de la naturalesa.

Vet aquí el mètode que l’islam proposa: l’ijlas, la sinceritat. Ijlas és aquella acció feta amb tota sinceritat, i cal entendre que la sinceritat implica una puresa autèntica. Serà sincera i pura aquella acció que té per únic objectiu cenyir-se a la norma que Al·là determina a cada instant: l’univers convida, en cada moment determinat i en un indret determinat, a mantenir un tipus de comportament. L’univers manifesta, a cadascú d’una manera, uns atributs divins, unes forces concretes.

I així comença un camí d’acostament al verb de Déu, un mandat que no està separat del que la vida ens demana que fem a cada instant, perquè és en la naturalesa on hi llegim aquest mandat. Les lleis de la física es llegeixen en l’univers. El verb de Déu ressona en el món. La regulació que governa la vida no s’aprecia en cap lloc més que en la vida mateixa.

De fet, per això vivim: per tenir un medi en el qual apreciar la meravella de Déu, la seva força i capacitat. El món material és material, precisament, perquè en ell poguem apreciar-hi la grandesa del Creador.

 

Acostar-se al món, acostar-se a Al·là

L’islam és molt naturalista, però la seva proposta no es queda en la materialitat del món. El camí que l’islam ens incita a realitzar comença amb un trencament d’allò fal·laç, amb una ruptura amb les normes injustes, i continua amb una descoberta de les lleis que governen el món de manera natural. Aquest ordre no és el propi món, és allò que el regeix. Aquest ordre prové de Déu, de l’inconegut.

Per això el camí espiritual que l’islam promou és un camí de retorn cap a Déu, la font creadora i senyora de l’existència. Però el camí d’acostament a Déu no és un camí que es realitzi al marge del món, de manera asocial, en aïllament. Al contrari, es tracta d’un camí que té molt a veure amb el món que ens envolta: és un camí de conformitat amb la pròpia naturalesa, d’adequació al medi.

El camí de l’islam és el camí d’acceptació del din –la via natural, el règim inherent– com a procés inevitable per a retornar a la font d’on tot emana. Acostar-se al món no és una cosa diferent a acostar-se a Al·là i acostar-se a Al·là no és una cosa diferent a acostar-se al món.

Tags:
, , , ,
No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies