14 Feb Una nota

Coneixeu el cant difònic? És un cant aparentment que permet apreciar com, d’una nota, emergeixen totes les altres. El cant difònic consisteix en filtrar els sons que travessen la gola per tal de que un dels harmònics de la nota cantada se senti mes fort que els altres.

En cada nota hi són contingudes totes les altres, en forma d’harmònics. Això és sempre així, però el cant difònic, en amagar certs harmònics i presentar-ne d’altres, ho il·lustra molt bé.

De cada nota en podem treure totes les altres notes. El cert és que hi ha una escala harmònica que ens presenta les diferents notes: primer emergeix la octava de la nota base, després la cinquena, i així fins que totes notes troben el seu espai.

No és ben bé cert que una sola boca emeti dos sons, sinó que en una sola nota n’hi ha moltes. De fet, en cada so que fem estan sonant simultàniament totes les notes. No és cert que podem cantar només una nota. Sempre les estem cantant totes.

Tanmateix, la multiplicitat de notes existeix, i podem reconèixer que quan n’estem cantant una no n’estem cantant una altra.

Unitat i multiplicitat

Això ens porta admetre la multiplicitat, però també a entendre que no es presenta separada de la unitat. En cada nota hi son contingudes totes les notes, i això en tot: Aquesta és la relació entre la unitat i la multiplicitat.

La multiplicitat te lloc en el si de la unitat, perquè totes les coses succeeixen dins d’una mateixa realitat. I també a la inversa: la multiplicitat conté la unitat en si. Cada peça, diferent a les altres, conte aquestes altres formes en ella.

Una lògica natural

Aquesta lògica és natural, és la lògica de la naturalesa, l’univers no és una cosa separada dels individus que la componen. El tot i la part son indissociables. Però a aquesta lògica sovint se l’anomena mística o espiritual, perquè transcendeix la lògica racional. Prendre consciencia d’aquesta realitat lògica significa transcendir allò que semblava contradictori.

La lògica espiritual, la lògica mística, és a dir, la lògica natural, és una lògica de la perplexitat. Ho és perquè ens mostra que si bé el tot conté les parts… també les parts contenen el tot. La lògica espiritual ens permet vincular el tot a la part d’una manera inseparable. La part és part i és tot a la vegada.

Aquesta lògica està en tot. La veiem arreu. Excepte en el llenguatge racional de la ment, perquè es tracta d’una lògica que té més a veure amb el cor que amb el cap. És una lògica en la qual allò que racionalment és contradictori deixa de ser-ho, perquè passa a quedar absorbit en una coherència més àmplia.

La ment pensant és bona fent anàlisi, però no té possibilitats d’abraçar la síntesi. No pot abastar el tot, perquè allí es queda sense paraules, sense conceptes, sense idees. Per entendre la realitat sintètica cal tenir la ment oberta, expectant, com fi fos un simple testimoni del real, que no etiqueta ni jutja. Això li permet a la nostra consciència abraçar la lògica de la perplexitat, que dona congruència a allò que semblava contradictori. És una lògica on tots els contraris es troben.

Aquesta lògica tan espiritual és, de fet, la lògica de la naturalesa.