Cadascú es fa la presó que vol - Sufi.cat
3744
post-template-default,single,single-post,postid-3744,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Cadascú es fa la presó que vol. llibertat

Cadascú es fa la presó que vol

Cadascú és lliure de fer-se la presó que vulgui, a la mida de les seves pròpies conviccions, d’acord amb el que pensa. Ningú està obligat a alliberar-se dels seus dogmes. Tothom té dret a tenir les creences que vulgui. La vida ve amb les seves circumstàncies, i com que no totes ens agraden, tenim dret a voler creure que el que no ens agrada ens perjudica. Som lliures de pensar-ho.

Tots hem viscut les nostres experiències. Tenim tot el dret a aferrar-nos-hi. Ens ha costat molt construir-nos, el camí no ha sigut fàcil. Sabem que les nostres circumstàncies ens han marcat, i les marques son molt fortes. No tenim perquè pensar que la llibertat de deixar enrere el que hem après ha de ser millor que les cadenes a les quals ens aferrem.

Perquè hauríem de voler ser lliures si podem ser qui som? Perquè hauríem de sortir de la presó si fer-ho vol dir, precisament, perdre-ho tot?

La presó som nosaltres

És normal que si ens pensem que la llibertat implica una pèrdua, no la desitgem. De fet, tot el que sabem, pensem, diem, creiem i imaginem pot convertir-se en la nostra presó.

La nostra presó som nosaltres mateixos. Si no ens identifiqués res, si no tinguéssim cap atribut visible, tampoc ens vestiria una etiqueta coercitiva. Som el nostre pitjor enemic. No tenim cap rival més temible. Res en el món no ens maltracta tant com ho arribem a fer nosaltres mateixos. Som pitjors que Maquiavel.

Perquè no deixem de construir-nos presons d’una vegada? Perquè no trenquem la lògica dual que ens diu que la llibertat és allò que s’oposa a la determinació? Perquè seguim que per alliberar-nos hem de perdre el que tenim, deixar la vida enrere, i renunciar a l’existència?

Llibertat i determinació

No, la llibertat no pot ser l’absència de determinació. La idea de que la llibertat implica el trencament d’unes cadenes és fal·laç: La nostra llibertat no pot tenir lloc en cap indret que no sigui la determinació que ens condiciona.

Perquè hem anat a parar a un sistema de pensament que ens porta a creure que per alliberar-nos hem d’alliberar-nos dels atributs, de les formes, de coses? Desaferrar-se del món no és possible perquè hi vivim. Hem renunciat a la llibertat perquè ens hem cregut que alliberar-se era com caure per un buit.

Però no. El desaferrament i la llibertat no son més que estats de consciència. No cal desprendre’s de res, per ser lliure. De la mateixa manera que tothom és lliure de construir-se la presó que vulgui, també ho és d’alliberar-se de la presó en la que es troba, perquè la presó no és una cosa, sinó una manera d’habitar-hi.

Tot és una presó. Cada casa i cada escola, cada família i cada parella. La llibertat no està sinó en la manera de veure el món.

Les determinacions ens permeten reconèixer la llibertat i gaudir-ne

Com podríem alliberar-nos del que ens empresona si el que ens empresona és, precisament, el que som, el que fa que siguem aquí? Per ser testimonis de la vida hem d’acceptar allò que la limita. La llibertat i la determinació no són contraris.

Només un boig pot aspira a una llibertat impossible. Alliberar-se passa, en primer lloc, per acceptar la determinació que ens sotmet. Acceptar la submissió que permet la nostra vida és el primer pas necessari per caminar cap a la llibertat.

El cos, la presó

El mateix cos que ens permet respirar i alimentar-nos ens empresona. El mateix nom que ens identifica i ens permet relacionar-nos amb el món és, al mateix temps, un pes que ens acompanyarà durant tota la vida.

La llengua materna que amb tant d’orgull reivindiquem com una llengua rica i bonica, també implica que les altres llengües no seran per nosaltres llengües maternes. Mai tindrem un pensament lliure del llenguatge articulat. El nostre pensament queda determinat per la forma del nostre llenguatge.

Com que no som éssers independents, la nostra llibertat no pot passar per la nostra independència. Cal buscar-la en una altre indret. Cal definir-la d’una altra manera. No es tracta de fer caure les presons.

Cadascú es fa la presó que vol

Res deixa de ser, una vegada hi entrem en contacte, un element que ens empresona… o ens allibera, perquè la llibertat no depèn de les cadenes, sinó de l’ús que se’n fa. Qui pretendria alliberar-se de la vida si la vida és la presó que ens dona vida?

L’aigua dóna vida, però hom pot morir ofegat. Aquesta és la imatge que podem fer-nos de la vida i de les coses que venen amb ella: la vida és l’experiència d’uns fenòmens, ni bons ni dolents, que ens aporten experiència. Ens aviven i ens ofeguen, en funció de com ens els prenem. O en funció de com ens entrin, perquè no tot depèn del nostre punt de vista. Sovint és la vida qui ens porta.

La idea és entregar-s’hi. Entendre que el que la vida ens aporta és enriquidor. Ens agradi o no, ens convenci o no, ho entenguem o no.

El pes, la lleugeresa

Ara bé, hi ha qui pot viure aquest enriquiment com un pes, i creure que tot el que el rodeja l’empresona. Qui veu el món així tindrà molta feina si vol alliberar-se, perquè el món no deixarà mai de posar-li presons. Quan escapi d’una entrarà a la següent.

La idea d’acceptar la llibertat és no haver de fer res per assumir-la. La lleugeresa és la manera d’entendre les coses com a fenòmens circumstancials. De vegades més plaents i de vegades més desagradables. Però sempre fluids. Sempre canviants. Sempre enriquidors.

La consisteix en retrobar la llibertat inherent, aquella que es troba en un mateix. La sortida és dintre. La presó és buscar la llibertat a fora. A la presó hi vam entrar el dia que ens vam creure que el món extern tenia elements que eren presó i elements que alliberaven.

La porta oberta

La única llibertat real passa per assumir que a fora tot pot ser vist com una presó… o com una porta oberta.

La qüestió no és alliberar-se de les coses que ens desagraden i quedar-nos amb aquelles que creiem convenients. No hi ha coses convenients i coses inconvenients. No sempre empresona més una presó que una escola. La llibertat no és un objecte material. La llibertat és un estat espiritual.

Qui vulgui construir un objecte i pretendre que no sigui una presó, és que segueix tancat a la presó. La presó més gran és creure que les presons existeixen realment.

No hi ha presons si la llibertat és dins

No hi ha cap llibertat esperant-nos allà fora. No hi ha escapatòria d’un món que, per existir, posa límits a les coses. L’alliberament no passa pel trencament de tots els límits.

Si ho intentéssim, ens adonaríem que quan finalment ens hauríem desprès de totes les cadenes, ja no seriem ningú, i ens hauríem extingit com a persones. No hi ha existència sense forma, no hi ha forma sense contorn, no hi ha contorn sense línies, no hi ha línies sense sentit.

Tot aporta i tot ens treu. No hi paraula que no evoqui un significat i que, en fer-ho, deixi de significar les altres coses. No hi ha imatge que, en il·lustrar-nos un dibuix deixi de mostrar-nos allò que no hi ha en ella.

La llibertat és una experiència

Hi haurà qui voldrà veure la vida sencera com una presó. Però també hi ha qui ho vol viure la vida amb alegria, i que entén que no hi ha res que ens empresoni per sempre: cada cosa que sentim, cada vivència que tenim, cada sensació que experimentem és un regal temporal efímer que la vida s’endurà… i que es quedarà aquí amb nosaltres. De manera que quan ho perdem tot no tot no perdrem res, perquè tot seguirà aquí amb nosaltres.

La vida és una experiència. I sí, aquesta experiència és viscuda en el marc de la determinació. No queda altra. Qui ens pensem que som?

La llibertat passa per aprendre que la determinació, lluny de ser com una presó, és la forma que ens permet entendre què és la llibertat i com n’és de bonica, amb les seves formes canviant que mai s’aturen ni empresonen, sinó que regalen experiències i bellesa, alegries i coneixement.

La llibertat és el temps. La llibertat és l’existir. La llibertat està en la vida, en el seu cor, en la seva interioritat més profunda. I qui vulgui és lliure d’agafar-la, d’entrar-hi, perquè la llibertat és elegible i tothom és lliure de tancar-se a la presó que li vingui més de gust. El món extern és ple de formes que empresonen.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies