05 Jul Cap a una nova excepcionalitat

La normalitat estava en crisi i ho sabíem. La normalitat estava en crisi, i hi estava des de feia molt de temps. La normalitat estava en crisi i de sobte va aparèixer un petit virus que ens va portar a aturar el món. Finalment, després de tantes crisis, al 2020 i per una interferència imprevisible, es va haver de parar el món.

Per evitar contagiar-nos una malaltia, vam entrar en un estat d’excepcionalitat. Vam haver d’aturar màquines, ens vam quedar tancats a casa. Mirant d’evitar propagar un virus vam aconseguir evitar milions de danys que ocasionàvem al planeta.

No vam trobar la manera de poder mantenir en funcionament la cadena de la producció, no vam trobar cap mecanisme que permetés mantenir l’estabilitat de la decadent normalitat. No vam tenir més remei que aturar-nos. I molts, començant pel planeta, vam trobar una certa pau.

La naturalesa es va avivar, els nens es van calmar

Als carrers, la primavera hi floria. Cada tarda els ocells cantaven i ho sentíem fins i tots des dels isos ubicats en els carrers més transitats de les grans urbs. A les places d’aquestes ciutats els silenci hi respirava. I dins les cases semblava que els nostres fills i filles se sentien menys pressionats: vam deixar de tractar-los com adults, d’exigir-los uns productes. N’hi havia prou amb mater el temps,m n’hi havia prou amb viure. No calia produïr.

Molts es van conformar a sobreviure, però no pocs vam retrobar una certa pau. Vam recordar que a dins nostre hi habitava l’alegria, i que no necessitàvem gaire res per ser feliços: Els que teníem aliment, i l’habitatge no perillava, i no vam haver de treballar, vam gaudir d’una faceta de l’excepcionalitat gens negativa. Teníem temps per nosaltres.

Vam retrobar-nos. vam tornar a entrar dins nostre. Vam recordar qui érem.

La doble virtut del confinament

D’una banda, l’excepcionalitat servia per evitar que hi hagués contagis. Per l’altra, va calmar al món de les seves ànsies creixentistes. Que l’economia no creixés era una bona cosa. El planeta no va tardar a reaccionar. Que la producció no augmentes era desitjable. La naturalesa –tant interna com externa– agraïa aquella calma.

Va descriure-ho en Xavier Melloni: molts en vam fer, del confinament forçós, un retir lliure. I caldria que això trobés, a partir d’ara, una certa continuïtat.

La nova normalitat?

Ara sembla que ja podem tornar a sortir a les places i als carrers. I que podem omplir-los novament d’aquell desastre: soroll, contaminació, plàstic, estrès, productivitat desenfrenada, exigència, falta de respecte, mala educació, infelicitat.

Proposen que tornem a una nova normalitat, i em sembla que aquesta vol assemblar-se massa a l’anormalitat que abans teníem. Estàvem en crisi, que no ens en recordem?

El que convé és el contrari: mantenir l’estat d’excepcionalitat… i normalitzar-lo. Cal mantenir l’excepcionalitat sense empresonar-nos a les cases. No cal que hi hagi toc de queda. No cal que hi hagi restriccions de llibertat. El que convé és parar les màquines, no tornar a caure a l’estrès de d’abans.

Cal parar el que cal parar, i cal alliberat el que cal alliberar. Quan es tanquen unes portes se n’obren de noves. Cal que obrim de bat les portes que aporten vida i tenen sentit, i cal mantenir tancades aquelles que porten a l’esclavatge, que ens treuen la vitalitat, de les persones i de tots els altres habitants d’aquest planeta.

Cap a una nova excepcionalitat

Volem aconseguir que la normalitat sigui aquella pau que molts vam saber trobar. No volem que torni aquell estrès que tot teníem i que només un curiós virus va saber com fer parar.

Volem seguir evitant contagis, i també volem evitar la contaminació, la corrupció, l‘estrès i l’ansietat. La pressa i la productivitat desmesurada. La plusvàlua que ens permet especular, la mentida que provoca malestar.

El món que volem per demà s’assembla força al que vam anomenar excepcional. Aquell estat, excepcional, tenia moltes coses desitjables. Volem tornar cap a una nova excepcionalitat, per arribar a normalitzar-la. Cal fer-ne, d’aquella calma, un hàbit vertader. Cal que en fem, de l’excepcionalitat forçosa, una normalitat lliure.

Gaudir la vida

Volem viure sense presses. Volem gaudir els moments. No volem els crits i la contaminació de l’antic règim. Volem que aquest nou règim de comportament sigui saludable i natural. Volem que ens guiï l’energia natural, no la lògica creixentista.

Volem que la calma –el fet de sentir-se en pau, i no sota pressió– esdevingui la nova normalitat, i per això cal formular-se la pregunta, anem de nou cap a la vella normalitat o sabrem veure que allò que aquest parèntesi tenia d’excepcional és el que ha d’esdevenir normal?

Anem cap a una nova excepcionalitat! Fem-ne, del temps per a cadascú, el nostre valor principal! Articulem un espai perquè la societat es retrobi amb la felicitat. Intentem no recrear la normalitat, fem quelcom excepcional, apostem per fer-ne de la vida una meravella.

No calen pas grans coses, només cal que ens escoltem, ens respectem i ens estimen.