06 Des És espiritualitat, no creences!

Espiritualitat i creences són dos conceptes que no tenen gaire a veure, encara que sovint se’ls presenta agafats de la mà. Crec que cal que acotem una mica cada una d’aquestes dues paraules per comprendre que, en efecte, l’espiritualitat i les creences són coses diferents que pertanyen a àmbits diferents.

La creença

La creença té a veure amb allò que no un no sap. I aquesta és la seva utilitat: La creença ens serveix per imaginar-nos allò que no tenim a l’abast. La nostra ment projecta, i és capaç d’imaginar. És bo fer-ho, perquè no ho sabem tot… però sobre allò que no sabem ens en podem fer una idea, i això és el què és, justament, la creença: la idea que ens fem d’allò que no sabem, en base al què sí que sabem.

Hi ha coses que no podem saber –perquè encara no han tingut lloc o perquè succeeixen en un espai al qual no tenim accés–, però podem especular al respecte. Fer-ho serveix per reconèixer que també allò desconegut té vida, i que no pel fet que ens resulti inconegut a nosaltres vol dir que allò ni existeixi: allò que no sabem com és, és també d’alguna manera… i per tant és natural que ens preguntem com deu ser: Com és? Doncs no ho sabem, però creiem que és així o aixà, en funció de com ens ho imaginem.

Les creences: allò que no sabem

Per exemple: No sabem què o com és Déu, no en tenim ni idea. Per això creiem que és així o aixà, o que no hi és ni hi serà… a no ser que el creem nosaltres, en la nostra literatura. Tot això és creença, perquè és especulació, i no dista gaire de quan diem coses com crec que el Barça guanyarà la lliga, o crec que Catalunya serà un Estat independent en forma de república (l’any 2029). Totes elles son creences, i qui es pensi que les de naturalesa religiosa son diferents de les altres no ho entén com jo.

Jo no crec que les creences religioses siguin d’una naturalesa diferent a les creences d’altres àmbits, com ara l’ideològic. Creure que el comunisme és més bon sistema que el capitalisme també és una creença, tant com ho és creure que Jesús és Fill de Déu i que qui no escolti i secundi el seu missatge cremarà per sempre a les brases de l’infern.

L’espiritualitat

L’espiritualitat no té a veure amb la creença sinó que té lloc en l’àmbit contrari. El de la certesa. L’espiritualitat, tal com la defineixo en aquest blog, és experiència viscuda. Tal com jo l’entenc, l’experiència espiritual és l’experiència real, és a dir, la vivència tinguda. Res més. L’espiritualitat no és altra cosa que sinceritat amb la vida, transparència amb els fenòmens que estigui tenint lloc.

Sovint l’experiència espiritual es defineix amb la paraula unió: és quan la sensació interna s’afina amb la realitat externa. És quan la realitat subjectiva afirma l’objectiva. Quan les coses quadren, quan resulten coherents, quan se sincronitzen i s’afinen, estem percebent que la seva dimensió espiritual, perquè l’espiritualitat ens diu que es coses no són com bolets –aïllades, separades i independents de les altres– sinó que estan tramades en una xarxa que les vincula, que les origina i les relaciona amb el tot. Quan les coses prenen sentit perquè formen part del món que les produeix i les manté, són vistes en la seva dimensió espiritual, és a dir, sagrada, perquè l’existència sencera ho és, de sagrada.

Quan l’harmonia guia

Quan l’harmonia guia el comportament, quan la lògica esdevé palmària, quan el sentit d’allò que succeeix resulta obvi, s’està entenent de què va el món. Aleshores s’està vivint la dimensió espiritual del món, és a dir, la seva natural transparència. Val a dir que això no sempre passa, perquè de vegades apareix la divergència, la discrepància i la discussió. Quan això succeeix estarem en l’espai on les creences són necessàries: Com que no sabrem, creurem; com que no estarem entenent, imaginarem; com que no copsarem el sentit, hi especularem. I així és que quan estiguem creient no estarem espirituals, perquè la creença és la no vivència de la immediatesa, i l’espiritualitat no és altra cosa que això.

La creença i certesa –l’especulació i l’espiritualitat– son coses tant diferents com ho son el dia i la nit: quan l’una es presenta, l’altra desapareix. Dit d’una altra manera: Com que una no arriba a abastar-ho tot, també tenim l’altra.

Per això és encertat parlar de les conviccions, que no són altra cosa que l’addició de les nostres creences a les nostres certeses.

Les conviccions

La noció de convicció ens remet a les creences i a les certeses en la mateixa mesura. Així, ens permet respectar-les a unes i altres. Degut a que tant les certeses com les creences són necessàries i naturals, i són tingudes per tothom alternativament, és important generar un espai on ambdues puguin ser considerades.

Tant les nostres certeses com les nostres creences són impermanents. No sempre estarem del tot segurs, ni sempre haurem d’especular i creure. És per això que parlem de conviccions, per no haver d’entrar a discernir si es tracta de creences o de certeses: N’hi ha prou amb que sapiguem que són conviccions. Diguem que, sense confondre-les, les acceptar-les a totes dues.

Quan parlem de les conviccions de les persones estem respectant tant les seves certeses com les seves creences, i no estem jutjant si són una o altra cosa. No és la nostra feina decidir si el què els altres experimenten està essent una certesa o una creença. Això serà cosa seva i caldrà que ho respectem.

Ara bé, en nosaltres –en primera persona– sí que hem de ser capaços de discernir si estem experimentant o estem creient, si estem considerant o si estem vivint amb plenitud el moment. Si estem vivint i sentint i percebent, aleshores en podem estar convençuts: és espiritualitat, no creences!